Mai com aquest dimarts s'havia plantejat la qüestió de l'oficialitat del català a Europa fins al punt d'obligar la majoria de cancelleries a pronunciar-se en un sentit o un altre. El resultat final potser és decebedor i indica fins a quin punt es tracta d'una lluita llarga i difícil. Però, d'altra banda, també clarifica les coses i dibuixa molt bé quin és el punt de partida. A la reunió del Consell General d'Afers Europeus es va discutir sobre l'oficialitat del català, el basc i el gallec, i vuit estats s'hi van mostrar a favor i vuit hi van mostrar reticències, de manera que, al no tenir assegurat el vot unànime a favor que es necessita, Espanya va retirar la proposta fins a pròximes reunions.
El problema principal és que entre els països que són reticents a l'oficialitat del català a Europa hi ha els principals estats, com ara Alemanya (que havia deixat clar que si aquest dimarts se l'obligava a votar s'hi posicionaria en contra), França i també Itàlia. Altres països que també s'han pronunciat en contra de la proposta espanyola han estat Croàcia, Suècia, Txèquia, Finlàndia i Àustria. A aquests països caldria sumar-hi els bàltics, els Països Baixos i Bulgària, que aquest dimarts no han dit res però la seva posició reticent és coneguda.
En canvi, en el bàndol del sí s'han de comptar Portugal, Bèlgica, Irlanda, Dinamarca, Eslovènia, Hongria, Romania i Xipre. I entre els que són neutrals (cosa que vol dir que si no hi ha cap vot en contra facilitarien l'aprovació de la proposta) hi ha Polònia, Eslovàquia, Grècia i Luxemburg. Aquest és, per tant, el punt de partida. Es pot veure el got mig ple o mig buit, però el cert és que hi ha molta feina diplomàtica per fer si de veritat es vol convèncer tots els països que ara mateix tenen dubtes.
Els precedents no conviden precisament a l'optimisme. L'irlandès, per exemple, va trigar quinze anys a ser reconegut, i això que a l'illa hi havia consens polític. En el cas espanyol, aquest consens intern no existeix, tal com s'ha demostrat amb les maniobres del PP i de Vox per pressionar els estats governats per les seves famílies polítiques amb la intenció de fer descarrilar la proposta. Resulta curiós, des d'aquest punt de vista, que un dels suports a l'oficialitat del català sigui l'hongarès Viktor Orbán, aliat de Vox.
En tot cas, aquest xoc amb la realitat ha de servir per a dues coses. La primera és que cal no desanimar-se i continuar pressionant i fent pedagogia, ja que l'experiència demostra que la persistència és clau en aquestes batalles. La segona, que cal posar tota la carn a la graella en aquesta legislatura, ja que no està clar que el pròxim govern espanyol hi sigui receptiu. Per això s'ha d'aprofitar la principal palanca de pressió que té Espanya, que és la negociació del pròxim pressupost de la Comissió Europea que començarà aquest estiu. Aquest serà el moment de plantejar una pressió diplomàtica més efectiva i entrar en els tradicionals intercanvis de favors entre estats. L'objectiu és difícil, però el partit encara s'ha de jugar.
