'Sirat', d'Oliver Laxe: el cinema com una aclaparadora experiència sensorial de trànsit

Ethan Edwards (John Wayne), el protagonista de Centaures del desert, va forjar el motlle per a tot un arquetip d'antiheroi: el de l'home que s'endinsa en territori comanxe per salvar una innocent i acaba confrontant-se amb la part més fosca de la seva masculinitat. El personatge de John Ford ressona en Luís, el protagonista de Sirat, un pare disposat a internar-se al més profund del desert marroquí per tal de trobar la seva filla, perduda en alguna rave. El personatge que encarna Sergi López fa gala del mateix tarannà obsessiu però amb una mentalitat més oberta que el de Wayne, i no tarda a seguir una troupe que treballa de rave en rave. Però el quart llargmetratge del gallec Oliver Laxe sí que entronca amb el film de Ford a l'hora de capgirar el vincle de conquesta entre home i territori estrany del western clàssic.

Sirat es desplega com un trajecte per un escenari natural que resulta tot un repte per als protagonistes. La pel·lícula integra aquesta vocació de postwestern amb els elements de thriller de carretera d'El salari de la por (1953) d'Henri-Georges Clouzot, la revisió de la idea de família de Freaks i la imatge d'una Mad Max més minimal. Títols anteriors de Laxe com Mimosas i O que arde ja redefinien la posició de l'ésser humà en el món natural per plasmar el paisatge des d'una dimensió profundament aclaparadora. La fotografia, un cop més, de Mauro Herce, el disseny de so d'Amanda Villavieja i la música de Kangding Ray configuren una experiència excepcional de trànsit que amara tots els sentits i ens apropa a aquest estadi espiritual al qual vol arribar la pel·lícula. El film també pren uns girs argumentals que volen dotar de contingut filosòfic la trama (l'acceptació de l'aleatorietat del destí, la fe cega...), però que resulten qüestionables per com banalitzen la crueltat.