Les propostes de la directora brasilera Christiane Jatahy, que fins ara només havíem conegut gràcies al festival Temporada Alta de Girona, s’aixequen des de la hibridació de llenguatges artístics i van a la recerca de les ressonàncies contemporànies dels textos clàssics (La senyoreta Júlia de Strindberg, Les tres germanes de Txékhov, Macbeth de Shakespeare) o de creacions sobre temes actuals amb fort contingut sociopolític (com el racisme al Brasil actual a Depois do silencio o l'odissea tant dels immigrants al Mediterrani com dels pobles indígenes al Brasil a O agora que demora, inspirada en la d'Homer).

"Em trobo molt públic pels jardins del Grec que em donen les gràcies", confessa Francesc Casadesús, director del Festival Grec. I aquesta sensació que el festival ha aconseguit emocionar els espectadors es pot corroborar avui amb xifres: el Grec ha assolit 136.573 espectadors aquest 2024, que són 6.000 més que l'any passat. L'ocupació ha estat del 80%, molt per sobre de la mitjana de la temporada, que es mou vora el 60%, i la més alta dels últims anys. "Volia que el Grec fos un festival que importi, als espectadors, creadors, productors..." i Casadesús, que tanca una etapa de vuit edicions, dona l'objectiu per complert. El Grec ha tingut 8.379 participants a les activitats paral·leles i 128.194 espectadors per a la programació, la xifra més alta dels últims anys.

La por a la mort i a la decadència quan s’arriba a una certa edat i l’art com a única forma d’afrontar-la inspiren la nova creació de la diva figuerenca Angélica Liddell, Dämon. El funeral de Bergman. També articulen una diatriba farcida d’admonicions adreçades a una entregada platea que en acabar aplaudeix amb afany el menyspreu i la reprimenda d’aquest impetuós i majestuós animal escènic i el seu irreverent ritual. Irreverent en forma i en fons. En imatges i en paraules.

Xavier Albertí excel·leix en la distància curta. En un teatre de cambra com el que ens proposa sobre la nova obra de la seva gran còmplice Lluïsa Cunillé (una vintena de treballs conjunts): L’últim dia, interpretada per un entregat còmplice més recent, Alejandro Bordanove.

Veient que li quedava poc temps de vida, el cineasta suec Ingmar Bergman (1918-2007) va escriure el guió del seu propi funeral. Va triar el lloc de la cerimònia, va deixar anotats els salms que calia cantar i, fins i tot, va fer-se construir un taüt com el del papa Joan Pau II, mort dos anys abans que ell. La dramaturga i actriu Angélica Liddell (Figueres, 1966), que es troba immersa en la creació del que ella anomena "la trilogia de la mort", ha volgut retre homenatge a Bergman –un dels seus grans "referents estètics"– amb l'espectacle DÄMON. El funeral de Bergman, en què reprodueix la cerimònia dissenyada pel cineasta i, de pas, reflexiona sobre la mort, el pas del temps, la decadència dels cossos, la hipocresia social i la relació sovint tensa entre els artistes i els crítics teatrals. "El repte ha sigut convertir el funeral de Bergman en un acte íntim", diu Liddell, que ha fet fabricar "el mateix taüt" que va escollir el cineasta.

Després de gairebé una dècada als Estats Units, el pianista i compositor Chano Domínguez (Cadis, 1960) torna a fer vida a Barcelona, on s'ha retrobat amb músics com Javier Colina i Guillermo McGill. Vagi on vagi, però, sempre reivindica Cadis, la seva ciutat natal. "Si tinc alguna singularitat com a músic, té molt a veure amb el lloc on vaig néixer –diu Domínguez–. La llum de la ciutat, la idiosincràsia de la gent que hi viu... Cadis no és un lloc de pas. A Cadis s'hi ha d'anar, i això ofereix una singularitat". Domínguez, que el 2020 va rebre el Premio Nacional de músiques actuals, actua el dijous 18 de juliol al pati de la seu del districte de Nou Barris, dins del festival de flamenc Desvarío, que forma part de la programació del Festival Grec 2024.

Els anys fora són com fustes d’un pont penjant que em porta a l’altra banda. Però què hi trobaré? Aquesta és la reflexió sobre el futur d’una de les expresidiàries de Los días afuera amb què es clou la nova creació de teatre documental de Lola Arias, segona part d’un projecte iniciat amb la pel·lícula Reas, que es va veure a l'última Berlinale i que reconstruïa el temps passat a la presó.

Miguel de Cervantes y Saavedra, a través del seu Quixot, considerava el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell un dels llibres més importants de la història, i per això és un dels pocs que el barber i el capellà salven de ser destruïts. D'acord amb els experts, aquesta opinió estava fonamentada en el fet que el Tirant trencava amb les novel·les de cavalleries i hi introduïa sensualitat, sexe i humor.

Rita Payés (Vilassar de Mar, 1999) fa un salt endavant de gran magnitud amb l'àlbum De camino al camino (Sony, 2024). Després de Como la piel (2021), el disc compartit amb la seva mare, Elisabeth Roma, la cantant i trombonista del Maresme assumeix personalment l'autoria de totes les cançons, que canta en castellà, català i anglès. Folklores diferents, jazz i cançó van del bracet en un treball notable en què, a més de la família, col·laboren artistes com Sílvia Pérez Cruz, Lucia Fumero, Toni Vaquet, Yerai Cortés i La Tania. El presenta el 17 de juliol al Teatre Grec de Barcelona, dins del Festival Grec. Rita Payés atén l'ARA en una cafeteria de Diagonal Mar, i en cap moment no se separa de la seva segona filla, que tot just té quatre mesos.

Som al final del concert. Pau Vallvé recorda que va demanar a Instagram que la gent votés quines cançons volia que toqués al Teatre Grec de Barcelona. La guanyadora va ser Ciutadella, una cançó que el músic barceloní va prometre que només cantaria a Menorca. Tanmateix, ha trobat "un buit legal" i diu que la tocarà, però que no la cantarà. Insta el públic a buscar-ne la lletra amb el mòbil... i mentre ell toca la guitarra elèctrica, el públic la canta de cap a peus. Va ser un dels moments màgics d'una nit molt especial que havia començat gairebé dues hores abans quan Vallvé va aparèixer interpretant Life vest under your seat en una posada en escena que volia replicar un pis-estudi d'enregistrament amb sofà, catifes, plantes, calaixeres, teclats de tota mena, ordinadors, guitarres, un baix i fins i tot una bateria. Només hi faltava un lavabo, un microones i una cafetera.

Què passa si poses un mascle en una gàbia (o una habitació) amb una femella rossa espaterrant a qui podrà fer un tímid, o no, petó; amb qui podrà ballar més o menys arrapat; compartir un whisky i uns fideus d’arròs, i sortir amb vint euros a la butxaca?

Billy’s Violence i Billy’s Joy

Malamort és d’aquelles obres que, com els bons thrillers, ens manté atents fins al final, quan descobrirem el perquè de tot plegat en un interessant joc sobre el temps dramàtic entre el present i el passat. És una obra que treballa sobre l’enigma dels fets inexplicables; una història misteriosa en un entorn agrest i desolat que seria del gust dels germans Coen amb una ambientació misteriosa a la qual contribueixen molt eficaçment el tenebrós espai escènic d'Anna Tantull, el no menys sinistre disseny de llums de Sylvia Kuchinow, el contundent espai sonor de Judith Farrés i la inquietant direcció de l'autora, Daniela Feixas.

Què passaria si Romeu, el personatge tràgic per excel·lència, anés a parar en una comèdia? Podria sobreviure en un món aparentment divertit? Són les preguntes que s'han fet el director belga Jan Lauwers i la seva companyia, la Needcompany, a l'espectacle Billy's joy, que pren com a punt de partida les comèdies de William Shakespeare per parlar de problemes del segle XXI com la cancel·lació cultural, el canvi climàtic i el racisme estructural. Després d'abordar les tragèdies del Bard amb Billy's violence, que es va poder veure el 2021 al Teatre Nacional de Catalunya, Lauwers completa el díptic shakespearià amb la complicitat del seu fill, Victor Afung Lauwers, que en tots dos casos s'ha encarregat d'adaptar i reescriure els textos originals. "Les comèdies són tràgiques i les tragèdies són fosques", diu Lauwers, que considera Shakespeare un "autor total".

Aquesta última dècada, l'actor Alberto San Juan (Madrid, 1968) s'ha dedicat a esquarterar la història contemporània d'Espanya per fer-ne sortir les penes i misèries. Va començar el 2013 amb Autorretrato de un joven capitalista español, una sàtira del sistema capitalista del país. Més endavant, com a director de Ruz-Bárcenas (2014), de Jordi Casanovas, va carregar contra la corrupció del Partit Popular. I també contra la monarquia espanyola, amb El rey (2015), que posteriorment ell mateix va adaptar al cinema. Masacre. Una historia del capitalismo español (2017) i Mundo obrero: una historia de la clase obrera trabajadora en España (2018) completen la llista de peces teatrals altament polititzades, sempre amb un enfocament humorístic que treu ferro a l'assumpte i, alhora, evidencia la ridiculesa de certs esdeveniments històrics. L'última proposta de San Juan, la comèdia musical Macho grita, busca els orígens del mascle espanyol, el prototip d'home que s'aprofita de tothom sense cap mena d'empatia. Després de l'estrena a Madrid, es podrà veure fins al 7 de juliol al Teatre Condal, dins el Festival Grec. A partir del mite de Don Juan Tenorio, i donant veu a pensadors com María Zambrano, Rafael Sánchez Ferlosio, María Galindo i Silvia Federici, San Juan es pregunta què vol dir ser espanyol i per què la història ha tendit a separar la gent entre bons i dolents.

No li va caldre dir res. Amb una presència aclaparadora, Sílvia Pérez Cruz va aparèixer a l’escenari del Teatre Grec, tota groga, i va entonar a cappella un Vestida de nit corprenedor. Darrere seu, un cercle de llum il·luminava el violinista Carlos Monfort, el contrabaixista Bori Albero i la violoncel·lista Marta Roma, un trio de corda exquisit que va deixar clar el llistó musical de la vetllada. I és que ahir, dimecres, a la nit, al concert inaugural del Festival Grec 2024, la cosa anava de cercles.

Oriol Broggi torna a Wajdi Mouawad. Tots ocells és la sisena creació de Broggi sobre les obres d’aquest libanès fill de la inacabable confrontació bèl·lica de l’Orient Mitjà radicat al Canadà durant anys i actualment director del Théâtre de la Colline de París, on el 2017 es va estrenar Tous des oiseaux. Broggi torna a Mouawad, i Moauwad torna a la tragèdia permanent entre jueus i palestins, ara de tremenda actualitat, en una poderosa proposta que el públic dempeus peu va aplaudir a bastament i que ha exhaurit totes les localitats fins al 28 de juliol (sí que n'hi ha per a les funcions de setembre i octubre).

Daniela Feixas, Aina Tur, Lluïsa Cunillé i Llàtzer Garcia tenen almenys dues coses en comú: són dramaturgs amb una trajectòria remarcable i estrenaran una nova obra al Festival Grec 2024, que arrencarà aquest dimecres, 26 de juny. Amb textos sobre conflictes familiars i crisis de parella, tots ells ens conviden a reflexionar sobre les pors i els traumes que condicionen el nostre dia a dia.

Poques novel·les condensen tants embolics, intrigues i traïcions com Tirant lo Blanc, el gran clàssic de la literatura catalana del segle XV. Joanot Martorell va convertir la seva pròpia frustració com a cavaller en una novel·la de mil pàgines, insòlitament moderna i ambiciosa, que ja a la seva època va ser un èxit de vendes. "El Tirant donaria per a una sèrie de Netflix de 5 temporades", diu l'escriptor i filòleg Màrius Serra. El 2020 Serra va publicar a Proa una versió actualitzada de la novel·la, sense renunciar a la "riquesa verbal" de l'original però adaptant-la a un català més actual. I al cap de poc se li va acudir una idea tant o més estimulant: escriure'n una versió teatral que, amb menys de 50 pàgines, concentrés tota l'èpica i tota la intensitat amorosa de la novel·la de Martorell.

És impossible assistir a tots els espectacles del Festival Grec. Del 26 de juny al 4 d'agost hi haurà 81 estrenes i 50 activitats paral·leles en 40 vespres de teatre i música. Així que, si no disposeu d’un o dos dobles, no ho podreu abastar tot i us veureu obligats a triar. A falta d’algoritmes que puguin encertar els gustos misteriosos del públic, hem aplicat la intel·ligència teatral per triar els imperdibles en funció dels estats d’ànim. Cinc rutes possibles que us portaran a diferents ports. Avís per a navegants: hi ha uns quants camins que acaben en un cul-de-sac: no hi ha entrades per a espectacles com l'inaugural de Sílvia Pérez Cruz, El misantrop, La Veronal, Pau Vallvé, la gran nit de Dagoll Dagom, Rita Payés, dues de les perles de Xavier Bobés, la Hofesh Shechter Company... La sort és que el mar és ample i la programació llarga. Si teniu ganes d’aventura, us proposem aquests viatges.