Hi ha poques coses més engrescadores que l'entusiasme d'uns músics xerrant sobre música, sobretot quan no parlen de la seva música. Ha passat aquest dilluns durant la roda de premsa de presentació de West Side Story al Liceu, on se n'han programat dues funcions, en versió de concert simfònic, els dies 29 i 31 de juliol. "Leonard Bernstein (1918-1990) sabia molt bé el que estava fent. A West Side Story se sent la Nova York en construcció. És fascinant", assegura el veneçolà Gustavo Dudamel, que dirigirà l'Orquestra Simfònica del Liceu en les dues funcions. "Bernstein és un personatge irrepetible: creador, pedagog, compositor, director i un xòuman meravellós. No veig ningú capaç de fer tot el que feia ell. Era massa persones en una sola persona, com el mestre Abreu [el fundador del Sistema d'Orquestres i Cors veneçolà]", continua Dudamel, tocat per la influència de Bernstein des de jove: "West Side Story m'ha acompanyat des que era un nen. Sobretot el mambo, es va convertir en un emblema de la meva joventut amb l'orquestra juvenil del Sistema Simón Bolívar".

Considerada una de les obres del repertori operístic més difícils de tots els temps i una insígnia del bel canto, La sonnambula, de Vincenzo Bellini, torna al Gran Teatre del Liceu després d'onze anys. La soprano nord-americana Nadine Sierra i el tenor basc Xabier Anduaga són els protagonistes d'una nova versió realista de la peça dirigida escènicament per Bárbara Lluch, centrada en la vivència d'Amina. Després de passar pel Teatro Real de Madrid i el Nou Teatre Nacional de Tòquio, l'òpera serà a Barcelona del 22 d'abril al 8 de maig, amb una funció addicional Under35 (per a menors de 35 anys) el 16 d'abril, interpretada per la soprano Caterina Sala i el tenor Omar Mancini en els papers principals.

Hi ha un tòpic que diu que el paper de Violetta Valéry està escrit per a tres tipologies de soprano: la liricolleugera per al primer acte, la lírica per al segon i la dramàtica per al tercer. Tot i la bondat de l’estirabot, no és cert: la soprano que interpreti la protagonista de La traviata ha de tenir un timbre i color homogenis i ha d'entomar les exigències d’un rol complet, magistralment escrit però maratonià, que va de la frivolitat (primer acte) a la consciència tràgica (tercer acte) davant d’una mort prescrita ja al preludi, passant per un equilibri que s’ensorra com un castell de cartes (les dues escenes del segon acte). La soprano Nadine Sierra resulta perfecta per al paper i ha signat una versió de manual en unes funcions de La traviata que han tornat al Liceu el regust de les seves nits més glorioses davant de títols de repertori. Sierra és, senzillament, perfecta: veu bonica, bon ús de l’instrument, expressivitat gloriosa, reguladors portentosos i bona prestació actoral la converteixen, avui, en una Violetta de referència. Passatges com el Dite alla giovane del segon acte o la segona secció de l’Addio del passato —incloent-hi al final una messa di voce inoblidable— ja formen part de la llegenda.

El brindis està prou justificat. Cal brindar pel retorn al Liceu de la producció de La traviata de Verdi amb direcció escènica de David McVicar. "Una producció esplèndida", certificava el crític Xavier Cester arran de les representacions al teatre de la Rambla l'octubre del 2014, sis anys després de l'estrena a la Scottish Opera de Glasgow. Cester en destacava "la precisió de tiralínies amb què McVicar explica la història, movent els personatges amb la màxima claredat i aportant una quantitat ingent de detalls profitosos". "Un molt feliç muntatge [...], amb tota la força teatral dels millors muntatges de David McVicar", consignava Jaume Radigales, també a l'ARA, el desembre del 2020, quan aquesta Traviata es va haver de representar en condicions pandèmiques a causa de les mesures contra la covid que van reduir els aforaments dels teatres. Cal brindar, doncs, perquè el Liceu la recuperi. I ho celebra el públic, que pràcticament ha exhaurit les entrades per a les dotze funcions que es faran del 17 de gener al 2 de febrer.

Després de setze anys d’absència, Manon ha tornat al Liceu. Però el record de la producció de David McVicar (2007) romandrà en la nostra memòria, perquè el muntatge d’Olivier Py no ens el fa oblidar, més aviat al contrari. L’espectacle, produït entre Ginebra i l’Opéra-Comique de París, peca de gèlid i usa imatges i recursos gratuïts, que no escauen al drama originari de la novel·la de l’abbé Prévost. El problema no és el canvi de context històric, sinó el conflicte dramàtic, sense convicció i amb errors de manual, tant des del punt de vista de la literalitat del llibret (mal menor) com de la dramatúrgia musical de la partitura de Massenet. I aquí és on rau el problema. A més, la història no s’explica bé i es presta a diverses confusions per diverses incoherències del muntatge.

“Manon és una obra mestra del repertori líric francès, l’apoteosi de la sensualitat, i no es representa tant com es mereix”, diu el director Marc Minkowski sobre l’òpera de Jules Massenet que es va estrenar a l’Opéra-Comique de París el 1884 i que adaptava la novel·la de l’abat Prévost Història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut (1731). La tragèdia de Manon torna ara al Liceu en una producció amb direcció escènica d’Olivier Py de la qual es faran onze funcions del 20 d’abril al 3 de maig, amb direcció musical de Minkowski, que ja va dirigir aquest mateix muntatge a Bordeus el 2019. A Barcelona, totes les representacions estaran dedicades a la memòria de Victòria dels Àngels, coincidint amb el centenari del naixement de la soprano barcelonina, “que va fer una creació de llegenda a Manon”, tal com recorda el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar.