Crítica d'òpera
Cultura 06/12/2020

La dama de les camèlies, amenaçada de mort pel Procicat

'La traviata', un muntatge molt rodó, perilla si el Liceu no pot obrir a més de 500 persones

Jaume Radigales
3 min
'La traviata' al Liceu

'La traviata'

Gran Teatre del Liceu, 5 de desembre del 2020

Ni La traviata ni La dama de les camèlies tenen res a veure amb l’actual situació pandèmica. Tanmateix, el covid-19 podria matar la resta de funcions de l’òpera verdiana si el Procicat no accedeix a fer que el Liceu pugui obrir les portes per encabir-hi el 50% dels espectadors, que no serien 500 sinó 1.144.

I això que, escènicament, estem davant d’un molt feliç muntatge, vist fa sis temporades al Liceu, i que signa David McVicar. El director escocès situa l’acció del drama de Verdi i Piave sobre Alexandre Dumas fill cinquanta anys després de l’ambientació original, és a dir, cap al 1880. Això permet reforçar l’ambient decadent d’una societat podrida, cosa que, en definitiva, és el que matarà la dama de les camèlies, al marge de la seva tisi. Precisament, la mort es manifesta en l’omnipresència de la làpida de Violetta i en les cortines negres que emfasitzen el costat llòbrec d’una partitura que juga amb llums i amb ombres. Moltes més ombres que no pas llums, en aquest cas, però sempre amb escenes de gran efecte i amb una especial dedicació a la direcció actoral i a la caracterització de personatges. Sòbria (però magnífica) escenografia i vestuari de Tanya MacCallin i magistral il·luminació de Jennifer Tipton.

McVicar entén el drama de Violetta des d’una doble perspectiva. D’una banda, des del mateix Dumas, que comença la seva novel·la amb l’evocació de Marguerite Gautier, de la qual visita la tomba i n’obre el sarcòfag. De l'altra, des de la interioritat de la protagonista, aïllada i sola quan, al final del segon acte, el passadís obert pels assistents a la festa fa avançar Violetta cap al fons, de camí cap a la mort.

Feliç vetllada musical

Aquesta Traviata val també molt la pena des del vessant musical, començant per Pretty Yende, una Violetta de manual. La soprano sud-africana aborda el personatge des de la consciència tràgica i amb passatges molt ben resolts: des del mi bemoll sobreagut conclusiu del primer acte –no escrit per Verdi– fins al taxatiu Gran Dio, morir si giovane del tercer, passant per la delicadesa del Dite alla giovine o l’expansiu Amami, Alfredo! del segon.

Dmitry Korchak és un bon tenor i ho ha demostrat en diverses ocasions al Liceu. El seu Alfredo va anar de menys a més (amb algun problema a la cabaletta del segon acte), de manera que de la fredor inicial va anar escalfant motors fins a un esplèndid Parigi, o cara.

El timbre poc grat –i de color poc verdià– de Giovanni Meoni no li va permetre ser un gran Giorgio Germont, tot i complir amb el rol malgrat lleus desajustos i una afinació dubtosa al principi d’algunes frases.

La directora Speranza Scappucci a 'La traviata'

D’entre els secundaris, és de justícia destacar les intervencions de Laura Vila (Flora), Gemma Coma-Alabert (Annina) i Felipe Bou (Grenvil), ben acotxats per un cor i una orquestra en estat de gràcia. Els seus integrants i les directores respectives (Conxita Garcia i Speranza Scappucci) han demostrat tenir ganes de fer Traviates. En aquest sentit, val la pena destacar la batuta de la directora italiana, excel·lent concertadora i molt bona acompanyant de les veus, així com atenta a detalls expressius i de color que va saber imprimir al teixit instrumental que travessa una partitura tan famosa com inapel·lablement magistral.

Hi hauria d’haver Traviata per dies. La dama de les camèlies bé s’ho val.

stats