Com criden els infants quan els tallen el coll?

El teatre de Milo Rau és gairebé sempre una dramatització de la realitat, tot sovint sobre fets reals, de la qual es desprèn una mirada política sobre la societat. Ho era aquell Hate radio, sobre el genocidi a Ruanda. Ho era Five easy pieces, sobre el criminal belga Marc Dutroux que raptava i matava infants. Ho era Familie, sobre el suïcidi inexplicat dels quatres membres d’una família a Calais. Ho era La reprise, Histoire(s) du théâtre, reconstrucció de l’assassinat homòfob del jove Ishane Jarfi. I ho és aquest Medea’s Kinderen (Els nens de Medea) que escenifica l’horror de l’assassinat de cinc infants a mans de la seva mare a Bèlgica i que s’emmiralla en la tragèdia d’Eurípides. Històries terribles que Rau tracta des d’un cert distanciament documental però sense escatimar una violència explícita molt allunyada del teatre grec clàssic.

Medea’s Kinderen parla del clàssic d’Eurípides a través d’un fals col·loqui que comença al prosceni quan ha acabat l’espectacle. Un joc perquè les quatre nenes i el nen (els cinc fills víctimes de la mare) opinin sobre l’escriptor grec i parlin sobre el que ha estat fer teatre. Hi ha el nen eixerit i setciències. Hi ha la nena menuda que fa reflexions filosòfiques com un adult. Hi ha la nena avorrida i pendent del mòbil... I hi ha el Peter, presentador i coach que condueix la funció.

Però en un moment donat s’obre el preciós teló vermell per entrar a la història de la mare belga –condemnada a cadena perpètua però morta per eutanàsia– i del seu entorn. La mare d’ella, el marit, l’obscur senyor Glas... Fins a l’assassinat dels cinc fills en unes escenes morboses que no aporten res, però que Rau defensa perquè una cosa és imaginar i l’altra, veure. I com criden les nenes i el nen quan la mare els posa el ganivet al coll. I prem.

La veritat és que tant el tempo escènic, la veritat del que diuen els infants/personatges, com l’ambientació sonora o les projeccions en directe i reproduïdes a la pantalla més gran que hagi vist mai a un teatre, funcionen divinament. Milo Rau fa que siguin les víctimes les que ho expliquin i d’aquí les paraules finals de la petita Anna quan sentencia que no hi ha futur.