A l'Estat, una desestabilització dels països del golf Pèrsic no passa desapercebuda per al món econòmic i empresarial, que els últims anys ha vist com el vincle comercial amb les monarquies àrabs de la zona creixia amb comptagotes. L'atac dels Estats Units i Israel a l'Iran no només "fa pinta que durarà bastant", en paraules del ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, sinó que pot tenir "ramificacions" difícils de preveure. I són aquestes ramificacions les que ja estan afectant aquesta regió de l'Orient Mitjà, que engloba l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units –les dues economies més grans de la regió–, Qatar, Kuwait, Oman i Bahrain. Tots ells formen el Consell de Cooperació del Golf.

Els fons sobirans internacionals –fons d’inversió de capital públic– no són uns desconeguts a Espanya. De fet, com molts països que van patir els estralls de la crisi financera, l’Estat els va abraçar com a estabilitzadors de l’economia: la liquiditat exterior ha estat (i continua sent) un recurs preuat davant la insuficiència de recursos propis. I durant anys, el dèficit democràtic d’alguns dels països que controlen aquests fons sobirans –la gran majoria neixen de la producció de petroli i gas– no ha semblat fer perdre la son dels governs, malgrat les reiterades advertències de la necessitat de control dels seus moviments. 

Pedro Sánchez va anunciar fa just un mes la creació d'un fons sobirà dotat amb 10.500 milions d'euros provinents dels préstecs dels fons europeus del Pla de Recuperació espanyol. Un punt de partida al qual se sumen 2.800 milions també d'aquest mannà però provinents de les transferències no executades. Aquest dilluns s'ha fet la posada de llarg d'aquesta nova palanca d'inversió i el president del govern espanyol ha dit que servirà, entre altres coses, per construir 15.000 habitatges a l'any en règim de lloguer assequible i social. Però com s'hi arribarà? Aquestes són les claus de l'eina que ho ha de fer possible.

Corria l'any 2014 i l'aleshores govern de Mariano Rajoy (PP) obria la porta a la SEPI a entrar com a accionista dins el fabricant espanyol d'oli d'oliva Deoleo —el més important del món i propietari de marques com Carbonell—. L'objectiu era mantenir-ne "l'espanyolitat" en un moment en què accionistes com Bankia i La Caixa estudiaven sortir-ne. Ara, aquell moviment que plantejava l'executiu de Rajoy i que no es va acabar materialitzant ha tornat a plantejar-se: "Aquesta marca [Deoleo] s'ha de quedar a Espanya. Es poden fer coses perquè una empresa no es vengui a un inversor estranger. S'ha fet amb Telefónica", apuntava Antonio Luque, president de la cooperativa d'oli Dcoop, quan el govern de Pedro Sánchez tot just anunciava que "explorava" l'entrada a la teleco espanyola. Les paraules de Luque cal emmarcar-les en un moment en què el principal accionista de Deoleo, el fons britànic CVC (57% del capital), ha activat la maquinària per desprendre's de la seva participació.

És una indústria relativament jove, però el seu pes equival a una gran economia només per darrere de la dels Estats Units i la Xina. O el que és el mateix, vint cops el valor borsari de l'Íbex-35. Parlem dels fons sobirans, uns instruments financers que inverteixen els superàvits dels estats en els mercats internacionals de capital i de deute i que han trobat en Espanya una destinació atractiva. Tot i la guerra a Ucraïna i la consegüent crisi energètica i de preus, així com una política monetària agressiva a Europa, l'any 2022 es va tancar amb xifres rècord pel que fa als moviments d'aquests fons.