"Visc una tortura: tots els desnonaments són una experiència duríssima, però no es viu igual amb 30 anys que amb 60". Qui parla és l'Elena Olivella de 62 anys. Ella és, molt probablement, una de les últimes veïnes "de tota la vida" que queden al carrer Ferran de Barcelona, a tocar de l'emblemàtica plaça Sant Jaume. Ostenta un títol que, a més, té data de caducitat, perquè el dia 4 de març hi ha previst el seu desnonament.

Mesura estrella del Govern per a facilitar l'accés a l'habitatge dels joves. El Govern facilitarà el finançament als joves, a través de l'ICF, de l'entrada (fins a un 20% del preu). Però hi ha algunes condicions: haurà de ser un pis de segona mà i quan aquests compradors, passats els anys, es vulguin vendre l'immoble, només ho podran fer pel mateix preu revisat amb l'IPC acumulat, per evitar l'especulació.

El 16 de març van entrar en vigor els topalls dels preus dels contractes de lloguer d’habitatge habitual als 140 municipis declarats de mercat residencial tensionat a Catalunya. Malgrat que els llogaters han aplaudit que per fi es posi fre als preus dels seus lloguers i així s’eviti, sobretot, que els puguin apujar els lloguers a la renovació dels seus contractes, són molts els detractors que segueixen defensant que el mercat no s’ha d’intervenir, i que auguren una caiguda de l’oferta. És evident que amb les polítiques d’habitatge dutes a terme fins ara no s’ha aconseguit destensionar el mercat ni augmentar l’oferta d’habitatge. A més, hem vist que és un mercat que, havent estat lliure tots aquests anys, no ha aconseguit equilibrar-se per si mateix, com també s’ha vist a tots els països europeus que estan imposant aquest tipus de mesures. Ara bé, està clar que els topalls de preus no són un remei miraculós que solucionarà en tres anys –és el límit inicial de temps de les mesures implantades– el que no s’ha solucionat en dècades. I el que encara està més clar és que no es poden buscar solucions senzilles a problemes complexos. 

L'accés a l'habitatge és el gran forat negre de la nostra vida col·lectiva. És el que genera més desigualtat i precarietat. Els preus de compra i lloguer fa temps que estan disparats i no deixen de pujar. Suposa un llast massa onerós per a moltes famílies i, en especial, per a molts joves, als quals els impedeix tenir un projecte de vida autònom. Hi ha força zones urbanes on el preu mitjà de l'habitatge és superior al salari mitjà, cosa que ja es veu que fa literalment impossible una vida digna.

El govern espanyol publicarà l'índex estatal per controlar el preu del lloguer a les zones declarades tensionades abans del 29 de febrer i ho farà tant si agrada com si no a la Generalitat. Després d'una trobada entre la consellera de Territori, Ester Capella, i la ministra d'Habitatge, Isabel Rodríguez, aquest dilluns a la tarda a Madrid per desencallar el xoc al voltant d'aquesta eina, la Generalitat assumeix que l'índex que publicarà el ministeri no recollirà les seves aspiracions: "[L'índex estatal] no dona resposta [al problema del lloguer] i no farà abaixar els preus a Catalunya", ha sentenciat Capella en roda de premsa.

El preu de viure a Barcelona continua augmentant. El lloguer a la capital catalana s'ha disparat prop d'un 10% interanual durant el tercer trimestre i ja marca un nou rècord de 1.171 euros al mes de mitjana. Segons les últimes dades a partir de les fiances de lloguer dipositades a l'Incasòl, es tracta de 47,72 euros més que en el segon trimestre, quan ja va marcar un màxim històric. El lloguer a Barcelona no ha parat de créixer des del 2021. En canvi, la signatura de contractes ha seguit la tendència contrària i ha anat de nou a la baixa, amb un 15,4% de firmes menys (30.152).

La proposta de la Generalitat de declarar 140 municipis com a "zona tensada de mercat de l'habitatge" per limitar la pujada dels lloguers ja té resposta del sector immobiliari. Fins a set entitats representatives del sector de la promoció d'habitatges, la intermediació i els administradors de pisos es resisteixen a acceptar aquesta mesura perquè consideren que limitar el preu contravé la llei estatal i "no és una solució òptima", motiu pel qual han presentat al·legacions contra la iniciativa del Govern.

Dimecres, la notícia que obria el Telenotícies vespre et deixava glaçat. Toni Cruanyes explicava només començar un buit legal que permetia esquivar la llei de l’habitatge i llogar habitacions individuals en pisos compartits a preus desorbitats i amb contractes temporals. Però quan ens endinsàvem en els casos i els exemples, el cas es feia més escandalós. Primer perquè la notícia mostrava, a través de diverses pàgines web, com aquesta situació no és excepcional, sinó que n’hi ha un munt d’exemples. Segon, perquè els preus fins i tot superen amb escreix el preu de pisos de lloguer complets. I finalment pels personatges que lloaven les virtuts d’aquest sistema i els beneficis extraordinaris que els comportaven. Aquests presumptes gurus que abans es feien rics amb els bitcoins s’han passat al sector immobiliari. Un influencer famós conegut com el rei de les inversions explicava amb naturalitat: “No te riges por la LAU, por lo que no tienes tantos problemas y tanto tema de leyes de por medio. Y la demanda crece desmesuradamente”. I afegia: “No hay muchas cosas que te den tanto con tan poco trabajo. Todo el mundo quiere ganar dinero sin trabajar”, assegurava amb rotunditat. La notícia del TN ens el mostrava en persona, dins d’un d’aquests pisos que està reconvertint en habitacions de lloguer temporal. Amb l’encert que, el fet que el veiéssim incorporat al relat de la notícia de manera presencial i no a través d’una pantalla en connexió telemàtica, canviava molt la intensitat del seu testimoni. Hem normalitzat l’actitud d’aquests personatges en format virtual, perquè han creat uns codis comunicatius. Al transportar-lo a l’enquadrament televisiu d’un telenotícies, traspuava també un subtext més potent: la crematística, la manca d’escrúpols i uns valors que tenen a veure amb la immediatesa i l’interès personal. Per sort, la notícia s’equilibrava amb el testimoni sempre ferm i eloqüent de Carme Trilla, economista i presidenta de l’Observatori de l’Habitatge. Ella aportava la mirada sobre la vulneració de drets, l’ètica i el context legal. Altres testimonis que es lucren amb aquest sistema de lloguer d’habitacions, explicaven, dins dels mateixos pisos, els mètodes d’inversió o el disseny dels espais. “S’elimina el menjador perquè és un punt de fricció important i augmenta molt la rotació”, deia. I és que aquests venedors esborraven del discurs tot el que té a veure amb la privacitat, la convivència, la qualitat de vida, l’explotació dels inquilins, la dignitat humana i el mercat de l’habitatge. I el que cridava l’atenció era l’estètica vinculada als seus anuncis: una instagramització de les habitacions per camuflar la deshumanització del seu sistema.

Les últimes dades de l'Incasòl tornen a marcar un rècord del preu mitjà dels lloguers a Barcelona: 1.087 euros. El salari mínim interprofessional actual a Espanya és gairebé idèntic: 1.080 euros. Per tant, una persona que cobri aquest sou i no tingui un pis de propietat, si viu sola, s'ho pot arribar a gastar tot només amb el lloguer, cosa inviable, esclar. De fet, segons càlculs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, el sou mínim per viure dignament als municipis de l'àrea barcelonina és, en el cas d'una persona sola, de 1.596 euros, i en el cas concret de la capital, de 1.735 euros. A Catalunya, també segons l'Incasòl, el preu mitjà de l'arrendament s'ha moderat lleugerament: va tocar sostre el 2022 amb 814 euros i ara està situat en els 812 (el cost baixa a les demarcacions de Lleida i Tarragona i puja a Girona).