El Festival Grec 2025 ha estat el Grec de les mares. Mares protagonistes com la Moeder Courage de la belga Lisaboa Houbrechts, la Medea de Milo Rau, la Mami de l'albanès Mario Banushi, la mare fantasma d’Helena Tornero a Tu em vas prometre una història d’amor i, finalment, l'Hècuba de l'actual director del Festival d’Avinyó, Tiago Rodrigues, que dimarts tancava la programació Teatre Grec de Montjuïc en una funció molt aplaudida, però que també va registrar força fugides d’espectadors.

La 49a edició del Festival Grec acabarà el dilluns, 4 d'agost, amb 124.837 espectadors i un 80% de mitjana d'ocupació, tal com han fet públic aquest dimarts el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, i la directora del Festival Grec, Leticia Martín, sis dies abans que s'acabi, tot i que aquesta nit es fa l'última funció d'aquesta edició a l'amfiteatre de Montjuïc, Hécube, pas Hécube, de la Comédie-Française.

Han seguit el concert hipnotitzats i sense adonar-se que el cos anava cedint a les cançons de Dipotria, el doble disc de Pau Riba que s’ha homenatjat al Teatre Grec aquest dimarts amb totes les entrades venudes. Primer han estat els ulls que, coordinats, s’han anat obrint com una flor. Després, els petits i descontrolats moviments d’aprovació del cap, que han passat a les espatlles i han contagiat els braços. La parella expulsava l’energia per les mans i passava a surar per l’aire. Primer s’ha aixecat ella i, mig segon després, ho ha fet ell. Ha estat a la part final del concert. A l’escenari ja feia estona que ballaven, però al públic li ha costat arrencar.

Dir que Mario Banushi homenatja la mare al seu nou espectacle, Mami, que arriba al Festival Grec després d’estrenar-se internacionalment al Festival d’Avinyó, obliga a preguntar-se: quina mare? Banushi va néixer fa 26 anys a Grècia com a fill d'immigrants. Quan tenia tan sols vuit mesos, la mare va portar-lo a ell i a les seves germanes a Albània. Allà el va criar l'àvia, fins als sis anys, mentre la mare treballava a Grècia. "Això et forma el caràcter, són anys molt importants", afirma. Cada estiu viatjava per veure el pare, la madrastra i la resta de família paterna. "Que els meus pares siguin immigrants i que jo tingui dos països ha afectat la meva obra i és un dels motius pels quals faig espectacles sense paraules, perquè sempre em veia obligat a triar: quina és la meva llengua?, amb quina llengua somio?, quina llengua m'agrada parlar? Al teatre no havia de triar", explica. Per a ell, les històries que s'explicaven a la família vinculades al fet migratori li sonaven "com si escoltés Txékhov o Shakespeare". "Són com els meus clàssics", revela. Ha decidit explicar-los al món.

Al contrari de les seves obres, controvertides, dures i violentes, Milo Rau (Berna, 1977), un dels directors teatrals més polititzats d'Europa, arriba a Barcelona amb una alegre afabilitat i pràcticament sense dormir. Acaba d’estrenar dos espectacles al Festival d’Avinyó, la comèdia La lettre i un esdeveniment nacional: The Pelicot Trial, un espectacle de més de quatre hores sobre el judici contra Dominique Pelicot i cinquanta homes més que va tenir lloc, justament, a Avinyó –el poble dels Pelicot, Mazan, és a 40 minuts–. Abans de marxar cap a Itàlia, en la seva particular gira perpètua pel món, porta dues obres al Festival Grec: diumenge al CCCB presentava el film The new gospel (El nou evangeli, 2020), sobre l’explotació dels immigrants a Itàlia, i aquest dilluns al Teatre Lliure de Montjuïc hi mostra la brutal Medea’s Kinderen, una versió de la tragèdia grega sobre una infanticida que va degollar els seus cinc fills el 2007 a Bèlgica.

Dos espectacles de formats gens convencionals construïts sobre les paraules. El sorprenent Manual per a éssers vius de la companyia emergent La Mula, que va arrasar amb el primer espectacle (Thauma) i la Història de l'amor dels veterans Agrupación Señor Serrano, que lluny de seguir per camins fressats busquen noves narratives amb una creació de títol ambiciós i resultats menys sorprenents.

"És simplement seure i que la música t'aclapari", diu Simon Halsey, director musical de The veil of the temple, l'obra mestra del compositor John Tavener (1944-2023), que s'interpretarà al santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona aquest dissabte (21 h), dins de la programació del Festival Grec. És la primera vegada que l'obra s'interpretarà a Barcelona i ho farà en una versió reduïda de dues hores i mitja, perquè l'original, estrenada a Londres el 2003, dura gairebé vuit hores. La peça serà interpretada per la família coral de l'Orfeó Català —el cor de l'Orfeó Català, el Cor Jove i el Cor de Noies—, i els cors Albada i Roig Korai, i veus solistes encapçalades per la soprano Montserrat Seró. "Sonoritats boniques que ompliran totes les parts de l'edifici", explica Halsey.

Ja saben que la gran genialitat del dimoni és fer creure que no existeix. També deuen saber que, sigui el que sigui l’ànima, qui més qui menys ha traficat i trafica amb ella per assolir desig, confort, plaer o poder. El Faust de Goethe és permanentment actual i la molt lliure versió que William Kentridge i la Handspring Puppet Company van crear el 1995 amb un Faust que viatja pel continent africà conserva ben fresca la denúncia de la maldat humana en el context internacional de guerres i genocidis que vivim. El Faust africà, com l’homòleg europeu, és un savi insatisfet que vol recuperar joventut i energia per conquerir les seves Margarides. Pactarà amb el diable i viatjarà per una Àfrica de sàtrapes disparant contra tot el que es mou.