En el context del País Basc, el cinema de Paul Urkijo (Vitòria, 1941) és un fenomen que recorda el de Carla Simón a Catalunya. Amb el seu debut, Errementari (2016), va demostrar el potencial del folklore basc amb un notable exercici de cinema fantàstic amb una clara simpatia pel diable; i amb Irati (2022) va seguir explorant el folklore de la seva terra per donar forma a una fantasia medieval que va trencar el rècord històric de taquilla del cinema en euskera. Perquè per a Urkijo rodar en euskera no és només l’opció més natural, sinó “una declaració d’intencions”. “Com a amant de la meva cultura, intento promoure i enfortir l’euskera, que necessita que es consumeixin coses en aquesta llengua i que la gent la parli”, assegura.

Quan es va estrenar Els caçafantasmes el 1984, no crec que cap dels implicats en el film, començant pels seus protagonistes Bill Murray i Dan Aykroyd, s’esperessin que, quaranta anys després, la barreja entre comèdia i acció sobrenatural encara donaria senyals de vida. Però aquí els tenim, posant-se una altra vegada la granota de treball amb entusiasme desigual i compartint pla amb els actors joves que van conèixer a Cazafantasmas: més enllá. Com aquella, Cazafantasmas: Imperio helado tria sempre la ruta més plàcida del fan service, oferint miratges de novetat, com ara l’afecte quasi romàntic que neix entre el personatge de Mckenna Grace i l’espectre d’una adolescent, a més d'un gran reciclatge d’idees.

Si has llegit algun còmic dels X-Men, és difícil que la història que proposa El reino animal t’agafi per sorpresa: sense cap explicació, algunes persones comencen a transformar-se en animals i desperten el temor d’una societat que no sap què fer ni com conviure amb els mutants. Però no hi trobem grans moments d’acció, èpica desencadenada ni herois i malvats, sinó un home i el seu fill que deixen la ciutat per estar a prop de la mare, convertida en bèstia i ingressada en un centre de confinament en un petit poble de muntanya.

En un context en què el cinema d’aventures fantàstiques ha estat abduït per la imatgeria digital, cal celebrar l’arribada una pel·lícula com La puerta mágica, que reivindica la dimensió artesanal de la creació fílmica sense renunciar a la representació del que és impossible. De fet, aquest film australià dirigit per l’actor Jeffrey Walker no s’allunya gaire del Zeitgeist fílmic actual. Per acomplir la missió de salvar el planeta, dos joves hauran de perfeccionar els seus superpoders: la Sophie (interpretada per Sophie Wilde) afinarà els seus dots de vident, mentre que el Paul (Patrick Gibson, un hereu natural de Martin Freeman) descobrirà el seu do per accionar la comporta espacial que dona títol a la pel·lícula.