Inhabilitació de dos anys, multa i indemnització a la parella d'Isabel Díaz Ayuso. La condemna del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, al Tribunal Suprem va arribar aquest dijous, el dia que se celebraven els 50 anys de la mort de Franco, quan ningú l'esperava. Més aviat del previst i, de fet, sense la sentència encara redactada. Qui són els cinc jutges de la sala penal que han pres aquesta decisió? I qui són les dues magistrades que en discrepen? Repassem els perfils d'un tribunal amb majoria conservadora i on abunden els noms propis de la judicialització del Procés.

Aquest divendres ha fet un any de l'aprovació de la llei d'amnistia al Congrés dels Diputats, un aniversari amb sabor agredolç, perquè si bé ja hi ha hagut moltes persones que se n'han pogut beneficiar –un 45% de les que ho han demanat segons les dades d'Òmnium–, hi ha també moltes peticions, fins a un 40%, que o no s'han concedit o estan suspeses. Entre les primeres sí que hi ha els policies que estaven acusats de lesions per l'1-O, i entre els segons hi ha els principals líders polítics del Procés.

Ningú que hagi assistit a la presentació del llibre de Manuel Marchena aquest dilluns haurà trobat una disquisició jurídica o política innovadora respecte al que trobarà a La justicia AMENAZADA (Espasa), una visió “ponderada, prudent i no dogmàtica”, segons l’escriptor Lorenzo Silva, sobre qüestions del debat juridicopolític actual. El magistrat del Tribunal Suprem creu que s’hauria de prohibir als partits polítics exercir l’acusació popular i que només haurien d’estar aforats diputats, senadors, membres del govern espanyol i el rei emèrit —el rei actual és inviolable—. Considera, a més, que ara mateix no es dona el clima per a una reforma profunda que porti la Fiscalia a instruir els processos penals. Tot això que explica al Círculo de Bellas Artes ja queda recollit al llibre.

Manuel Marchena (Las Palmas de Gran Canaria, 1959) va prendre una decisió que l'acompanyarà durant tota la seva trajectòria professional. És la renúncia l'any 2018 a presidir el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Suprem quan es va publicar que l'exportaveu del PP al Senat Ignacio Cosidó es vantava en un missatge que el seu partit controlaria la sala segona de l'alt tribunal espanyol "per la porta del darrere". Per això, quan Pedro Sánchez l'ha citat amb posterioritat a la Moncloa per tornar-li a plantejar presidir l'òrgan de govern dels jutges, sempre ho ha rebutjat. Marchena, fiscal de carrera i ara un dels magistrats més prestigiosos de l'Estat, malda per desempallegar-se d'una taca que qüestiona la independència que va reivindicar en la seva carta de renúncia.

El Tribunal Suprem confirmava dimarts la multa de 720 euros per un delicte d'injúries lleus a la corona imposada per l'Audiència Nacional el 2022 a Albert Baiges (Montbrió del Camp, 1984) per insultar Felip VI per xarxes i instar a "tallar-li el coll". Manuel Marchena ha estat el ponent d'una sentència que rebutja que l'acusat pugui acollir-se a la llibertat d'expressió. El jutge que va condemnar els líders de l'1-O i la resta de magistrats consideren que són insults que no estan emparats per la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i que no aporten res al "debat polític sobre la monarquia com a forma d’Estat".

Ja de bon principi es va veure que el Tribunal Suprem posaria tots els obstacles possibles a l'aplicació de la llei d'amnistia a Carles Puigdemont i la resta de principals dirigents independentistes durant l'1-O, però especialment a l'expresident. Això ha donat peu a una batalla judicial llarga i farragosa que aquest dilluns ha viscut un nou capítol a la sala d'apel·lacions del Suprem, on tant la Fiscalia com l'Advocacia de l'Estat, juntament amb l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, han defensat que se li apliqui l'amnistia sense dilacions al considerar que no hi ha, tal com defensa el jutge Pablo Llarena, delicte de malversació pel mig. Boye, a més, ha defensat que la causa passi al TSJC i que siguin els jutges catalans els que decideixin.

Aquest dijous el cèlebre magistrat Manuel Marchena deixarà de ser president de la sala segona del Tribunal Suprem, la sala penal, que és la sala més famosa d'aquell tribunal perquè, per dir-ho de pressa, és on jutgen els polítics (quan els jutgen). Deixa el càrrec no perquè ell vulgui ni perquè l'hi obliguin, sinó senzillament perquè ha arribat al final del seu segon mandat i ara, per llei, no li és possible renovar per a un tercer. De vegades l'alta magistratura espanyola la respecta i tot, la llei.

El Tribunal Suprem no aplicarà l’amnistia a cap encausat per qüestions relacionades amb el Procés a curt termini. No només els impulsors de l’1-O condemnats o acusats per malversació –Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, entre d’altres– han vist com Manuel Marchena i Pablo Llarena els negaven beneficiar-se de la norma, sinó que també correran aquesta sort altres afectats per delictes menors com poden ser el de desobediència, desordres públics, lesions i atemptat contra l’autoritat. És incontrovertible que l’amnistia és aplicable en aquests supòsits, però el Suprem va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional contra el conjunt de la norma pel cas d’un activista de Girona condemnat per les protestes postsentència i que servirà per a totes les carpetes que vagi obrint.

La decisió del Tribunal Suprem d'acceptar la querella presentada contra el fiscal general de l'Estat pot ser jurídicament correcta, però resulta escandalosa políticament. Són dues afirmacions aparentment contradictòries però que encaixen per poc que s'entri en els detalls.

La política espanyola ha entrat els darrers anys en una espiral de polarització que, lamentablement, s'ha filtrat a les principals institucions de l'Estat, com ara la justícia. En condicions normals, la imputació d'un fiscal general de l'Estat per part del Tribunal Suprem hauria de ser motiu per al seu cessament immediat: com pot algú que marca la línia de tots els fiscals d'Espanya ser alhora un presumpte delinqüent? Quin serà el posicionament de la Fiscalia quan el Suprem li demani el seu parer sobre el cas que afecta el seu superior, Álvaro García Ortiz? Però la realitat és que les condicions no són gens normals. La realitat és que la sala segona del Suprem, que presideix Manuel Marchena, ja fa temps que li ha declarat la guerra al govern de Pedro Sánchez, en concret des que van aprovar els indults als condemnats pel Procés. Per això s'oposen ara a aplicar la llei d'amnistia i fan tot el possible per ajudar el PP en la seva tasca de desgast del govern.

Per més que continuï sent veritat allò que “Espanya mai no falla”, enrere han quedat (o haurien d’haver quedat) els dies en què l’evidència de les limitacions democràtiques de l’estat espanyol amb Catalunya actuava de suplement euforitzant carregador de raons per a les aspiracions independentistes.

L'oposició de Manuel Marchena a l'amnistia es manté inalterable, encara que al seu tribunal hi hagi alguna veu discrepant com la de la magistrada Ana Ferrer, que torna a emetre un vot particular contra la decisió majoritària de confirmar la inhabilitació d'Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa. En el cas del candidat a la presidència d'Esquerra, fins al 2031. Els jutges que van condemnar-los per l'1-O tornen a negar-los l'aplicació de la llei pel delicte de malversació i obren el camí del Tribunal Constitucional. Després de tombar el recurs de súplica que havien presentat, tenen via lliure per acudir en empara a l'òrgan de garanties, que ja té sobre la taula diversos expedients relacionats amb l'amnistia. "Un cop més, el poder judicial actua per sobre de la democràcia, i vulnera la llei d'amnistia", ha lamentat l'exlíder republicà en una piulada a X.

Quan Pedro Sánchez el va escollir perquè ocupés el ministeri de Justícia del seu primer govern de coalició, Juan Carlos Campo (Osuna, Sevilla, 1961) era reconegut fins i tot pels seus rivals polítics per l’experiència i la solvència de la seva carrera anterior com a magistrat. Membres del PP veien en la seva figura un ministre moderat. No obstant això, l’acabarien assenyalant per tirar endavant una de les mesures que la dependència de les forces independentistes va obligar a prendre: l’aprovació dels indults als presos polítics. Qui els havia condemnat, el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, és amic seu –s’hi referia en una entrevista el 2019 en què lloava la feina del Manolo al Suprem–. Els indults van ser pràcticament l’únic que va poder complir com a ministre, perquè el seu pas pel govern espanyol va ser més aviat curt: tan bon punt es va aprovar la mesura de gràcia, el president espanyol el va destituir. Divuit dies més, va durar al càrrec.

Amb la confirmació del jutge Pablo Llarena de no amnistiar Carles Puigdemont, la resolució d'un eventual recurs de l'expresident de la Generalitat recaurà en la sala que presideix Manuel Marchena. El magistrat que va condemnar els líders de l'1-O, però, no serà un dels que participaran de la decisió: seran Susana Polo, Eduardo de Torres i Vicente Magro, els integrants de la sala d'apel·lacions que des que es va iniciar la causa del Procés s'encarrega de les impugnacions que els encausats presenten contra els escrits de Llarena. L'últim servei de Marchena a la lluita judicial contra els impulsors del referèndum haurà sigut, probablement, la negativa a extingir la inhabilitació dels exconsellers Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Per què? En menys de dos mesos acaba el seu mandat.

La millor decisió dels darrers set anys per part dels dirigents independentistes ha estat la d’aquells que després dels fets d’octubre del 2017 i l’aplicació de l’article 155 van optar per anar-se’n a l’exili. Es tracta d’una decisió que ha permès internacionalitzar el conflicte de fons entre Catalunya i l’Estat, així com per constatar les mancances liberal-democràtiques de la cúpula judicial espanyola. El reiterat ridícul dels jutges del Tribunal Suprem davant dels tribunals de la Unió Europea, el Consell d’Europa i del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha estat constant. S’ha constatat la inexistència de l’estat de dret espanyol en relació amb l’independentisme. El centre de gravetat d’aquest procés d’internacionalització ha pivotat en els exiliats i, sobretot, en el president Puigdemont. I el tema no s'ha acabat.

L'oposició a la llei d'amnistia quan està en mans dels tribunals té noms i cognoms. Qui són els magistrats que signen les resolucions que posen traves a l'aplicació de la norma?

Un error groller de García-Castellón amb una cosa tan nímia com una pròrroga extemporània de la instrucció del cas Tsunami ha posat fi a una investigació delirant per terrorisme. Bona notícia. Però resten encara alguns fronts oberts. El lector potser recordarà que, en aquestes mateixes pàgines, vaig fer referència al fet que la guerra de guerrilles del Tribunal Suprem (TS) per no aplicar la llei d’amnistia podia topar amb un altre obstacle inesperat: la decisió dels magistrats de no plantejar cap qüestió prejudicial a escala europea –cosa que sí que farà l'Audiència Nacional en el cas dels CDR– i abocar tota la litigiositat en el mateix TS i després en el Tribunal Constitucional (TC), per dilatar i fer il·lusoris els beneficis de la norma o per evitar un nou correctiu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a la vista de com han hagut de retorçar el delicte de malversació: la independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE perquè l'aportació econòmica d'Espanya als pressupostos comunitaris hauria disminuït. I això que la sentència del Procés deia que la independència era un “ensomni”, “un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l'acte històric de fundació de la república catalana”. 

Mentre l'amnistia s'obre pas amb penes i treballs pels diferents jutjats excepte per als líders del Procés, el que ha passat amb la causa de Tsunami Democràtic que s'investigava a l'Audiència Nacional supera tots els límits del descrèdit judicial. Tothom sabia que les acusacions per terrorisme no tenien cap base, però que al final la causa hagi caigut per un error de forma (demanar la pròrroga de la instrucció fora de termini) i no per efecte de l'amnistia o per la correcció d'una instància superior fa pensar que, o bé Manuel García-Castellón és una persona incapacitada tècnicament per fer de jutge, o bé considera que ja ha complert la missió que tenia encomanada, que no era cap altra que torpedinar el pacte de govern entre Pedro Sánchez i els independentistes. La conseqüència més directa de l'arxivament és que possibilitarà el retorn a Catalunya de la secretària general d'ERC, Marta Rovira, després de sis anys a l'exili suís. I també d'un seguit d'activistes com el periodista Jesús Rodríguez o Josep Campmajó, que es van veure implicats a última hora en aquest muntatge judicial.

"El meu amic Cándido", bromeja alguna vegada el president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, en referència al president del Tribunal Constitucional (TC), Cándido Conde-Pumpido. És fidel a la seva ironia i conscient que als cercles judicials són conegudes les tibantors que mantenen. "Són dues personalitats amb un ego impressionant i havien de xocar forçosament", diu una font vinculada a la cúpula judicial de l'Estat. Després de compartir una època al Suprem, Conde-Pumpido va accedir al TC l'any 2017. Les tensions en les deliberacions a l'alt tribunal van passar a una mena de xoc implícit des d'institucions diferents i que pròximament podria reproduir-se arran de la llei d'amnistia.

El Tribunal Suprem espanyol, mitjançant un extravagant pronunciament, ha deixat pràcticament sense efectes una llei acabada d’aprovar per les Corts espanyoles. No es tracta d'una llei qualsevol, sinó de la norma més transcendent d'aquesta legislatura i una de les més importants aprovades els últims anys pel Congrés dels Diputats: la llei d'amnistia.