El ball trumpista de Laporta celebrant la victòria, i el rictus de Víctor Font fent veure que assumeix la derrota, ens recorda que el món del futbol d'alta competició està fet de personatges que no saben ni guanyar ni perdre. Ja que esmentem el trumpisme, la foto de fa uns dies de Leo Messi somrient al costat de Donald Trump diu tot el que cal dir sobre els valors que se suposa que transmet el futbol. La dreta catalana més trol es fa la il·lusió que ha guanyat alguna cosa i prorromp en càntics de taverna, perquè la seva debilitat sols li permet projectar els complexos damunt la gespa d'un estadi.

A la saga de Harry Potter, la majoria de personatges eviten pronunciar el nom de Lord Voldemort per una por profunda associada al seu poder i al seu règim de terror. Fan servir eufemismes com “You know who” –el “Ja saps qui”– o “He-Who-Must-Not-Be-Named” –“Aquell-qui-no-hem-d'anomenar”–. A la 98a gala dels Oscar, Donald Trump es va convertir en el Lord Voldemort del cinema. Tothom el tenia present, se’l va al·ludir a través d’indirectes amb els acudits, però mai, en cap cas, es va pronunciar el seu nom. En l’obertura, el presentador Conan O’Brien va semblar justificar-se per aquella festa en un moment tan convuls i violent: “Ho celebrem, no perquè pensem que tot va molt bé, sinó perquè esperem que tot vagi millor”. Al·ludint a la fal·lera de Trump per rebatejar els edificis amb el seu nom, va comentar que el Dolby Theatre que els acollia es podia acabar dient “El teatre de tinc el penis petit”. Jimmy Kimmel, el presentador que va ser destituït durant uns dies del seu late night per fer bromes sobre Trump, va fer referència a la manca de llibertat d’expressió a l’hora de donar el premi als millors documentals. “Hi ha molts països on els seus líders no respecten la llibertat d’expressió, per exemple Corea del Nord i la CBS”, va dir, assenyalant les evidents pressions de Trump i les tensions amb les grans cadenes de televisió. “Aquell-qui-no-hem-d'anomenar” va estar planant sobre la cerimònia com una energia que s’anava transformant amb reivindicacions pacifistes i missatges en favor de la multiculturalitat.

La catifa vermella de l’actual edició dels Oscars ha transcorregut sense estridències ni sobresalts. Hollywood ha fet, un cop més, la seva tradicional tasca de tirar un vel sobre els problemes del món i permetre oblidar durant unes hores que el planeta està caient a trossos. Una ocasió perduda per haver emprat un altaveu tan potent per remoure consciències o, si més no, incomodar una mica l’ordre establert.

La 98a edició dels Oscars ha coronat Una batalla tras otra com la gran triomfadora de la nit. La pel·lícula dirigida per Paul Thomas Anderson s’ha anat imposant al llarg de la cerimònia fins a convertir-se en el gran nom propi d’uns premis marcats pel seu domini, en una gala que també ha deixat números musicals i alguns moments de reivindicació, tot i haver estat bastant dòcil i poc reivindicativa.

La cursa cap als Oscars és prou llarga perquè les apostes per al favorit fluctuïn durant el camí. Però, en les últimes setmanes, les preferències en la categoria a millor actor protagonista s’havien repartit gairebé exclusivament entre Michael B. Jordan i Timothée Chalamet, a qui nominaven per tercer cop. Però al protagonista de Marty Supreme sembla que l’edat li jugui en contra (els actors joves no solen rebre premis) i tampoc l’han ajudat les polèmiques al voltant dels seus comentaris sobre el ballet i l’òpera.

El pols entre Una batalla tras otra i Els pecadors als Oscars ja té guanyador. La pel·lícula de Paul Thomas Anderson sobre un exactivista revolucionari, tronat i paranoic, enfrontat al militar feixista que ha segrestat la seva filla s’endú sis estatuetes: millor pel·lícula, director, actor secundari, guió adaptat, càsting i muntatge. La victòria d’Una batalla tras otra, que tenia 13 nominacions, és la del gran cinema nord-americà, el que beu de la tradició autoral de la dècada dels setanta i aspira a retratar la societat nord-americana amb una mirada gens complaent. Però, per damunt de tot, és el triomf d’Anderson, que després de trenta anys d'una carrera extraordinària s’ha erigit juntament amb Quentin Tarantino en el director més consistent i ambiciós de la generació dels noranta. Ell és, de fet, el primer cineasta d’aquest grup que triomfa de manera contundent als Oscars. Un acte de justícia amb l’autor d’obres mestres ignorades pels Oscars com Boogie nights, Magnolia, Pous d’ambició, El fil invisible o Licorice Pizza.

Els Oscars, la festa del cinema més esperada de l'any, també són una celebració de moda gràcies a la catifa vermella. Molt sovint criticada per conservadora, enguany s'han pogut veure vestits clàssics, però també algunes de les darreres tendències impulsades per les grans cases de moda.

Un dels documentals amb més opcions d’emportar-se l’Oscar és Mr. Nobody contra Putin, un treball magnífic per la seva capacitat de denúncia però, sobretot, perquè retorna a l’essència del gènere. Les imatges van néixer com a testimoni d’una realitat fins i tot abans que hi hagués cap intenció de convertir-les en projecte cinematogràfic. Inicialment, la finalitat d’aquestes gravacions havia de ser una altra. Però un punt d’inflexió en va canviar el destí, gairebé a conseqüència de la perplexitat que experimentava qui gravava les imatges.

Timothée Chalamet és un dels actors joves del moment i diumenge podria guanyar el seu primer Oscar per la seva interpretació a Marty Supreme. Amb tot, els vents de l'opinió pública no li són del tot favorables, sobretot després que aquest cap de setmana es viralitzessin unes declaracions seves en què titllava l'òpera i el ballet d'arts moribundes, una afirmació que ha fet enfadar tots dos àmbits artístics, que a través de diferents institucions han respost a l'actor.

Els Oscars emigren a internet. L'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques ha arribat a un acord amb YouTube per tal que la plataforma retransmeti la cerimònia de lliurament dels Oscars. L'acord, que serà vigent a partir del 2029 i té una durada inicial de cinc anys, trenca una exclusiva que des del 1976 tenia la cadena de televisió ABC als Estats Units.

Sirat, d'Oliver Laxe, representarà Espanya en la cursa dels Oscars. La producció catalana, una road movie a través del Sàhara en què un pare que busca de rave en rave la seva filla desapareguda, s'ha imposat a les altres candidates: Romería, de Carla Simón, i Sorda, d'Eva Libertad. L'última pel·lícula catalana nominada als Oscars va ser la cinta d'animació Robot dreams, de Pablo Berger, que ha sigut precisament qui ha fet l'anunci de la pel·lícula triada per l'Acadèmia Espanyola del Cinema. Si Sirat guanyés l'Oscar a millor pel·lícula internacional, seria la primera producció catalana que triomfa en aquesta categoria.

Tres produccions catalanes han estat preseleccionades per l'Acadèmia del Cine Espanyol per representar Espanya en la lluita per l'Oscar a la millor pel·lícula internacional: Romería de Carla Simón, Sirat d'Oliver Laxe i Sorda d'Eva Libertad. La lectura de les pel·lícules candidates l'han fet dos acadèmics espanyols que també són membres de l'Acadèmia de Hollywood: l'actriu Emma Suárez i l'actor Juan Diego Botto. Amb ells hi havia el president de l'Acadèmia del Cine Espanyol, Fernando Méndez-Leite, i la notària Eva Fernández Medina. La representant espanyola als Oscars de l'edició anterior va ser Segundo premio, que finalment no va aconseguir la nominació de l'Acadèmia de Hollywood.

Una nova missió impossible realitzada per Tom Cruise. L'actor nord-americà, considerat per molts l'última gran estrella de cinema de Hollywood, rebrà un Oscar honorífic durant la gala dels Governor Awards que celebrarà l'Acadèmia de Hollywood el diumenge 16 de novembre. "L'increïble compromís de Tom Cruise amb la comunitat de cineastes, l'experiència del cinema en sales i la comunitat d'especialistes ens ha inspirat", justifica l'Acadèmia en el seu comunicat. Serà el primer Oscar de Cruise, que en el passat havia estat nominat en quatre ocasions: com a actor per Nascut el 4 de juliol (1989), Jerry Maguire (1996) i Magnòlia (1999) i com a productor per Top Gun: Maverick (2022).

Dos mesos després dels Oscars, Karla Sofía Gascón continua tenint ganes de parlar sobre les repercussions personals que va tenir el ressorgiment dels missatges racistes i xenòfobs que va compartir a les xarxes anys abans de fer-se mundialment famosa gràcies a Emília Pérez. Durant la seva visita al programa El hormiguero aquest dimarts, l'actriu, que va veure com les seves possibilitats de guanyar un Oscar s'esvaïen després de fer-se públics els missatges, va assegurar que fins i tot va arribar a plantejar-se "desaparèixer".

La gala dels Oscars té un ritual anual, l’In memoriam, un homenatge a tots els membres del món del cinema, especialment de Hollywood, que han mort en l’últim any. Durant aquesta part de la cerimònia, es projecta un vídeo que presenta imatges dels difunts acompanyat de música, amb el propòsit de rendir-los tribut per la seva contribució al cinema, sigui com a actors, directors, productors, tècnics o qualsevol altre rol clau dins de la indústria. En l'homenatge d'aquest any hi apareixen, entre d'altres, Gene Hackman, que recentment va ser trobat sense vida al costat de la seva dona, Betsy Arakawa; David Lynch; Maggie Smith, i el compositor i productor Quincy Jones. El moment, un dels més emotius de cada gala dels Oscars, no ha estat exempt de polèmica aquest any arran d'algunes absències sonades.

El Dolby Theatre de Los Angeles ha estat l'escenari en el qual aquesta matinada s'ha celebrat la 97a edició dels premis Oscar. Més enllà del protocol de la catifa, el transcurs de la gala i els discursos dels guanyadors de l'estatueta, també hi ha hagut espai per a les sorpreses. Aquests són alguns dels moments més destacats dels premis més icònics del cinema.

La 97a edició de la gala dels Oscars ha sigut un pur tràmit per no faltar a la cita de cada any. Esperem que sigui per agafar embranzida de cara al centenari. En un moment políticament convuls, en un context bèl·lic en què els Estats Units tenen molt a dir-hi, en una situació en què alguns ciutadans estan perdent drets i llibertats, la gran cerimònia de Hollywood va optar per mirar-se el melic i tenir la festa en pau. Conan O’Brien va ser un mestre de cerimònies disciplinat, una mica caducat i d’acudits sobreactuats. El millor de la nit, la seva aparició de l’interior del cos de Demi Moore a La sustancia. Tot i les promeses d’anar per feina, les seves intervencions s’haurien pogut reduir a la meitat. “Si encara esteu aguantant això, és que teniu la síndrome d’Estocolm” va dir al tram final desentenent-se de l’espectacle. Fins i tot l’homenatge inicial a la ciutat de Los Angeles, arrasada pel foc, va ser discret i amb una concessió especial als bombers de la ciutat. Uns convidats que no et provocaran cap incendi. Enguany, les actuacions musicals van ser la crossa sobre la qual sostenir l’espectacle. Una proposta vistosa, però avorridíssima, que contribueix a mantenir aquest perfil baix. L’arrencada ensucrada amb Ariana Grande i Cynthia Erivo marcava la tònica de la nit, carrinclona i previsible. No van ser originals ni a l’hora de triar la música per acompanyar el vídeo dels difunts. El Rèquiem de Mozart és molt bonic, però en una gala del cinema delatava poques ganes de trencar-s’hi el cap. Les mencions polítiques van ser breus, en el moment oportú i sense estridències. Fins i tot el so ambient de la sala semblava sota estricte control.

Conan O’Brien, el presentador de la gala dels Oscars d’enguany, en un gag guionitzat, li recriminava a l’actor Adam Sandler que anés vestit amb dessuadora i pantalons d’esport, que l’acostaven a l’estètica d’un jugador de videopòquer a les dues de la matinada. Perquè a la gala dels Oscars és important que tothom vagi vestit apropiadament. Però, què significa per a Hollywood “apropiadament”? Doncs, com ha quedat clar aquesta nit (i en totes les anteriors gales), que la moda continuï legitimant la diferència entre homes i dones. Mentre ells van gairebé uniformats amb esmòquings negres per aportar rigor a l’esdeveniment, elles, amb els lluentons i les sedes, són l’esquer necessari per ornamentar-ho. O, si no, plantegem-nos si l’estora vermella, amb tant o més ressò que els premis en si, tindria tanta audiència sense les actrius i els seus espectaculars vestits.

Les setmanes trepidants prèvies a la cerimònia dels Oscars, carregades de polèmiques, rivalitats i solidaritat pels incendis de Los Angeles, també s'han vist reflectides a la catifa vermella. Ni luxe silenciós, ni transparències, ni voluntat de passar desapercebuts, els nominats a l'estatueta han desfilat amb força amb estilismes heterogenis i amb una marcada personalitat.

Un ai al cor és el que vam experimentar tots els fanàtics de les gales dels Oscars quan l’any 2010 l’Acadèmia va decidir homenatjar el talent del director John Hughes i l’empremta generacional que va deixar en milions d’espectadors de films com Tot en un dia, El club dels cinc i Sol a casa. El protagonista d’aquesta última, Macaulay Culkin, va comparèixer sobre l’escenari per recordar com d’important va ser Hughes a la seva malaurada carrera. Serà tot un xoc veure aquest any el seu germà Kieran –és un dels guardons cantats de la nit– recollir el premi a actor de repartiment per A Real Pain.