En un moment de debilitat, es pot tenir la temptació de donar la raó als espectadors que creuen que The history of sound és melindrosa, ensopida i cuqui. Seria negar l'evidència que la pel·lícula té una narrativa lànguida, que la història d'amor que explica es presenta de manera esmorteïda i que la factura general del film, de vegades, sembla que estigui pensada per anar acompanyada de l'etiqueta #OnePerfectShot. Però si ho pensem dues vegades, al final no cal donar-los la raó. Perquè si la sisena pel·lícula del director sud-africà Oliver Hermanus és així és perquè, clarament, ho vol ser. És una decisió d'estil, un vot de rigor creatiu plenament conscient.

La saga Punyals per l’esquena no només ha revitalitzat un gènere que Hollywood donava per mort i enterrat com el whodonit, sinó que l’ha transformat en una eina incisiva per a la sàtira social. Després de retratar el racisme de les classes benestants en la primera part i l’egomania dels tecnooligarques en la segona, el director Rian Johnson apunta a Déu en la nova entrega. Concretament, a la parròquia on arriba un jove capellà exboxejador (Josh O’Connor) perquè el seu tarannà bondadós serveixi de contrapès a l’odi furibund del mossèn local (Josh Brolin), que en els seus sermons ataca la “pèrfida modernitat” de les mares solteres i de les “putes marxistes i feministes”. Però és quan el mossèn mor assassinat de manera inexplicable i les sospites recauen en el seu col·lega més jove que l’aparició en escena de Benoit Blanc (Daniel Craig) ofereix el conflicte més sucós del film: entre la fe en Déu del capellà contra les cordes i la racionalitat sense concessions del detectiu infal·lible, un combat dialèctic que, en lloc d’enfrontar les idees de l’un i l’altre, s’articula a partir de la comprensió.

El gènere criminal (o la seva relectura apàtica) no resulta estrany a Kelly Reichardt, una de les cineastes nord-americanes fonamentals de les tres últimes dècades. Des del seu debut, River of grass, fins a la magistral First cow, passant per Night moves, el delicte –fer volar una presa o robar llet d'una vaca aliena– apareix com a únic acte de dissidència possible per als outsiders sense remei que abunden al seu cinema. Filmada en cel·luloide pel seu col·laborador habitual, Christopher Blauvelt, The mastermind ens transporta des dels títols de crèdit als Estats Units convulsos dels inicis dels setanta, acabats de despertar del somni utòpic dels seixanta. En una ciutat petita, JB Mooney (un excel·lent Josh O’Connor que canvia l’arrugat vestit blanc de La quimera per desgastats jerseis de llana), estudiant d'art fracassat, pare de família i fuster en atur, organitza el que imagina com un cop perfecte: el robatori d'unes obres d'art d'un museu local.

Dos anys després de saquejar tombes etrusques a La quimera, Josh O’Connor torna al Festival de Canes com a lladre d’art, però aquest cop no són relíquies de l'antiguitat el que rapinya, sinó pintures abstractes. A The mastermind, de Kelly Reichardt, l'actor britànic és un fuster a l’atur, casat i amb dos fills i una vida convencional als suburbis de Massachusetts que, clarament, està per sota del que s’esperava d’un fill d’un jutge. Els petits furts que fa de tant en tant al museu de la ciutat no tenen conseqüències, però sí el robatori de quatre obres del pintor abstracte Arthur Dove que s’emporta a plena llum del dia d’un museu amb l’ajut de dos sequaços, criminals de segona.