L'empresari i polític Santiago Espot ja fa mesos que fa campanya a Barcelona. Grava vídeos i els penja a les xarxes criticant algunes mesures de l'Ajuntament o denunciant la "degradació" que viu la capital catalana. Incombustible a les xarxes, on té milers de seguidors, carrega contra les polítiques migratòries, però també contra els expats, a qui convida a marxar als seus països si no volen integrar-se a Catalunya. Independentista de soca-rel, Espot va ser el promotor de la xiulada a l'himne espanyol a la final de la Copa el 2015 que el va portar a l'Audiència Nacional per ultratge als símbols d'Espanya. Amb aquesta carta de presentació, el seu nom havia sonat com a possible integrant de la llista d'Aliança Catalana a les municipals. Però Espot no anirà a la candidatura de Barcelona del partit de Sílvia Orriols. Segons ha pogut saber l'ARA, ha decidit muntar una plataforma independent que compta amb el suport del Front Nacional de Catalunya (FNC), la formació d'on va néixer Aliança arran d'una escissió, que ell mateix vol encapçalar.

Ada Colau s'ha acomiadat oficialment aquest dimecres com a alcaldessa de Barcelona. Ho ha fet en l'últim ple del mandat –el que es coneix com el ple de la llàgrima perquè és el dels comiats dels regidors que no continuaran–, quan ha remarcat que ja no tornarà a presidir els plens: "Està per veure qui serà l'alcalde o el govern que surti dissabte o en els pròxims mesos, però el que és segur és que jo no tornaré a presidir el ple els pròxims quatre anys". Una acceptació velada que l'oferta que va llançar ahir d'una alcaldia tripartida difícilment tindrà més recorregut (tot i que en època de Xavier Trias l'alcalde no presidia els plens). Ja se n'han desmarcat, de fet, republicans i socialistes. I malgrat això, avui el número dos de Colau, Jordi Martí, insistia a negociar en aquesta direcció (a buscar "el mínim comú denominador" entre les forces progressistes) i tancava la porta a qualsevol altra opció: els comuns no votaran el socialista Jaume Collboni perquè pugui ser alcalde amb els vots del PP si no és havent pactat abans un govern d'esquerres (fins ara no hi ha hagut ni una reunió conjunta de comuns, PSC i ERC). Si no hi ha pacte per compartir aquest govern, els comuns votaran Colau com a alcaldessa. Via tancada. I tot això passa mentre Xavier Trias, que va ser el més votat el 28-M, intenta consolidar la seva entesa amb ERC i confia que totes les maniobres per intentar barrar-li el pas dissabte vagin desmuntant-se i que els números li surtin.

Una gran bandera espanyola oneja en un pal al terrat d'una casa. Es veu perfectament des de la llunyania. A pocs metres, el vent agita una altra bandera rojigualda en una altra terrassa. I més enllà, hi ha una tercera insígnia en un altre immoble. Als carrers amb prou feines es troben cartells electorals de les municipals de diumenge passat: uns quants del PSC amb un Collboni somrient i el lema “De nou Barcelona”; i algun anecdòtic dels comuns, el Partit Popular i la CUP. En canvi, no hi ha ni rastre de Vox, tot i que aquí ha estat la segona força més votada, amb un 16,25% dels sufragis.

Diumenge a la nit vam tenir una fotografia completa dels guanyadors de les eleccions municipals a cada poble i ciutat de Catalunya i aquest dilluns podem filar encara més prim: qui ha guanyat en cada secció censal del país?

Galleda d’aigua freda a la sala La Paloma, on els comuns seguien ahir l’escrutini de Barcelona. La nit en què s’ho jugaven tot: mantenir l’alcaldia de la capital quatre anys més. La clau era quedar primers, després d’una campanya convertida en plebiscit a les polítiques d’Ada Colau. I els sondejos a peu d’urna els pronosticaven una nit feliç, amb Colau trencant el triple empat amb Jaume Collboni (PSC) i Xavier Trias (Junts). Un resultat que no els garantia l’alcaldia, que quedava a expenses de possibles acords però que sí que els deixava en el millor escenari possible. “Un miracle”, segons alguns dels militants presents a la sala, després de les moltes crítiques que ha rebut Colau. Però no. Començat l’escrutini, la nit ja se’ls va estroncar i Colau va caure ràpidament a la tercera posició. Com si fos una revenja del que va passar el 2015 a la ciutat, Trias s’imposava ara a Colau. I entre tots dos se situava també l’esxoci de l’alcaldessa, Collboni, però a una distància de vots tan ajustada que va mantenir l’esperança dels comuns viva durant tota la nit.

Junts amb Trias

El triomf de Xavier Trias a Barcelona, amb Junts convertit en el segon partit a Catalunya, i la victòria en vots del PSC al conjunt del país, erigit de nou en primera força municipalista a les principals ciutats (Girona, Tarragona, Lleida, l'Hospitalet i Sabadell, entre d'altres), trenca amb el panorama dels darrers anys, en què havia irromput una ERC que aspirava a ser hegemònica i que ara experimenta una severa reculada, i en què els comuns, amb Colau al capdavant, havien governat a la capital. Ara l'era Colau arriba a la seva fi, deixant en dubte el futur de la seva formació, mentre els republicans, en lloc de beneficiar-se del govern de la Generalitat i de la política de pactes a Madrid, han rebut un càstig més dur del previst.

Els que es van passar mesos pressionant Xavier Trias perquè tornés a la política i entomés el repte de disputar l’alcaldia de Barcelona tenen des d’ahir motius per somriure. L’exalcalde de la capital catalana va sortir finalment triomfador de la disputadíssima cursa que va lliurar fins a l’últim minut amb Jaume Collboni i Ada Colau, i recuperarà la ciutat per a Junts per Catalunya vuit anys després (quan encara era CiU). Trias va aconseguir amb 11 regidors capitalitzar el vot anti-Colau i, si no hi ha un pacte inversemblant que ara mateix no es divisa, tot i que Collboni ahir ja el va demanar, haurà d’abandonar definitivament la seva jubilació per comandar la capital catalana durant els propers quatre anys.

 Trec a passejar el gos a les vuit del matí i em fa riure que hagin acabat les obres de la superilla. Fa quaranta-vuit hores això era ple d’excavadores, i ara la intersecció entre Enric Granados i Consell de cent és el protector de pantalla d’un estudiant d’arquitectura. El dia està embromat, cel d’un blau brut que no obliga a res. Sembla fet expressament, però per primer cop veig un grup de persones utilitzant les taules públiques per menjar a la fresca. Van vestits d’excursionistes i fan entrepans gens glamurosos, cosa que em fa revisar a la baixa la sensació de postureig. El carrer ha estat, efectivament, transformat.

La incògnita que s'haurà de resoldre a Barcelona a partir d'aquesta nit no serà només qui ocupa el càrrec d'alcalde o alcaldessa, sinó també amb quins pactes. Els vetos interposats entre els candidats fan que els acords a tres bandes siguin especialment difícils, de manera que el que és més esperable és un pacte a dos, encara que sigui sense arribar a la majoria, que és la fórmula amb què han governat comuns i el PSC les últimes legislatures. A grans trets, les enquestes dibuixen quatre escenaris de pacte: comuns-PSC (o PSC-comuns), PSC-Junts (o Junts-PSC), Junts-ERC i comuns-ERC. Ara mateix la repetició de la fórmula actual sembla molt difícil, sobretot si és Ada Colau la primera, perquè Jaume Collboni ha dit que passarà a l'oposició si no és alcalde i la mala relació entre els dos és més que evident. En canvi, a l'inrevés ja no seria tan problemàtic perquè previsiblement Colau abandonaria el consistori i faria més digerible el pacte per a les bases del PSC. La continuïtat d'aquest eix no suposaria cap gran canvi en l'escenari polític català i seria l'opció preferida de Pedro Sánchez a Madrid, que es presentarà al desembre formant una mena de tiquet informal amb Yolanda Díaz.

No és fàcil fer pronòstics del que pot passar aquesta nit a les eleccions a Barcelona, on la participació, a les 18h havia caigut 3,31 punts respecte del 2019 (per cert, podràs seguir en directe aquí l'escrutini i els resultats a Barcelona). Tampoc és fàcil fer pronòstics a Girona, Lleida o Tarragona –on tot està molt ajustat i hi ha dos o més partits amb opcions de victòria–. Menys encara al País Valencià –on un grapat de vots poden mantenir el govern d’esquerres o decantar-lo a la dreta– o a Madrid –on, tot i la victòria segura d’Isabel Díaz Ayuso, està en joc la majoria absoluta–. Tampoc en ciutats com Badalona, Manresa, Berga o Sant Cugat hi ha res decidit. Les eleccions d’aquest diumenge arriben més obertes que mai a gairebé tot arreu, i el mapa que surti de les urnes condicionarà l’horitzó polític a Catalunya –amb PSC, ERC i Junts disputant-se el poder– i a l’Estat, que a finals d’any té uns comicis clau.

La jornada de reflexió és com la Quaresma: tenia sentit abans, que el bacallà era de pobres i no hi havia xarxes socials. ¿Hem reflexionat mai un dia sencer per alguna cosa? ¿I com hem de reflexionar electoralment parlant? ¿Interiorment? ¿En veu alta? ¿Sense mirar els cartells del carrer, que ens podrien influir? Sempre que he hagut de reflexionar he fet allò que diuen, “consultar-ho amb el coixí”, perquè com deia aquell "és quan dormo que hi veig clar". Però no m’he passat un dia sencer fent un detox de Twitter. A ioga, quan em diuen que em concentri en la respiració, se me’n va el cap. I avui, que resulta que haig de reflexionar sense parar esment a enquestes, mítings o programes electorals, em passa com quan et diuen que no pensis en un elefant rosa. En què penses?

Si les enquestes no fallen, la victòria es decidirà diumenge a Barcelona per pocs vots, però aquesta no és l'única batalla a la ciutat. Qui acabarà entrant a l'Ajuntament? Qui serà decisiu per als pactes de govern? Si totes aquestes preguntes no t'interpel·len i el que vols és votar amb consciència el partit que millor representa com penses, consulta la guia ràpida per a indecisos que hem elaborat des de l'ARA.

Avui és el dia de les eleccions municipals, i tots hauríem de saber on ens toca anar a votar. La targeta censal és un petit document plegat que sovint arriba a les bústies poc abans d'unes eleccions, com les eleccions municipals d'aquest diumenge, però a vegades no se sap ben bé per a què serveix o com s'ha de llegir. Doncs té una línia de punts a banda i banda que marca per on retallar-la, i a dins facilita informació del lloc on cadascú ha d'anar a votar. Conté les dades personals del ciutadà i l'Oficina del Cens Electoral les envia al domicili on s'està empadronant. Si no l'has vista, no t'ha arribat o l'has llençada, t'expliquem com pots saber on has d'anar a votar aquest diumenge (la manca de document no eximeix el dret a vot).

Durant la campanya electoral de les municipals a Barcelona hi ha hagut debats a quatre i fins i tot a set, però no hi ha hagut cap cara a cara entre dos candidats. Per pal·liar aquest buit, l'ARA va demanar a cadascun dels quatre candidats favorits (Ernest Maragall, Ada Colau, Jaume Collboni i Xavier Trias) que formulés una pregunta a cadascun dels seus contrincants, i després els vam demanar que responguessin les que els havien fet a ells. El resultat són sis vídeos que permeten fer-se una idea molt aproximada de què pensa cadascun d'ells.

Ernest Maragall (ERC) va guanyar fa quatre anys les eleccions a Barcelona, però va veure com se li escapava l’alcaldia pels vots que Manuel Valls va donar a Ada Colau. Ara intenta l’assalt per segona vegada amb més elements en contra que llavors.

Vols saber quins pactes són possibles a l'Ajuntament de Barcelona? Quines ciutats estan en disputa? Què impliquen els resultats a València? El subdirector i delegat de l'ARA a Madrid David Miró resoldrà tots els dubtes que tinguis. Deixa un comentari amb la teva pregunta: la resposta la trobaràs al minut a minut de l'ARA del dia de les eleccions municipals.

El meu primer contacte amb la campanya d’ERC per Barcelona va ser a la sortida del Mercat del Ninot: em van regalar una tote bag de la qual no recordo l’eslògan sencer, però segur que incloïa les paraules barri i mercat. I quan Ernest Maragall arriba a la plaça de Navas del Poble-sec, la paradeta del partit desprèn molta energia de mercat de barri: la majoria de militants passen la seixantena i darrere el taulell es veuen carros de la compra d’aquell polièster lletjot i llampant que han transportat el berenar que s’ofereix als passavolants amb l’esperança d’influir en el vot per via de l’estómac. És un berenar insuperable en termes de proximitat: pa de pessic, coca de fruita confitada i preses de xocolata. Asseguts a les primeres files i xerrant amb els càrrecs del partit hi ha força pakistanesos, la comunitat de nouvinguts més nombrosa del barri, i de cop em posseeix l’esperit de Quim Monzó i inverteixo un minut especulant sobre si els croissants salats que completen l’oferta són halal i quines derivades electorals i religioses podria tenir un malentès alimentari.

En política és molt difícil que hi hagi una batalla a tres o quatre, com es plantejava a Barcelona a principis d'any, perquè el més habitual és que la cosa es vagi decantant fins que només quedin dos candidats amb possibilitats. És el que va passar per exemple el 2019, quan Collboni es va despenjar a l'últim moment i el duel va ser Colau-Maragall, i també el 2015, quan qui es va quedar enrere va ser Alfred Bosch i la photo finish va ser entre Colau i Trias. Ara és cert que Maragall ha quedat despenjat, però tant Trias com Collboni no, de manera que les eleccions no són un cara a cara, sinó un triangle. I és precisament aquest equilibri entre l'exalcalde (Trias) i l'extinent d'alcaldia (Collboni) l'arma secreta amb què compta Colau per imposar-se i donar la campanada.