Les eleccions deixen tres alternatives que la política ha de triar amb conseqüències força diferents.

El vot és un instrument –no l’únic, evidentment– que els ciutadans tenen per fer política. Els dos-cents mil votants independentistes que aquesta vegada han votat el PSC han fet l’opció racional del vot útil per frenar la dreta autoritària, en comptes del vot d’adhesió al seu projecte polític –la independència– o l’abstenció. La seva sensibilitat política els ha fet entendre que impedir la majoria reaccionària era la millor opció possible, també per a la seva causa. I s’equivocaria el PSC si fes triomfalisme d’aquesta circumstància. Són vots guiats per l’interès general, propis d’una societat capaç d’aplicar la racionalitat a la política mantenint la distància justa respecte a les transferències del fet religiós a la ideologia en forma d’adhesions incondicionals. Un exercici de raó democràtica que ha fet possible que es pugui dir que Catalunya i Euskadi han salvat Espanya, de moment. Els que se’n volen anar han estat determinants. ¿Una paradoxa? Un gest de racionalitat democràtica: sempre cal evitar que el neofeixisme governi. Només des de la infantil lògica del com pitjor millor es pot optar pel contrari: és a dir, per l’abstenció. 

¿Pensàvem que havíem superat les famoses dues Espanyes? Doncs aquí les tenim, potser més vives que mai. L’únic progrés és que ara les podem mesurar amb prou exactitud, però justament per comprovar que estan molt igualades. L’Espanya progressista (PSOE, Sumar, ERC, Bildu) ha arribat al 47,26% dels vots; l’Espanya que torna a ser negra –o que potser no ha deixat de ser-ho mai–, al 45,44% (PP, Vox). Els vots restants (7,3%) fan de mal situar en aquests blocs. I un 30% aproximadament de persones no s’han pronunciat, potser estan enfadades, potser tant se’ls en dona.

Hi ha dues maneres d'aprendre política. Una és estudiar la política com a ciència i una altra lluitar en la política entesa com a terreny de combat. Normalment, els politòlegs es dediquen a la primera, els dirigents i els militants de les organitzacions a la segona i els periodistes haurien d'estar a mig camí entre les dues maneres.

Les eleccions dels 23-J han deixat un panorama polític a Espanya que pot trigar setmanes a aclarir-se. Amb una dreta sense possibilitats d'aconseguir la majoria necessària per formar govern, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz tenen l'oportunitat de constituir un pacte que trenqui amb la tendència imperant a Europa darrerament: l'arribada de les forces d'extrema dreta als governs nacionals de la Unió Europea. És una oportunitat que no es pot deixar passar, per la mateixa supervivència d'un projecte europeu que l'extrema dreta vol reduir, quan no eliminar. La UE pot canviar de tendència a partir de les eleccions espanyoles i aturar l'onada reaccionària que es temia per a les europees del 2024.

L’any 1969, Joan Fuster —un dels més rellevants intel·lectuals catalans del segle XX— escrivia una carta a Eulàlia Duran, responsable de la Gran Enciclopèdia Catalana juntament amb el seu espòs, Max Cahner, sobre la conveniència que l’aleshores naixent obra enciclopèdica, de la qual ell era assessor, inclogués els toreros valencians. Fuster era conscient que els toros, associats a l’espanyolisme ranci del franquisme, no eren particularment populars entre els catalanistes del Principat. “El vostre escassíssim entusiasme per la tauromàquia m’escandalitza –deia l’escriptor de Sueca– si tinc en compte que es converteix en entusiasme eminent quan es tracta de la boxa, del cine o de la poesia lírica. No trobo justa aquesta parcialitat”. I, atès que aleshores la Gran Enciclopèdia Catalana ja s’havia començat a publicar per fascicles, els apressava a reconsiderar l’oblit: “I convé que us espavileu. En la [lletra] B, entra (o hauria d’entrar-hi) don Vicent Barrera, que fou una mena d’Ausiàs March del capot i la muleta”.

La nova composició del Congrés de Diputats ens situa en una conjuntura política complexa. L’independentisme català, malgrat haver perdut més de 700.000 vots i 8 diputats –l’anàlisi d’aquestes dades la deixo per a una altra ocasió–, es troba davant d’una gran oportunitat política. El vot dels seus 14 diputats és determinant perquè Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport d’ERC i també amb el vot favorable, o l’abstenció, de Junts. S’obre el temps de les negociacions polítiques, però els acords no semblen fàcils.

Alguns vídeos electorals del 23-J ens van arribar en versió bilingüe. La còpia es delatava grinyolant en passatges on l’original funcionava. Comparant el del PSOE amb el del PSC, constataves com el grinyol de vegades no el provocava el calc sinó, ben al contrari, la por a fer-ho massa igual. Allà on el del PSOE deia "Hoy somos una España que cuida, [...]", Meritxell Batet deia "Avui som una Catalunya i una Espanya que té cura, [...]". Sobtava, d’entrada, que haver passat del subjecte singular (una España) al plural (una Catalunya i una Espanya) no comportés un verb en plural. Sobretot quan, tot seguit, "una España que avanza" sí que esdevenia "una Catalunya i una Espanya que avancen". Però ara vull centrar-me en el pas de "que cuida" a "que té cura". Sobre cuidar en el sentit de tenir cura hi pesa una ombra de castellanisme propiciada per Fabra. Una ombra que tant Moll i Coromines com el DIEC –la norma vigent– van esvair, però que, malgrat tot, ha estès la creença que, en bon català, cuidar ha de ser tenir cura, una forma més artificiosa i de vegades clarament abusiva, com a les frases (les copio de l’ésAdir): "No has tingut suficient cura de tu mateix" i "Tingues cura o cauràs", que en català genuí han de ser "No t’has cuidat prou" i "Vigila o cauràs".

Van passant els anys i les eleccions i el mapa polític dels resultats continua sent la millor manera d’explicar-li a un estranger, d’una manera que més gràfica és impossible, i amb dades objectives, que Catalunya és un altre país, amb la seva pròpia cultura política i el seu propi sistema de partits. És clarament visible aquesta ratlla al mapa, que coincideix amb les fronteres provincials, on queda clar on acaba Espanya i on comença Catalunya. Fins i tot en aquestes eleccions, que han tenyit el mapa de vermell socialista, el contrast amb el blau popular que regna des de l’Atlàntic fins al Mediterrani i del Cantàbric a l’estret de Gibraltar, passant per les dues Castelles, fa evident que aquí hi ha una diferència de prioritats electorals.

El moviment de la Fiscalia demanant a Llarena la detenció de Puigdemont l'endemà de les eleccions no sorprèn a ningú. Havia de ser una jugada preparada de feia dies (d'ençà del passat dia 5, quan Puigdemont, Comín i Ponsatí van perdre la immunitat al TGUE), i que, des de la particular visió del món de l'ultranacionalisme espanyol, tenia sentit fos quin fos el resultat a les urnes. Si guanyaven els seus (és a dir, PP i Vox), servia de festassa celebratòria: què millor, per festejar el triomf de la gent d'ordre, que dictar la detenció de l'arxienemic d'Espanya. I en cas de victòria del bloc contrari (és a dir, PSOE i Sumar) es convertia en amenaça i avís a navegants. PSOE i Sumar no van aconseguir exactament una victòria, però ja ens entenem. La cúpula judicial espanyola li diu a Pedro Sánchez que, si torna a governar, tindrà jutges i fiscals al davant disposats a fer-li la vida encara més complicada del que li han fet fins ara. Mentrestant, el Consell General del Poder Judicial continua encallat, i la separació de poders, a Espanya, segueix sent tan nítida com sempre.

1. Un regal a Europa. “El rostre petri” de Feijóo en la seva aparició pública la nit electoral, en expressió del Financial Times, quedarà com a icona del 23-J. El líder del PP no es podia creure que el treball sistemàtic i amb coartada patriotera de l’aparell polític, mediàtic i empresarial que l’acompanyava hagués fracassat.

Mentre el PP es prepara per presentar-se com a víctima d'un robatori orquestrat per una conxorxa de perdedors, Vox ja es va instal·lar des de la nit del diumenge en la idea que han estat víctimes d'una conspiració per arraconar-los, al capdavant de la qual hi situen, justament, el PP. Mals perdedors: Abascal es va mostrar emprenyat i impotent, mentre que Feijóo va esperar més enllà de la mitjanit per oferir un discurset possibilista a unes masses de seguidors encara enardits que, davant de la seu del carrer Génova (aquella que Casado volia abandonar, perquè va ser pagada amb els diners en B de la comptabilitat extracomptable de la Gürtel), no podien aturar de cridar “Que te vote Txapote”. El globus punxava, molt lluny d'unes aspiracions que havien somiat fins i tot la majoria absoluta, com les que va aconseguir quatre vegades Feijóo a Galícia.

Només que vagis a Madrid un dia, un sol dia, com ha estat el meu cas, i enraonis amb tres taxistes, quatre cambreres, dos botiguers, t'adonaràs dels prejudicis. Un taxista jove, ahir, em deia que prohibiria el català “perquè ell no l’entén i a Espanya ens podem entendre en castellà”. Es va sorprendre quan li vaig dir que a mi el castellà, com el gallec o el francès, m’encanta, perquè m’encanten les llengües. Ell de veritat que es pensava que a Catalunya parlem el català per fotre’l. Em va sentir enraonar amb ma filla (que em va acompanyar) i va etzibar-me, amb perfecta innocència: “Ara mateix, vosaltres, per què parleu en català si hi soc jo?” El problema és que no veuen aquesta llengua “com qualsevol altra”. Els fa ràbia, no els sembla “natural”. La propaganda és sempre efectiva.

Més que Perro Sánchez, a partir d’ara els enemics –i els amics– del líder socialista espanyol haurien de començar a anomenar-lo Gato Sánchez, per les set vides que hom atribueix a aquells felins. Si la seva biografia política des del 2016 ja era una història remarcable de resiliència, de capacitat per sobreviure a circumstàncies dissenyades per liquidar-lo, aquest 23 de juliol el madrileny ha superat les fites anteriors: contra pràcticament tots els sondejos publicats des de fa mesos, contra una campanya mediàtica tan implacable com injuriosa, contra el boicot dels fòssils reaccionaris en què s’han convertit Felipe González i companyia, contra la seva pròpia derrota en el cara a cara amb Feijóo, Sánchez Pérez-Castejón ha aconseguit capgirar els auguris, mantenir les posicions i, com a mínim, bloquejar les possibilitats d’un govern de dreta extrema.

L'onada blava de la dreta i l'extrema dreta s'ha quedat a les portes. Han guanyat, però no tenen opcions reals de governar. L'avançament electoral de Pedro Sánchez després de les municipals i autonòmiques ha aconseguit frenar pels pèls l'embranzida de Feijóo, que es queda a pocs escons de la investidura: ha crescut molt, però sobretot a costa de Vox, que pateix un fort retrocés. El PSOE de Sánchez, en canvi, ha resistit, igual com també ho ha fet, en bona part, el Sumar de Díaz. Però els resultats són tan ajustats entre els dos blocs que tampoc no està clar que les esquerres puguin sumar prou suports per a la investidura. Sánchez, a més dels seus socis externs de la passada legislatura –ERC, PNB i Bildu–, necessitarà ara el suport de Junts, és a dir, del partit d'un Puigdemont que durant la campanya va deixar clar que si depenia d'ell no hi hauria investidura. Ahir, tanmateix, Míriam Nogueras va obrir la porta a negociar. Si no hi hagués acord i es produís el bloqueig, les sortides serien dues: o anar de nou a les urnes o que el PSOE, pressionat pels poders de l'Estat i fins i tot per sectors del seu partit, permetés la investidura de Feijóo –que ha quedat primer en vots i escons–, evitant, així, que depengués de l'extrema dreta de Vox. Un tràngol, però, difícil d'empassar per al líder socialista.

La victòria del PSC és la del triomf del vot útil. Si, al capdavall, qualsevol elecció formula una pregunta als electors, la pregunta que la majoria de votants catalans van acabar contestant-se va ser quina era la millor manera de frenar el PP i Vox i la resposta va ser votar socialista. El PSC ha tornat a ofrenar noves glòries al PSOE i Salvador Illa ha fet un pas més en direcció a la Generalitat. Al Govern de Pere Aragonès se li complica la navegació.

El consol, no tan magre com podria semblar, és el desinflament del front de la dreta nacionalista espanyola per la banda més ultra. La davallada de Vox és severa, recorda la de Ciutadans i mostra que el vot que havia migrat cap al partit de Santiago Abascal comença a tornar cap allà d'on havia sortit, és a dir cap al PP. Recordem que el PP va també ple de negacionistes: del canvi climàtic, de la violència de gènere, de la diversitat nacional, de la pluralitat lingüística i cultural, etc. Per tant: un consol no desdenyable, sí, però d'alegria, més aviat cap ni una. Sobretot perquè els resultats auguren rebaixes (de discurs, de to, d'exigència) en els temes que acabem d'esmentar, també per part de l'esquerra.

Dia de vot i de reflexió. La idea de progrés en el sentit humanístic ha decaigut i el destí de la història està ple d’ombres i malsons. El progrés tecnològic ens desborda pels límits de la capacitat reguladora; el progrés econòmic, en termes de creixement global del món, genera molts interrogants, i el futur de les institucions liberals és problemàtic en un moment de concentració de gran poder econòmic (i no només) en poques mans. La potència dels instruments ha paralitzat l’imaginari de futur: forces de progrés i de destrucció a la vegada, ¿on són els límits? 

Diuen que el vano va arribar a Europa cap al segle XV provinent de la Xina, on ja es coneixia des del segle VII. És un d’aquells invents anònims universals que segueixen essent útils, com els paraigües o les pinces per estendre la roba. Com sempre, primer els usaven les elits, però aviat es popularitzà. Pots millorar-ne el disseny, l’estètica o la robustesa, però l’essència és la mateixa des de fa segles.

Demà a la nit pot passar qualsevol cosa, i no em refereixo només al resultat electoral. La dreta i la ultradreta nacionalistes espanyoles (valguin les redundàncies) estan en mode “¿qué pasará, qué misterio habrá? Puede ser mi gran noche” i si les enquestes es confirmen, des de diumenge a la nit reclamaran que els hi tornin les claus de la Moncloa.