La chica zurda és el més semblant a una pel·lícula de Sean Baker no dirigida per Sean Baker. De fet, si ens mirem els crèdits, una mica de Sean Baker sí que ho és: l’autor d’Anora n’és el productor, el coguionista i el muntador. I si gratem una mica més, descobrim que la directora Shih-Ching Tsou ha estat col·laboradora de Baker des de fa una pila d’anys: ha produït Starlet, Tangerine, The Florida project i Red rocket abans de posar-se a dirigir el seu primer film. Podia haver-se posat darrere de la càmera (bé, darrere del mòbil, perquè La chica zurda està íntegrament enregistrada amb un iPhone 13) molt abans: els orígens d’aquest projecte es remunten a l’any 2010, quan Shih-Ching Tsou i Baker van escriure a quatre mans un guió que no va completar el finançament fins al 2022.

No és fàcil buscar informació a Google sobre Lizzie Borden, la directora que va revolucionar el cinema feminista dels 80 amb Born in flames (1983) i Working girls (1986), sobretot des que Netflix va anunciar que la quarta temporada de Monster estarà dedicada a aquesta famosa assassina amb qui la cineasta comparteix el nom des dels 12 anys. “El meu nom real és Linda Borden, però de petita, per fer-me la guitza, els nens em deien Elsie per una vaca que sortia a les ampolles de llet, o Lizzie, per l’assassina de la destral –explica Borden, que atén l’ARA per telèfon des de Los Angeles–. I mola més ser una assassina que una vaca, així que un dia els vaig dir als meus pares que em diguessin Lizzie”.

La Filmoteca ha rebut aquest dimarts un dels visitants més il·lustres de la temporada: Ira Sachs (Memphis, 1965) és un nom indispensable del cinema independent de les últimes dècades, un director que ha sabut retratar les passions tòrrides a Passages (2023) o Keep the lights on (2012) però també l’impacte en les nostres vides de qüestions d’ordre més mundà com veure’t obligat a canviar de pis (L’amor és estrany, de 2014) o la dificultat de gestionar les herències materials i emocionals (Estiu a Brooklyn, de 2016).

La trobada de l'ARA amb el nord-americà Sean Baker (Summit, Nova Jersey, 1971) durant l'últim Festival de Sant Sebastià va tenir un convidat inesperat: en Bunsen, el gosset de Baker, que es passejava per l'habitació de l'Hotel Maria Cristina com si fos casa seva i, de tant en tant, reclamava l'atenció de l'amo. Un privilegi d'estrella, endur-te el gos a la feina, que contrasta amb la senzillesa i naturalitat del director que millor ha retratat els expulsats del somni americà, un dels grans cineastes del moment que finalment ha vist reconegut el seu talent amb la Palma d'Or al seu últim film, Anora, irresistible odissea d'una ballarina de lap dance (Mickey Madison) que creu haver trobat el seu príncep blau en el fill d'un oligarca rus.

És curiós que dues de les estrenes més notables de la temporada coincideixin en la seva assimilació dels codis d’una de les tradicions més nobles del cinema: la de la screwball comedy. Si fa uns mesos elogiàvem la manera com Christian Petzold destil·lava una comicitat baixada de revolucions a El cel roig, ara és Sean Baker qui electrifica la cartellera amb Anora; més que una pel·lícula, una bola d’energia que s’endugué la Palma d’Or al darrer festival de Canes. A l’ull de l’huracà hi trobem el personatge titular, una ballarina de striptease a qui Mikey Madison dona l’aura desestabilitzadora de les figures que van immortalitzar Katharine Hepburn o Claudette Colbert, i una dosi extra de determinació vital. La jove Anora creu que la seva sort canvia quan coneix el Vanya, l’eixelebrat fill d’un oligarca rus: en un tancar i obrir d’ulls, passa de negociar les tarifes pel seu temps i cos a dur un diamant de considerables quirats al dit i tenir un certificat de matrimoni expedit a Las Vegas sota el braç; un fet que no cau gaire bé entre la família del Vanya, que activarà els engranatges per desfer la relació.