Ni les reticències d'Alemanya ni els dubtes expressats per altres països: el que està frenant l'oficialitat del català a la Unió Europea és el PP. Així ho ha denunciat aquest divendres el president Salvador Illa des d'Euskadi un dia després que el canceller alemany, Friedrich Merz, tirés aigua al vi als plans del govern espanyol amb les llengües cooficials a Europa. "Si això encara no està resolt és perquè el PP ha fet trucades", ha dit Illa en el marc d'un esmorzar informatiu a Vitòria abans de reunir-se amb el lehendakari, Imanol Pradales, per tractar temes com la reforma de l'administració, l'habitatge, la gestió de la immigració i l'economia social, a més de comprometre's tots dos a col·laborar fins que l'oficialitat del català, el basc i el gallec a Europa sigui una realitat. "I després ens donem cops al pit a favor d'Espanya. De quina Espanya? De l'Espanya en què el català i l'euskera són provincians? [...] A mi aquesta Espanya no m'interessa, m'interessa una Espanya plural i diversa", ha afegit a l'esmorzar.

Com era del tot previsible, el Consell d’Afers Generals de la Unió Europea d'aquest divendres no ha aprovat l'oficialitat del català, el gallec i el basc a les institucions europees. Tot indica que la petició que va fer el govern espanyol aviat farà dos anys ha entrat en una fase d'hibernació. En termes realistes, a curt termini les úniques circumstàncies que poden millorar l'estatus del català a les institucions són un acord de la mesa del Parlament Europeu per permetre'n l'ús a l'Eurocambra i, sobretot, la signatura de l'Acord d'Associació entre Andorra i la Unió, que entre altres coses faria necessària la traducció d'un bon nombre de normes europees al català, començant pel text mateix de l'Acord.

El debat de l'oficialitat del català a la Unió Europea ha posat a l'ull de l'huracà l'actitud bel·ligerant del PP: han reconegut explícitament que van fer trucades a països per fer descarrilar la mesura, tal com va assegurar el secretari general dels populars catalans, Santi Rodríguez. En tot cas, la seva oposició no ha tingut la mateixa intensitat a tot arreu: hi ha autonomies que no rebutgen l'oficialitat o que els semblaria bé fins i tot, i en el cas de Catalunya hi ha hagut incomoditat i un cert malestar intern amb la manera en què s'ha tractat aquesta batalla. L'oficialitat del català ha esdevingut, doncs, un maldecap per al PP, malgrat que per als populars havia de ser una ofensiva més contra el govern espanyol.

Per un moment, ahir, vam tornar als temps de les notícies de Catalunya viscudes en mode “minut de joc i resultat”, tots pendents del que decidissin a Brussel·les sobre l’oficialitat del català a la UE.

L'ofensiva d'última hora de la Moncloa perquè els estats europeus votessin a favor de l'oficialitat del català, el gallec i l'euskera no ha fet efecte. Una desena de països, entre els quals Alemanya, Itàlia i Finlàndia, han posat sobre la taula l'ajornament de la decisió durant la discussió dins el consell —que es fa a porta tancada— al·legant dubtes econòmics, jurídics i tècnics. És a dir: Quant costa i qui ho paga? Cal canviar els tractats? Com afectarà les minories d'altres països si crea precedent? Com s'implementaria?

Al moment d’enregistrar aquest vídeo continuem pendents de la votació dels 27 estats membres de la UE sobre l'oficialitat del català, el gallec i el basc a les institucions comunitàries. A aquestes hores, les cartes són damunt la taula: el govern espanyol, obligat pels seus pactes d’investidura, fa mesos que intenta aconseguir l’oficialitat, mentre que el PP, que pertany al partit amb més representació al Parlament Europeu, intenta tot el contrari. 

L'oficialitat del català a la Unió Europea arriba a unes hores clau perquè aquest dimarts els estats tindran a les seves mans prendre una decisió. Però mentre el govern espanyol està protagonitzant una ofensiva perquè l'objectiu arribi a bon port, el PP està maniobrant en sentit contrari contactant amb països perquè l'oficialitat fracassi. Així ho ha confirmat el mateix PP aquest dilluns. El secretari general dels populars catalans, Santi Rodríguez, ha assegurat en una roda de premsa que "si està havent-hi trucades és perquè n'hi està havent en sentit contrari" i que es produeixen perquè "si algú actua en un sentit polític", com creu que ho fa el president espanyol, Pedro Sánchez, s'hi ha de poder respondre. "O és que aquí només poden parlar uns i els altres no podem parlar i dir la nostra opinió?", ha rematat.

El president Donald Trump ha designat l'anglès com a llengua oficial dels Estats Units. L'1 de març sortia del Despatx Oval una nova ordre executiva que, per primera vegada a la història, determinava que el país té “una —i només una— llengua oficial”. Trump ho justifica perquè això “no només agilitzarà la comunicació, sinó que també reforçarà els valors nacionals compartits i crearà una societat més cohesionada i eficient”.

1. Pilar Eyre, periodista ben informada de la Corona espanyola, surt a TV3 i pronostica que el matrimoni entre Felip de Borbó i Letícia Ortiz s’acabarà durant aquest any. Ja s’ho faran, cada matrimoni se sap les seves coses. No passa res, a l’Estat es divorcien unes 81.000 parelles cada any i la Lliga es continua jugant cada diumenge. Només ens afectaria si, a partir d’aquest episodi, la monarquia trontollés i algú aprofités l’ocasió, amb intel·ligència, per intentar acabar amb aquesta bicoca de trons i palaus que, al segle XXI, no té cap sentit. Del vaticini de Pilar Eyre –que no quedava clar si era opinió o era informació– ningú no se’n fa ressò a Espanya. Al contrari. De moment veiem que el rei emèrit torna a tenir portades de la premsa rosa com si no hagués passat res de res. Torna a muntar festetes d’aniversari a Dubai, talla el pastís fent equilibris i continua preparant-se la catifa per tornar cap a Madrid. Això sí que sembla garantit que passarà durant aquest any. 

Malgrat els mals auguris, Pedro Sánchez ha aconseguit tancar durant la presidència espanyola de la UE la majoria de les carpetes que s'havia proposat: les regles fiscals, la reforma elèctrica, el pacte migratori, la regulació sobre la intel·ligència artificial o la llei sobre materials crítics són, sens dubte, els acords més importants que s'han tirat endavant. L'assignatura pendent ha estat una carpeta que es va introduir a última hora en plenes negociacions per la investidura: l'oficialitat del català. Però anem a pams.

La situació de les llengües oficials a l'estat espanyol és d'una desigualtat flagrant, consagrada jurídicament per diversos reglaments i normatives, començant per la mateixa Constitució del 78. A la màxima llei espanyola hi queda ben clar que la llengua oficial d'Espanya és el castellà (diu castellà, no espanyol) i que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-la. Tot seguit, concedeix que “les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts”. No esmenta quines són ni com es diuen aquestes misterioses “altres llengües espanyoles”, ni a quines comunitats autònomes es parlen. De la vaguetat de l'article 3.2 se'n desprèn que evidentment no existeix cap “deure” de conèixer el català, l'eusquera i el gallec (les “altres llengües” en qüestió) i que, si de cas, als seus parlants els assisteix tan sols el dret d'usar-les als seus territoris. (El fet d'evitar concretar-ne els noms va dur a maniobres divisives com fer constar el “valencià” com a llengua oficial del País Valencià, oficialment rebatejat també com a Comunitat Valenciana al seu Estatut d'Autonomia.)

Com era previsible des que el ministre José Manuel Albares en va fer formalment la petició el 17 d'agost, el català no haurà esdevingut una llengua oficial de les institucions europees durant la presidència espanyola del Consell de la Unió. Ara que la petició espanyola està tècnicament encallada pot resultar oportú reflexionar sobre les causes d'aquest fracàs i les possibles alternatives que s'albiren.

Pedro Sánchez no ha pagat per avançat. A finals de mes acabarà la presidència espanyola de torn de la Unió Europea i no s’haurà complert el compromís de convertir el català en la 25a llengua oficial de la Unió Europea. Qui vulgui veure el got mig ple es consolarà dient que el govern espanyol ha fet tot el que podia, però no se n’ha sortit. En canvi, qui conegui els mecanismes de la política internacional i la manera com es relacionen els estats, tindrà dubtes raonables sobre si el Regne d’Espanya ha jugat a fons les seves cartes per aconseguir aquest objectiu. 

Com que l’amnistia, Rodalies i la condonació del FLA ja els havia pactat ERC, com que el català al Congrés ja estava amortitzat, el trumfo més gran que podia presentar Puigdemont del seu acord d’investidura amb el PSOE era o bé una pujada de preu en la concreció de l’amnistia o bé l’oficialitat del català a les institucions europees. Per l’amnistia haurem d’esperar i tot indica que incloure el lawfare –l’ús de la justícia per perseguir adversaris polítics– és a la pràctica tècnicament molt difícil: a més, vista la reacció en massa de la judicatura, costarà molt d'aplicar, sigui quin sigui el redactat final de la llei. Puigdemont trigarà encara anys a poder tornar.

Des de Catalunya es mira amb interès la situació del català a Andorra. Per l'allau de nous residents i de turistes, el català hi és minoritzat pel castellà, però, en canvi, ells sí que tenen les eines d’un estat independent amb una única llengua oficial. La nova llei del català, que ha entrat a tràmit parlamentari aquesta setmana, obligarà els nous residents a saber uns mínims de català per quedar-se al país. Se circumscriu, per ara, als treballadors del comerç i la restauració, i en deixa fora col·lectius com els autònoms i els temporers, que inclouen els youtubers i els monitors d'esquí.

Des d'ara, al Congrés ja s'hi pot parlar en català amb normalitat, sense haver de ser amonestat o expulsat. I a Europa la petició per part de l'estat espanyol de fer oficial el català ha entrat amb bon peu. La coincidència gens casual d'aquests dos fets inèdits, impensables fa només uns mesos, fa que aquest dimarts es pugui qualificar de dia històric per al reconeixement de la llengua pròpia de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Naturalment, caldrà vetllar perquè l'oficialitat efectiva a Europa es completi amb celeritat. En aquest sentit, la sintonia mostrada pel líder de Junts a l'exili, Carles Puigdemont, i el ministre d'Exteriors espanyol, José Manuel Albares, fa pensar que hi ha un compromís polític sòlid –lligat, esclar, a la investidura de Pedro Sánchez.

Més de 40 milions de ciutadans europeus parlen en la seva vida quotidiana una de la seixantena de llengües no oficials de la Unió Europea. La més gran d’aquestes llengües és el català i, juntament amb el basc i el gallec, són les úniques llengües considerades "regionals o minoritàries" que tenen un estatus plenament oficial al seu estat. Fa dècades que les institucions catalanes reclamen que una llengua que parlen 10 milions de ciutadans europeus i que, per tant, ja és oficial a Europa, sigui també oficial a les institucions europees. Es tracta d’un cas únic a la Unió: és l’única llengua mitjana que no és oficial a tot el seu estat i que tampoc no és oficial a la UE. De fet, hi ha fins a dotze llengües amb menys parlants que sí que són oficials a Europa. Vegem la seva excepcionalitat i com poden afectar les altres particularitats lingüístiques de la UE a la seva possible oficialitat.

Que el català sigui oficial al Congrés de Diputats, com passarà dimarts, té un sentit polític, simbòlic i democràtic. Però que el català fos oficial a la UE, que té 430 milions de ciutadans, a més dels valors intangibles, també tindria conseqüències instrumentals en el dia a dia dels ciutadans. Com que les directives europees afavoreixen les llengües oficials, a la pràctica avui dia hi ha una "desoficialització encoberta del català", diu el secretari de política lingüística del Govern, el sociolingüista Francesc Xavier Vila. Així és que hi ha lleis europees que dificulten l’ús del català en els territoris de parla catalana. Fins i tot el passaport espanyol té una pàgina amb les altres 23 llengües oficials de la UE però, paradoxalment, no incorpora les tres llengües que ja són oficials al seu territori. Quines diferències, doncs, trobaríem si el català fos oficial?

Els youtubers, els inversors i els temporers no hauran de saber català per viure a Andorra. Aquest dimecres s'ha aprovat el projecte de llei de la llengua oficial que obligarà a acreditar nocions bàsiques de català als residents si volen viure i treballar al país. També s'han convertit en obligatòries per llei dues situacions més: fer la salutació inicial en català en l’atenció al públic i conèixer el vocabulari bàsic de la professió que s'exerceixi. L'objectiu és que els catalanoparlants puguin ser atesos en la seva llengua i per això és imprescindible incrementar l'ús del català en el sector serveis, especialment al comerç i la restauració, on es registren el 80% de les queixes.

El govern d'Andorra està preparant una nova llei per protegir l'idioma oficial. El text recollirà l'obligació dels residents, tant els actuals que vulguin renovar el permís com els que el demanin per primer cop, d'acreditar uns coneixements mínims de català. En cas que no puguin fer-ho, hauran de fer un curset de trenta hores de català per garantir que tinguin un mínim de coneixement de la llengua oficial del Principat. Sense aquest curset, no es concedirà o renovarà la carta verda de residència. La llei entrarà en vigor el 2024 i coincidirà amb el període de renovació d'uns 3.000 permisos de residència. L'objectiu és que tots els residents puguin expressar-se mínimament en la llengua oficial del país. Les persones que tinguin un nivell A2 (equivalent a un nivell bàsic) o superior de català no hauran de fer aquesta formació. El govern calcula que caldran quatre noves places de professor de català per a adults.