En unes quantes setmanes hi haurà un nou govern de la Generalitat de Catalunya i, es constitueixi quan es constitueixi, espero que compti amb una conselleria de Recerca i Universitats. Espero que apliqui la llei de la ciència i tot el seu desplegament, especialment l’estratègia d’igualtat de gènere i l’estratègia de ciència oberta, presentades el gener d’enguany. Una llei que va tenir un ampli consens (només Vox hi va votar en contra) ha de garantir que es puguin fer polítiques de recerca ben plantejades i fermes.

En el seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?, el periodista i acadèmic argentí Pablo Stefanoni descriu unes esquerres que han reduït la seva agenda política a defensar l’status quo davant d’unes dretes compromeses amb l’antipolítica i els simplismes per tal de canalitzar les frustracions de la classe treballadora. Aquestes dinàmiques polítiques disruptives que es desenvolupen a diversos nivells i amb diferents complicitats han fet que els partits progressistes es limitin a protegir el que han aconseguit fins ara i a renunciar a la utopia.

Aragonés, no podent aprovar els pressupostos, va convocar eleccions anticipades. Esquerra va perdre bous i esquelles, el Govern i alguna cosa més. Les causes dels mals resultats ja han estat analitzades. Les conseqüències directes han estat l’adeu polític d’Aragonès i Marta Rovira, per responsabilitat i coherència, i un enrocament de Junqueras de difícil explicació. Ara venen les eleccions europees on el vot per ERC s’intueix que continuarà a la baixa. L’efecte Tomàs Molina serà un ventijol suau, a jutjar per la banalitat dels seus mítings convertits en un mem que no fa cap bé al partit. A pesar dels mals resultats, l’endemà de les votacions europees es constituirà el Parlament de Catalunya i Esquerra, amb els seus vint escons, tindrà la clau. No és un poder menor. Al contrari. En funció de quina de les quatre opcions triïn, amb valentia o amb el cor encongit, tindrem una Catalunya o una altra.

M’escruixeix sentir a parlar d’una repetició electoral per al Parlament de Catalunya i d’una altra per a les Corts Generals. Em sembla suïcida. Fa dotze anys no hi havia precedents d’avançaments significatius ni de repeticions electorals. Ara, per a les Corts Generals, hi ha hagut dues repeticions electorals i uns quants avançaments. Per al Parlament de Catalunya tenim una colla d’avançaments electorals. En línies generals, podem afirmar que la multiplicació d’eleccions afavoreix que emergeixin nous partits o forces polítiques perquè abarateix el cost d’intentar l’èxit. Així hem vist com Podem, Ciutadans i Vox han pogut entrar al Congrés dels Diputats amb grups grans partint del no-res. El mateix ha passat al Parlament de Catalunya, però amb menys radicalitat. Si afavoreix l’entrada de nous protagonistes, també afavoreix l’encongiment o la desaparició ràpida d’altres protagonistes, o dels mateixos al cap de poques eleccions. Podem va entrar amb gran força –69 diputats– l’any 2015 i ja s’ha reduït a 4. Ciutadans va entrar amb 40 diputats el mateix 2015, l’abril del 2019 va assolir-ne 57, el novembre del mateix any quedava reduït a 10, i ara a 0. Al Parlament, Ciutadans també ha passat de 9 a 36 el 2017, a 6 el 2021, i ara a 0. Aliança Catalana acaba de treure’n 2, i una repetició electoral li podria donar un èxit que trasbalsaria tots els càlculs de la resta de partits. Els polítics especulen què poden obtenir avançant o repetint eleccions, i no se n’adonen prou que els votants poden ser més llestos i especular encara més i millor, i sovint en contra dels que han somiat amb grans resultats.

En la darrera nit electoral, i d’una sola tacada, un 42 per cent de la ciutadania amb dret de vot va quedar esborrada de la realitat política catalana. Això sense comptabilitzar els que ni tan sols tenien aquest dret. La mirada, inevitablement, va quedar fixada en els diputats aconseguits per cada partit i en les futures possibilitats de formar govern. I les valoracions dels resultats fetes pels mateixos partits i molts analistes van quedar atrapades en la comparació entre els diputats aconseguits ara respecte als de les anteriors convocatòries electorals.

"Qui cregui o pensi que l'independentisme ha desaparegut per art de màgia o de Pedro Sánchez s'equivoca: l'independentisme no ha anat a votar, però segueix existint". Aquesta anàlisi de l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, difosa a X, recalca que el tomb unionista es deu a la tendència més pronunciada a l'abstenció dels sobiranistes. Això és així? Les dades certifiquen que no són pocs els independentistes que s'han quedat a casa en les últimes conteses electorals.

1. Una setmana després de les eleccions, i sense saber com s’ho farà Salvador Illa per ser investit president, m’ha interessat veure amb quina pressa s’ha imposat la idea que Catalunya, ara, està molt més espanyolitzada. Més? El mantra de l’espanyolització s’ha repetit a totes hores, però els números no em quadren. Entre PP, Vox i Ciutadans sumen 26 escons de 135. Han aconseguit aplegar 610.086 vots absoluts. El 2017, en el moment de màxima tensió Catalunya-Espanya, Ciutadans i PP sumaven 40 diputats (14 més que ara) i van arreplegar 1.295.402 vots, el doble de paperetes a les urnes que una setmana enrere. No sembla, doncs, que l’abstenció sigui una exclusiva dels sobiranistes catalans. Aquests comptes de la lletera, però, sempre tenen una nota a peu de pàgina. A quin costat de la balança pesem els vots del PSC? En política en diuen centralitat. En el periodisme en deien equidistància. Aquesta setmana ha fet riure veure com columnistes i mitjans que durant el Procés jugaven a la puta i la ramoneta per no perdre lectors, així que l’independentisme no ha sumat majoria han aprofitat per trinxar el Procés, ERC i Puigdemont i els deu anys d’enganyifa sobiranista. 

Amb els resultats del 12 de maig, la política catalana ha entrat en una rotonda en què tots els partits aniran donant voltes sense prendre cap sortida. Aquests dies es poden fer moltes hipòtesis que són aritmèticament viables però políticament inversemblants. Però veient els tombs que fa la política, on els patrons clàssics ja no serveixen per preveure el que pot passar, ningú no acaba de descartar del tot que la solució passi per una fórmula estrambòtica.

Més de l'11% dels votants a les eleccions catalanes de diumenge passat van optar per un partit d’extrema dreta. El 7,96% van optar per Vox, la majoria a la província de Barcelona. El 3,78% per Aliança Catalana, sobretot a la Catalunya interior, i en concret en comarques com el Ripollès, la Garrotxa o el Pla d’Urgell. Respecte a les eleccions autonòmiques del 2021, l’augment de l’extrema dreta en percentatge (4% més) i escons (2 més) s’explica fonamentalment per la irrupció d’Aliança Catalana.

La plaça Artós de Sarrià és un símbol de l'espanyolisme per les manifestacions que van sortir des d'allà contra el referèndum de l'1-O. Aquest punt de trobada d'unionistes i ultres diversos coincidia amb el fet que ja era un lloc on es trobaven aficionats radicals de l'Espanyol. I ara, en campanya, ha sigut l'escenari d'un míting del PP amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i de l'acte final de Vox amb la plana major del partit. Però és realment un feu espanyolista o és només un mite?

Respiro alleujada perquè ja s’ha acabat la campanya electoral. Els ciutadans ens sentim captius d’aquesta dinàmica que ha transformat el debat públic en un espectacle de telerealitat. Esmenaríem la totalitat de les formes, ara tan estridents i polaritzadores, però no tenim cap manera de fer-ho, perquè podem decidir el nostre vot, però no el marc general en què es produeix l’intercanvi d’opinions i idees. Com més mitjans hi ha per a la difusió de missatges polítics més han crescut les males pràctiques (manipular, difamar, dir mitges veritats i mitges mentides, esprémer el llenguatge fins a límits absurds o atacar sempre la persona i no les idees que expressa) dels qui aspiren a arribar al poder o a conservar-lo si el tenen. Potser perquè el bé més preuat i escàs és l’atenció i captar-la no resulta fàcil. Per això partits que en un altre context s’haurien expressat amb més moderació, apugen l’aposta quan el tracking els situa per sota de les seves expectatives. És la guerra i en la guerra tot s’hi val. Viure en aquesta carrera que marquen el ritme de les enquestes i el màrqueting polític té les seves conseqüències, la més greu de les quals és que els actors principals perdin peu de la realitat i no recordin que les afirmacions i les idees que es difonen en mitjans de gran abast tenen un impacte real sobre les masses, un impacte que perdura més enllà de la fita electoral que toca. En aquest sentit, trobo a faltar més responsabilitat en les actituds dels polítics a qui hem donat la paraula, polítics que es preguntin: això que dic ara tindrà conseqüències negatives sobre la ciutadania? Si es regissin per l’ètica mèdica del “primer, no fer mal”, el panorama seria ben diferent. Jo, per somniar, que no quedi.

Deixem a banda els crits de ritual dels sectors de la política que respiren però no pensen, els que a Madrid s’han omplert la boca proclamant, ara sí, el final del Procés (han trigat molt a assabentar-se’n, que és el que passa quan es parla des del prejudici i la irritació), i els que aquí, amb la boca petita, insisteixen que ho tornarem a fer. La realitat és més prosaica. I les eleccions han fet emergir algunes lliçons que feia mandra reconèixer.

La utopia independentista sembla haver estat superada, almenys com a escenari real i possible a curt i mitjà termini. Unes eleccions com les de diumenge són el punt d’arribada de processos diversos i alhora l’inici de dinàmiques noves. Tal com s’esperava, la victòria socialista ha estat clara i contundent, com mai. Certament, altra cosa és poder erigir un govern sobre tanta fragmentació i sobre la col·laboració independentista. La desfeta d’Esquerra, molt per sobre del previsible, ja ha fet saltar Aragonès i predisposa poc el partit a col·laborar i agafar-se a formulacions transversals. Pot molt ben ser que vulguin refer-se tot agafant-se a l’esperança de tornar a l’autenticitat de sempre i abandonar qualsevol possibilitat de realisme polític. S’equivocaran. Han pagat nedar entre dues aigües i al corrent independentista ja no hi ha cabal per a tanta gent. Podrien optar per refer-se des de l’eix d’esquerres, tot governant, i erigir un discurs catalanista creïble i plausible. L'èpica sempre té el problema que, quan l’aigualeixes, els adeptes t’abandonen i et situen en la traïdoria. De les emocions, en política, més val fer-ne un ús moderat. Abusar-ne sempre t’acaba desbordant o bé creant desafectes.

Estupor i tremolors, com deia sant Agustí. L’independentisme contempla ara, amb un còctel d’emocions absolutament negatives, com ha perdut, del 2017 fins a aquest diumenge, més d’un milió de vots, i com ha deixat de sumar majoria al Parlament en benefici de l’espanyolisme. Veient les reaccions, molts pensaven que això no podia succeir. 

Des que el bipartidisme va desaparèixer del Parlament i l’alternança va passar a estar condicionada per majories independentistes per a les quals la solució a tots els problemes era trencar amb Espanya, el debat polític va deixar d’endinsar-se en la difícil resolució d’uns problemes socials que cada vegada són més complexos.

1. Poques sorpreses. Ens coneixem massa. El nas ens deia, des de feia setmanes, allò que les urnes han acabat per ratificar. Al país del vol i dol, l’independentisme ha quedat molt lluny de la seva hora sublim i Salvador Illa ha aconseguit xifres de Pasqual Maragall. Després del 12-M, ens queda un Parlament més d’esquerres que de dretes, menys independentista que anys enrere, més racista que mai. Aquesta és la foto de Catalunya, on la primera força, amb diferència, és l’abstenció.

Cal felicitar els partits independentistes per haver aconseguit finalment esvair la majoria absoluta que havien tingut del 2015 ençà. No ha estat fàcil, perquè era una majoria sòlida i resistent, però a força de partidisme, tacticisme, bregues internes, rancúnies, tírries, personalismes, petulància i xerrameca han arribat a fer la feina. Ara podran seguir barallant-se, amb acusacions mútues de ser els causants de la liquidació d’aquesta majoria.

Que funcionin els trens és un mínim. No és cap luxe, és una necessitat diària de centenars de milers de persones. I no pot ser tan difícil que vagin bé. No es tracta de posar un home a la Lluna, ni d’enviar una nau a Mart, ni de descobrir el remei contra el càncer. Estem parlant de fer que funcioni una xarxa regional de trens en un país de la Unió Europea. Hauria de ser el més normal del món, però no ho és. A Rodalies de Catalunya no ho és.

Hi havia neguit a l’ambient. Una coïssor que de sobte va mutar en un sentiment de greuge. Enric Juliana va començar a parlar del “català emprenyat” en els seus articles i l’expressió va fer fortuna perquè, en l’inici, era molt poc política. El caos a Rodalies, els peatges, un aeroport low cost, els primers estralls del turisme. Després va venir la crisi financera, les retallades, la minorització de la llengua, i qui va galvanitzar tota aquesta mar de fons va ser, ai las, l’independentisme. Era un moviment políticament immadur però amb una força insospitada en la societat civil.