Quan Xosé Paulo Rodríguez va arribar a la Corunya per treballar a l'Ajuntament, ja fa gairebé 15 anys, es va trobar que començava a parlar i els altres treballadors li deien: "Ah, ets gallec!" Al veure que la reacció s'anava repetint, va acabar contestant: "I vosaltres, d'on sou?" Resulta que tots eren corunyesos, però ja tenien l'hàbit de fer servir el castellà. El director del Teatro Rosalía de Castro utilitza aquesta "anècdota significativa" per explicar com és de residual l'ús de la llengua pròpia en l'àmbit de l'administració a nivell relacional, encara que de cara enfora el gallec sigui l'idioma que s'utilitza institucionalment i predomini en la política gallega. Tret de Mariano Rajoy, al Parlament no s'hi sent castellà als discursos, i als mítings de la campanya electoral del 18-F el gallec és la llengua única o majoritària de tots els partits. Amb tot, una radiografia més àmplia permet veure que està en declivi.

Aquest diumenge sabrem si el fenomen Ana Pontón fa el cim. Sabrem si Galícia té per primer cop un president (una presidenta) nacionalista gallega. En paraules seves, d’un nacionalisme entès "en clau de progrés i avenç social, que no es pot confondre ni amb l’imperialisme ni amb el xovinisme. Un nacionalisme solidari, internacionalista i que defensa els drets de totes les persones, neixin on neixin". El BNG pot arribar per primer cop a governar. Des de la restauració de la Xunta als inicis de la democràcia (els orígens de la institució d’autogovern es remunten al 1528), a Galícia sempre han manat partits d’àmbit estatal: fins al 1981, la UCD, i després s’han anat alternant el PP i el PSOE, amb un clar predomini de la dreta. Els més longeus en el càrrec han estat l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne (1990-2005) i l’encara líder dels populars espanyols Alberto Núñez Feijóo (2009-2022). Feijóo va guanyar les darreres gallegues amb una clara majoria absoluta, obtenint el 48% dels vots.

La situació de les llengües oficials a l'estat espanyol és d'una desigualtat flagrant, consagrada jurídicament per diversos reglaments i normatives, començant per la mateixa Constitució del 78. A la màxima llei espanyola hi queda ben clar que la llengua oficial d'Espanya és el castellà (diu castellà, no espanyol) i que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-la. Tot seguit, concedeix que “les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts”. No esmenta quines són ni com es diuen aquestes misterioses “altres llengües espanyoles”, ni a quines comunitats autònomes es parlen. De la vaguetat de l'article 3.2 se'n desprèn que evidentment no existeix cap “deure” de conèixer el català, l'eusquera i el gallec (les “altres llengües” en qüestió) i que, si de cas, als seus parlants els assisteix tan sols el dret d'usar-les als seus territoris. (El fet d'evitar concretar-ne els noms va dur a maniobres divisives com fer constar el “valencià” com a llengua oficial del País Valencià, oficialment rebatejat també com a Comunitat Valenciana al seu Estatut d'Autonomia.)

Des de fa ja més d'una dècada, l'anomenat Nou Cinema Gallec s'ha consolidat en festivals i circuits alternatius amb una concepció molt clara de la pràctica fílmica, que a partir d'una idiosincràsia cultural pròpia i irrenunciable ha conformat una de les propostes més potents de cinema d'autor a la Península. O corno, segon llargmetratge de la directora basca establerta a Galícia Jaione Camborda, parteix de les coordenades del Nou Cinema Gallec per oferir-ne un exemple més narratiu de l'habitual, la història de la María, una llevadora i mariscadora a l'Illa d'Arousa a principis dels anys setanta que ha d'emprendre una fugida d'amagat de tothom després d'un incident greu.

El català, el basc i el gallec ja es poden parlar oficialment al Congrés. El ple de la cambra baixa ha validat aquest dijous la reforma del reglament que posa per escrit explícitament que aquestes tres llengües es podran utilitzar en tota l'activitat parlamentària. La normativa s'ha aprovat per lectura única amb els vots del PSOE, Sumar, Junts, ERC, EH Bildu, el PNB, BNG i CC, mentre que el PP, Vox i UPN s'hi han oposat frontalment -una diputada del PP s'ha equivocat i hi ha votat a favor-. Les esmenes que havien presentat els populars i l'extrema dreta han quedat rebutjades –Vox ha votat a favor de la del PP; en canvi, els conservadors s'han abstingut a la del partit de Santiago Abascal–. Aquest cop, el diputat popular Borja Sémper no ha tornat a parlar en basc després de la polèmica que va generar dimarts i ha pronunciat tot el seu discurs en castellà.

Borja Sémper va descol·locar l'hemicicle, i també el seu propi grup parlamentari, quan aquest dimarts va pronunciar algunes frases en euskera en el debat sobre la reforma del reglament per permetre parlar català, basc i gallec al Congrés. D'entrada, perquè ell mateix havia dit el dia abans que el PP no faria "el passerell" ni "coses estranyes" i que tots els seus diputats parlarien en castellà a la cambra baixa. L'estratègia que va adoptar el portaveu del PP no va agradar a part del grup parlamentari, que no va entendre el fet d'utilitzar el basc quan t'oposes a permetre que es puguin fer servir les llengües cooficials al Congrés. Sémper s'ha hagut de justificar aquest matí en una entrevista a Onda Cero i s'ha refermat en la seva posició assegurant que va ser una "bona idea", malgrat les crítiques que ha admès haver rebut de companys de grup.

El PSOE va retenir la presidència del Congrés gràcies, entre d'altres, a accedir finalment a permetre que a la cambra baixa s'hi pugui parlar català, basc i gallec. Els socialistes tenen previst reformar el reglament per materialitzar aquest compromís i fer-ho de manera immediata: volen presentar una proposta aquesta mateixa setmana perquè es pugui debatre i aprovar per la via d'urgència –escurçant al màxim els terminis– en un ple de la setmana del 19 de setembre. D'aquesta manera, en el debat d'investidura del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, previst per als dies 26 i 27 de setembre, ja es podria fer servir el català, el basc i el gallec.

Des del moment que la nova presidenta del Congrés de Diputats, Francina Armengol, va anunciar que en la nova legislatura obriria la cambra espanyola a l'ús de les llengües que són oficials a l'Estat (res de cooficials, gràcies) va esclatar un veritable festival de filologia recreativa. Aquesta és una disciplina de saber tosc a la qual té molta tirada el nacionalisme espanyol, i s'expressa a través del supremacisme, el negacionisme i altres -ismes de la ignorància militant i rabiosa.

(El títol és irònic, ho aclaresc d'entrada). L'esquerra espanyola, i també la catalana, i diria que l'esquerra en general, tenen molts deures pendents pel que fa a drets lingüístics. En general, les posicions diguem-ne oficials de l'esquerra en aquesta matèria van endarrerides: no veuen encara els drets lingüístics com drets fonamentals, quan ho són, ni equiparen la lluita per la diversitat lingüística amb la diversitat de gènere, religiosa, ètnica, etc. El punt de partida és molt clar: tan injust i inacceptable és discriminar una persona pel seu gènere, creences religioses o color de pell com discriminar-la per la llengua que parla. A partir d'aquí, qualsevol estat que es digui democràtic i que sigui plurilingüe ha d'assumir aquesta diversitat i promoure-la com un valor cultural i cívic. L'estat espanyol es troba tan lluny de fer això que de fet va en sentit invers. La prohibició de parlar català, gallec, euskera o asturià al Congrés de Diputats (i el fet de poder fer-ho un dia a l'any al Senat, i encara perquè és “la cambra de representació territorial”) és un exemple clar del jacobinisme centralista que domina a l'estat espanyol pel que fa a les llengües diferents del castellà.