Oppenheimer suposa la primera vegada que Christopher Nolan concedeix un paper protagonista a Cillian Murphy (Cork, 1976) després de cinc pel·lícules treballant plegats. El director britànic va conèixer l'actor irlandès en una audició de Batman begins (2005). Va quedar fascinat pel talent d'aquell jove intèrpret de profunds ulls blaus, però no es va veure amb cor d'encomanar-li el rol principal, per al qual necessitava una estrella. Tanmateix, el va fitxar perquè donés vida a l'Espantaocells, l'alter ego malèfic del doctor Jonathan Crane, un dels antagonistes del superheroi quiròpter a qui Murphy encarna amb pertorbador atractiu i que reapareix a les dues entregues següents, El cavaller fosc (2008) i El cavaller fosc: la llegenda reneix (2012). Murphy esdevé així un dels col·laboradors habituals en la filmografia de Nolan, que li reserva també aparicions remarcables però igualment secundàries a Origen (2010) i Dunkerque (2017).

Christopher Nolan i Robert Downey Jr. han treballat en algunes de les pel·lícules de superherois més populars i lucratives del nostre temps, amb uns repartiments plens d'estrelles. Com és que els dos no havien coincidit en una pel·lícula abans fins ara, fos de superherois o no? Els seus camins es van trobar, una mica, a Batman Begins (en parlarem més endavant). Però per reunir-los finalment va caldre un altre tipus de superproducció d'estiu: un biopic de tres hores sobre els triomfs i les penes d'un físic teòric als anys quaranta.

Com cada any, ja tenim les nominacions als Oscars de Hollywood sobre la taula i, amb elles, les polèmiques que contribueixen a mantenir el seu interès mediàtic. En aquesta 96a edició llegim notícies sobre la diversitat i l'equitat, que, també com cada any, segueixen quedant-se en el fet superficial i anecdòtic. Per exemple, celebrar que hi hagi actors i actrius negres a totes les nominacions a la interpretació, sense investigar si la diversitat és també rere la càmera, no deixa de ser una notícia bona però insuficient per valorar si s’està fent bé la feina. O que, per primer cop a la història, tres pel·lícules dirigides per dones estiguin nominades a millor film, en una llista de deu, no deixa de ser una trista notícia en unes nominacions que segueixen sent conservadores malgrat que pràcticament un centenar de països del món hagin estat representats a les votacions.

El duel entre Oppenheimer i Barbie als Globus d'Or s'ha saldat amb victòria per a la pel·lícula de Christoper Nolan sobre el pare de la bomba atòmica. La cinta s'ha endut el premi a millor drama i a millor direcció per a Christopher Nolan, a més de dos guardons d'interpretació i el premi a la millor banda sonora en la 81a edició dels Globus d'Or, celebrada aquesta matinada a Los Angeles. En total la cinta ha recollit cinc estatuetes.

A Oppenheimer, la pel·lícula d’èxit sobre la fabricació de la bomba atòmica, hi ha una escena memorable en què Luis Álvarez, físic de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, llegeix el diari mentre li tallen els cabells. Tot d’un plegat, Álvarez s’aixeca de la butaca d’un salt i corre carrer avall com un esperitat empaitant un col·lega seu, el físic teòric J. Robert Oppenheimer. “Oppie! Oppie! —crida—. Ho han aconseguit! Hahn i Strassmann, a Alemanya. Han escindit el nucli de l’urani! Han escindit l’àtom!”.

Oppenheimer segurament no és encara la gran pel·lícula que Christopher Nolan té dins el cap i que, com diu l'amic Faust, de la llibreria Món de Llibres, sens dubte farà algun dia (però encara no ha fet). Simultàniament amb molts de moments de gran cine, la pel·lícula té encara baixades de tensió i una tendència a l'èmfasi (sobretot en l'ús i abús de la banda sonora, excel·lent d'altra banda) que desllueixen una mica els molts moments de brillantor que el film acumula. Les imperfeccions no tenen per què impedir que un cineasta sigui un mestre (Huston o Hitchcock cometien les seves). En Nolan, però, són una nosa, perquè ell sí que aspira a ser un filmmaker perfecte, incontestable, a la manera de Kubrick. I aquí encara no hi és. Tanmateix, totes les pel·lícules de Christopher Nolan són sempre interessants, i Oppenheimer segurament és la més interessant de totes, per com aborda el segle XX, i a través de quina mirada. Com s'ha dit, ha trobat en la història, l'obra i la figura del pare de la bomba atòmica, Julius Robert Oppenheimer, el pretext per a un joc de miralls que li permet fer retrat i autoretrat alhora. Intel·ligència, arrogància, ambició, empatia intermitent, moments d'ofuscació. El científic egòlatra, megalòman a moments, no és gaire lluny de l'artista amb les mateixes característiques.

El fenomen Barbenheimer continua imparable. L'èxit d'Oppenheimer i, sobretot, de Barbie, ha empès la recaptació de l'última setmana a xifres històriques: des del divendres 21 fins al dijous 27 de juliol, els cinemes de l'Estat han recaptat segons l'auditora d'audiències Comscore 24 milions d'euros, la xifra setmanal més alta en 10 anys. Aproximadament la meitat de la taquilla correspon a Barbie, que aquest dijous superava els 12 milions de recaptació, el doble que el seu rival més immediat, Oppenheimer, que ha superat els 6 milions.

Oppenheimer és una història total que abasta l’ego dels científics, la insaciabilitat dels polítics, les enveges gremials, les cares fosques de la gent, les revenges personals, els sentiments de culpabilitat i la distància dramàtica entre intel·ligència i felicitat. I té, com a marc històric, el retrat d’un canvi d’època, la que ens va portar a un planeta condemnat a conviure amb la bomba atòmica que el pot destruir, és a dir, a l’origen del món tal com ja l’hem conegut els que hem anat naixent després d’Hiroshima i Nagasaki el 1945.

Xifres històriques per al cinema aquest cap de setmana gràcies al fenomen Barbenheimer, format per les estrenes mundials de Barbie, la pel·lícula de Greta Gerwig sobre la nina de Mattel que es rebel·la contra el patriarcat, i Oppenheimer, el film de Christopher Nolan sobre el creador de la bomba atòmica. Els cinemes de l'Estat s'han omplert a vessar i s'han batut rècords en les xifres de taquilla i d'espectadors des del 2019. Segons xifres de Comscore, Barbie ha recaptat 6,8 milions d'euros des del dijous, quan va ja va arrasar amb 1,8 milions, i supera ja els 700.000 espectadors. Juntament amb Oppenheimer, durant el cap de setmana Barbie ha empès l'assistència als cinemes de l'Estat fins als 1,6 milions d'espectadors, la millor xifra des del 2019.

Poques vegades el cinema ha parlat tant de Catalunya. Però, ei, no pas com si algú ens xiuxiuegés a l’orella "xsssssss" amb silenciador Bond 007. Un exèrcit de Rambos ens fot bronca perquè estem roncant el somni dels justos amb una metralladora "pstttttt" dolby surround 3HHDD. No pot ser casualitat nacional ni racional que ara s’estreni la pel·li Barbie. La nina no és una nina inflable i és humana carnal letal. I es veu que un dia, a Barbieland, el seu país de núvols de sucre en vena eterna i per tots els orificis, li entra la metafísica del topless existencial i decideix emprendre un viatge sense sucre al país de la realitat. L’hòstia sense glucosa és gran, però no avancem més hidrats de carboni. 

Un dia de primavera del 1954, J. Robert Oppenheimer es va trobar per casualitat amb Albert Einstein fora del seu despatx a l'Institute for Advanced Study a Princeton (Nova Jersey). Oppenheimer era director de l'Institut des del 1947 i Einstein hi treballava com a professor des que va fugir d'Alemanya el 1933. Encara que de vegades es discutien per temes de física quàntica –Einstein remugava que no creia que Déu jugués als daus amb l'univers–, eren bons amics.

Quan fa unes setmanes el dissenyador Sean Longmore va compartir a les xarxes el pòster d’una pel·lícula imaginària protagonitzada per Margot Robbie, Cillian Murphy, Robert Downey Jr. i Ryan Gosling, entre d’altres, només estava donant forma a un mem que feia mesos que corria per internet: Barbenheimer, la fusió conceptual de dues de les estrenes de l’any, Barbie i Oppenheimer, que arriben als cinemes aquest dijous. L’estrena simultània de dues pel·lícules tan diferents en estètica i temàtica i alhora tan esperades ha provocat una mena de guerra cultural –i quasi ideològica– entre els partidaris de l’una i l’altra que es dirimeix a les xarxes socials, la taquilla i els rànquings de la crítica (a l’ARA guanya Barbie per poc). I en vista de l’èxit moderat que estan tenint les grans estrenes de l’estiu, des del nou Indiana Jones fins a Elemental, la indústria ha beneït una rivalitat que converteix l’estrena conjunta en l’esdeveniment cinematogràfic de l’estiu i alimenta l’expectació del públic.

La descripció que el nou film de Christopher Nolan ofereix del físic nord-americà Robert Oppenheimer no difereix gaire de la imatge que el cineasta britànic sembla haver construït de si mateix al llarg de dues dècades: un visionari privilegiat amb una manera única i irrenunciable d'observar i entendre el món que el va convertir en un personatge incòmode per a un cert establishment. Oppenheimer és, per tant, un biopic atípic del pare de la bomba atòmica, però podria ser també una mena d'autoretrat d'un cineasta que, com el científic que va dirigir el primer programa nuclear nord-americà al laboratori de Los Alamos durant la Segona Guerra Mundial, va aconseguir una fita inigualable seguida d'una relació tortuosa amb els seus antics superiors (el film és el primer que Nolan dirigeix després de la seva accidentada sortida de Warner, l'estudi que havia produït totes les seves pel·lícules des d'Insomni).

(Aquest reportatge, amb testimonis reals que van viure a la ciutat secreta d'Oak Ridge que ara la pel·lícula 'Openheimer' ha fet famosa, es va publicar originalment el 3 d'agost del 2014 a l'Ara Diumenge).