El PSOE farà un primer assaig de la seva capacitat d’arribar a acords dijous que ve en el ple de constitució del Congrés, on aspira a aconseguir la presidència de la cambra. En els pròxims dies s’intensificaran els contactes, però la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ja ha advertit aquest diumenge en una piulada que els socialistes no poden donar per fet el seu suport. Encara que els republicans han expressat que assumeixen que la presidència de la mesa serà per al PSOE –entre les seves demandes hi ha comptar amb grup parlamentari propi i la presidència d’algunes comissions–, ara afegeixen condicions de tipus polític per donar-li suport. Com Rovira ha apuntat en el seu tuit, la mesa no pot continuar en la línia de l’anterior presidència de la institució, la de Meritxell Batet. “El PSOE no pot donar per descomptats els vots d’ERC a res –ha remarcat la republicana–. Ni a una mesa del Congrés que ha vetat el català, que no ha deixat investigar l’espionatge de Pegasus o que ha encallat la tramitació de la llei d’amnistia”. 

La decisió del Tribunal Constitucional (TC) d'inadmetre sense debat al ple un recurs d'empara de l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i l'exconseller Toni Comín perquè se suspengui l'ordre de detenció contra ells vigent a Espanya ha generat malestar a la majoria progressista de l'òrgan. La resolució contenia el vot particular de la magistrada Laura Díaz, que considerava que la decisió (que va prendre la sala de vacances del tribunal) no era urgent i que, en tot cas, el recurs s'hauria d'haver admès. Aquest dijous s'ha afegit a Díaz la jutgessa María Luisa Balaguer, que en una entrevista en el programa Hoy por hoy, de la Cadena SER, ha assegurat que la resolució és "inusual", i ha afegit que, normalment, la sala de vacances no resol "pràcticament res" i molt menys afers "d'aquesta transcendència".

Alguns vídeos electorals del 23-J ens van arribar en versió bilingüe. La còpia es delatava grinyolant en passatges on l’original funcionava. Comparant el del PSOE amb el del PSC, constataves com el grinyol de vegades no el provocava el calc sinó, ben al contrari, la por a fer-ho massa igual. Allà on el del PSOE deia "Hoy somos una España que cuida, [...]", Meritxell Batet deia "Avui som una Catalunya i una Espanya que té cura, [...]". Sobtava, d’entrada, que haver passat del subjecte singular (una España) al plural (una Catalunya i una Espanya) no comportés un verb en plural. Sobretot quan, tot seguit, "una España que avanza" sí que esdevenia "una Catalunya i una Espanya que avancen". Però ara vull centrar-me en el pas de "que cuida" a "que té cura". Sobre cuidar en el sentit de tenir cura hi pesa una ombra de castellanisme propiciada per Fabra. Una ombra que tant Moll i Coromines com el DIEC –la norma vigent– van esvair, però que, malgrat tot, ha estès la creença que, en bon català, cuidar ha de ser tenir cura, una forma més artificiosa i de vegades clarament abusiva, com a les frases (les copio de l’ésAdir): "No has tingut suficient cura de tu mateix" i "Tingues cura o cauràs", que en català genuí han de ser "No t’has cuidat prou" i "Vigila o cauràs".

Des dels editorials de l'ARA sempre hem animat la ciutadania a exercir el seu dret democràtic al vot. Sempre i en cada ocasió. Des de consultes considerades il·legals per l'estat espanyol, com ara el 9-N o l'1-O, fins a totes les eleccions municipals, europees, al Parlament i també al Congrés i al Senat. I és que el cert és que aquesta és l'única via que té la societat catalana per expressar-se políticament i, en la mesura del possible, influir per canviar les coses. En el cas de les eleccions que se celebren aquest diumenge, no són uns comicis normals. L'amenaça ben real que un partit d'extrema dreta i ideologia neofranquista com Vox entri a formar part del consell de ministres –amb el seu programa de retallada de drets socials, desballestament de l'autogovern i arraconament de la llengua catalana– ens posa en una situació nova que ben bé podríem qualificar d'emergència nacional.

Les històries de la mili han deixat de ser un clàssic de l’entreteniment social, però durant dècades eren un temible recull de despropòsits que amenitzava els sopars de boomers. De la gran aventura vital se n’inferia un asfixiant ambient de caserna amb olor de Zotal i una camaraderia forjada en la jerarquia i la humiliació compartida. Entre les anècdotes clàssiques hi ha la de l’ase detingut per haver clavat una coça a un comandament, la piscina tancada i “arrestada” perquè s’hi havia ofegat algú o la frase: “Para que se joda mi capitán no como rancho ”.

Encara amb “estrès posttraumàtic” des del 30 de maig, quan Ciutadans va decidir no presentar-se a les eleccions davant la certesa que no sortirien. Amb aquest estat emocional, un dirigent del partit es debat entre les paperetes. Què vota? El sanchisme que detesta o el PP, que ha esventrat el seu partit? “D’un estic a 80 kilòmetres, i de l’altre a 90”, exposa. No ho té clar. Com ell, molts dels quadres taronges es debaten entre els blocs aquest 23-J. 

Els resultats de l'enquesta que l'ARA ofereix aquest cap de setmana demostren que la batalla del 23-J no està decidida en cap sentit, ni pel que fa al resultat global a l'Estat ni en la lluita pel lideratge independentista que mantenen ERC i Junts a Catalunya. Pel que fa al resultat a Espanya, l'enquesta de l'Institut Opinòmetre confirma la tendència que ja mostren la majoria d'enquestes, i és que el bloc format per PP i Vox perd força a mesura que s'acosta la data electoral mentre assistim a una mobilització gradual de l'electorat progressista. La fotografia del moment és que ens trobarem en una situació d'empat entre els dos blocs, molt similar a la que hi ha ara, amb la diferència que ara el PP serà la primera força a l'Estat després de la no compareixença de Ciutadans. Tot i així, el que després del 28-M semblava que seria un tsunami que ho inundaria tot de blau sembla que no ho acabarà sent.

No és una anècdota que l’eslògan de campanya d’ERC sigui “Defensa Catalunya”. L’independentisme català es troba, literalment, en fase defensiva. Queden lluny els anys del Procés, de l’entusiasme encomanadís, en què els sobiranistes exercien una mena de cruyffisme polític –tenir la pilota, jugar a l’atac, sortir i disfrutar–. El 2017 va marcar un canvi de registre. L’eufòria va donar pas a la perplexitat, la repressió va alimentar la ràbia i, després, la pandèmia, el context econòmic i la ineficàcia de la majoria independentista al Parlament han reduït el perímetre dels que creien que Catalunya podia fer una salt endavant en termes de sobirania. D’una banda, els més repatanis han comprat el discurs de “l’engany” i s’han reclòs en l’abstenció; el PSC ha reunit el vot espanyolista i la por al canvi; i els comuns han tornat a la cleda constitucional tot i que abans, per oportunisme, havien flirtejat amb el “procés constituent no subordinat”, malgrat que els únics que possiblement hi creien de debò –Xavier Domènech i Jaume Asens– ja han estat apartats de la vida política.

L'arribada constant de gent que sol·licita el vot a distància a les oficines de Correus d'Urquinaona testimonia que les crides a la participació en les eleccions del 23 de juliol han fet efecte. Molta gent marxarà de vacances amb la feina feta i haurà votat molt abans del dia de les eleccions: alguns, fins i tot, abans de l'inici de la campanya electoral. El termini per demanar el vot per correu no s'acaba fins al 13 de juliol i, tot i això, ja s'han superat tots els rècords: més d'1,7 milions de persones l'han sol·licitat fins ara, segons fonts de Comissions Obreres (CCOO). D'aquestes sol·licituds, 90.000 a Barcelona i unes 120.000 a Catalunya. La dada més elevada fins ara era a les generals del 26 de juny del 2016, quan 1.452.988 persones van votar per correu. A Catalunya, però, les eleccions del 2021 continuen marcant el rècord: en uns comicis en plena onada de coronavirus van haver-hi més de 280.000 sol·licituds de vot per correu.

Als anys 2000 hi havia un cambrer amb molta desimboltura a la discoteca Set59 del Maresme, propietat de la família de Josep Sánchez Llibre: encara no tenia la vintena, estudiava ciències polítiques i era votant de CiU. Roger Montañola (Barcelona, 1986) no va passar desapercebut al llavors dirigent d'Unió –ara president de Foment del Treball– i mà dreta de Josep Antoni Duran i Lleida, i de seguida el va fitxar per al partit. Passant per la presidència de les joventuts democristianes, va anar escalant fins a arribar al Parlament per CiU el 2010, i es va convertir en el diputat més jove de la cambra. Tretze anys més tard–ara en té 37–, serà el cap de llista per al proper 23-J d’una de les formacions hereves de la federació nacionalista: el Partit Demòcrata.

No és la primera que canvia de partit, però sí la primera dirigent destacada que ja ha completat tot el camí de la triple dreta. Vox ha anunciat aquest migdia en un comunicat un destacat fitxatge per al 23 de juliol: Carina Mejías serà la número 2 de la llista de l'extrema dreta per Barcelona al Congrés. Completa així tot l'arc de la dreta unionista: Mejías va ser diputada del PP al Parlament del 1999 al 2003 i del 2006 al 2010. El 2012, després de quedar fora del Parlament i en ple auge del Procés, va fer el pas a Ciutadans, on també va ser diputada fins al 2015 i regidora a Barcelona fins al 2019. Ara aterra a la dreta radical.