El Reial Madrid de Xabi Alonso i Kylian Mbappé va ser una joguina trencada en mans del PSG. El conjunt de Luis Enrique va cruspir-se els blancs (4-0) i disputarà la final del Mundial de Clubs diumenge contra el Chelsea. Si la golejada no va ser més gran va ser gràcies a Thibaut Courtois i que el conjunt parisenc anava tan sobrat que va permetre's abaixar el ritme.

"Espero que encara estiguem orgullosos de vestir aquesta samarreta el 7 de juliol". A la cursa electoral de França de cara els pròxims comicis s'hi ha sumat un nou actor. I no pas un qualsevol. Kylian Mbappé i altres membres de la selecció francesa de futbol han sortit en els últims dies a fer una crida per aturar la ultradreta de Marine Le Pen a les urnes. Tot i així, malgrat que el nou jugador del Reial Madrid ha estat l'últim a sortir, qui va ser el primer a alçar la veu va ser Ousmane Dembélé. "Ha sonat l'alarma. Hem d'anar a votar. Hem de mobilitzar-nos per anar a votar. Tots, aneu a votar!", va demanar l'exblaugrana.

El Barça ha caigut eliminat de la Champions League després de perdre per 1-4 davant el París Saint-Germain a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Raphinha ha avançat els blaugranes, però l'expulsió d'Araujo amb una hora de partit al davant ha condicionat decisivament l'enfrontament. Els gols de Dembélé, Vitinha i Mbappé per partida doble, un d'ells de penal, han remuntat l'eliminatòria pels francesos. A continuació, els apunts en calent del Barça-París:

El Barça ha aconseguit un valuós 2-3 a l'anada dels quarts de final de la Champions League disputada al Parc dels Prínceps gràcies a dos gols de Raphinha i un altre de Christensen que han superat els dos del París Saint-Germain a l'inici del segon temps. A continuació, els apunts en calent del partit:

La remuntada fulgurant davant del Celta certifica que estem formalment en estat de gràcia. De vegades els passa, als equips. Tot surt bé i n’hi fas cinc al Betis, tens la sort de tenir un grup fàcil a la Champions, debutes a casa, i cinc més. A aquesta eufòria sostinguda hi hem arribat sense el nostre millor futbolista –o com a mínim això era Pedri els dos darrers anys– i malgrat un termòmetre ambiental marcat encara per odis, fòbies i malfiances. Convé recordar-ho: fa només 15 dies se succeïen les crítiques a l’arribada de João Félix i João Cancelo, dos jugadors que malgrat no tenir dots d’escolanets de Montserrat sí que tenen fusta de superestrelles del futbol. 

Era el gener del 2018. No feia ni mig any que Ousmane Dembélé era al Barça. L'extrem s'estava recuperant de la primera lesió que va patir vestit de blaugrana i que el va deixar quatre mesos sense jugar. En una conversa informal amb Josep Maria Bartomeu, un grup de periodistes li van preguntar per l'estat físic del jugador. El president va alçar la mirada: "El problema no el té a la cama, el té aquí", va dir, assenyalant-se el front. Sis temporades després d'aquell fitxatge que va costar 105 milions, d'una quinzena de lesions i d'innumerables maldecaps, Ousmane Dembélé ha ja és història. Se'n va al París Saint-Germain. Divendres a la nit signava tota la paperassa i dissabte al matí els dos clubs ho feien oficial. Se'n va a canvi de 50,4 milions d'euros. Tot i que, d'aquests, uns 15 aniran a la butxaca del jugador.

Seu al banc dels acusats Ousmane Dembélé, de 26 anys i nacionalitat francesa. Se l’acusa d’un llarg llistat de delictes, que inclouen haver prescindit del despertador durant anys sencers, haver defraudat les esperances de tot un poble, haver manllevat aquell 4-0 claríssim la nit del Liverpool, no haver après ni remotament cap paraula nostrada, haver enganyat reiteradament les ànimes més beneites del país, d’haver-nos enemistat amb l’entrenador i, per descomptat, d’haver buidat la caixa forta del club. Per tot plegat l’acusem de crims contra Catalunya. Els delictes de l’acusat tenen, a més, un agreujant que ni aquest país, ni cap de les cultures de la Mediterrània d’arrel monoteista saben ni poden perdonar: haver tingut infinitat de segones oportunitats que mai va merèixer, sense haver pagat cap preu pel seu llarguíssim historial com a malfactor. 

Quan el Reial Madrid de Florentino Pérez va dipositar la clàusula de rescissió de Luís Figo, el Barça va embogir amb la butxaca plena. Urgit pel fort impacte que suposava veure l'etern rival arrencant un símbol blaugrana a cop de talonari, el llavors president del club, Joan Gaspart, va fer servir els diners per omplir el forat amb fitxatges il·lusionants. Corria l'any 2000, els traspassos es quantificaven en milions de pessetes i el Barça se'n va gastar 14.000 en Overmars, Petit, Alfonso i Gerard. Cap d'ells va oferir un rendiment semblant al de Figo. La conseqüència va ser gairebé un lustre de foscor.

Eduardo Galeano, l'escriptor uruguaià, s'autodefinia com un captaire del bon futbol. Buscava una bona jugada, un bon jugador, per seguir emocionant-se com quan era un nen. Jo m'estic convertint en un captaire de l'amor. Busco desesperadament un gest que em demostri que encara hi ha una mica d'amor, al futbol. Que encara hi ha gent que té sentiments i valors. Potser per això mai he connectat amb Dembélé. Un jugador talentós, però que m'ha deixat sempre fred. Un jugador distant, amb un món propi tancat, que mai s'ha obert al barcelonisme, com si fos un turista accidental. Com un treballador que sap que s'hi passarà pocs temps, en un lloc, i mai fa un pas endavant.

Ousmane Dembélé marxa del Barça i el club ha de pensar si busca un relleu natural o si, en canvi, mira de destinar els minsos recursos econòmics que té a reforçar una altra posició o perfil de jugador. Donant una ullada a la plantilla actual, el Barça, malgrat l’adeu del futbolista francès, encara disposaria d’una bona nòmina d’extrems. Com a mínim en quantitat. També en qualitat? Què poden aportar Raphinha, Ansu, Ferran o Abde i quines característiques ha de tenir un extrem del Barça?

L'expedició del Barça als Estats Units se'n va anar a dormir diumenge amb la certesa que Ousmane Dembélé marxava al PSG per la via ràpida i de forma unilateral. Joan Laporta, Mateu Alemany, Xavi Hernández i companyia van pensar que l'extrem, temptat pels petrodòlars de la sucursal futbolística qatariana a la capital francesa, faria les maletes a Dallas mentre els seus agents formalitzaven a Madrid, a la seu de la Lliga, el pagament dels 50 milions d'euros que costava la seva llibertat abans de l'1 d'agost. Tot plegat constituïa un negoci assequible per al club comprador, un mal menor per al Barça —beneficiari tan sols de la meitat d'aquesta xifra— i un pardal a la mà per al futbolista i el seu excèntric representant, Moussa Sissoko, que s'asseguraven una sucosa prima de fitxatge per canviar Barcelona per París.

Barça, PSG, gires nord-americanes, clàusules de rescissió i converses a correcuita en habitacions i vestíbuls d'hotels de luxe. El context que va marcar l'adeu de Neymar ara fa sis anys s'està repetint a menys escala amb el futbolista que havia de reparar l'enorme buit que va deixar el brasiler a la banda esquerra blaugrana. L'erràtic i alhora genial Ousmane Dembélé és ara qui té un peu i mig al club francès. Els petrodòlars tempten l'extrem normand i una clàusula de rescissió de 50 milions d'euros fins a l'1 d'agost (és a dir, fins aquest dilluns a les 23.59 hores) poden agilitzar una operació que deixaria un forat considerable en l'onze tipus de Xavi Hernández dues setmanes abans que comenci la Lliga.

Després del soporífer empat a Getafe, Xavi Hernández va dir en la compareixença de premsa que esperava recuperar per al pròxim partit "entre dos i tres jugadors". La previsió a Sant Joan Despí és que Frenkie de Jong, lesionat des de la concentració amb els Països Baixos de finals de març, i Pedri González, de baixa des del 16 de febrer, rebin l'alta abans de la visita de l'Atlètic de Madrid de diumenge. Tots dos van saltar a la gespa aquest dilluns per completar una part de l'entrenament (de recuperació) amb els seus companys. També s'hi va sumar Ousmane Dembélé. La consigna amb què treballen els serveis mèdics és que el francès, que es va trencar el quàdriceps el 28 de gener a Montilivi, és diferent. La data assenyalada és que pugui tornar a jugar el 29 d'abril, quan el Betis visitarà el Camp Nou.

Una cursa a l'esprint amb Arnau Martínez a Montilivi va trencar el quàdriceps d'Ousmane Dembélé el 28 de gener. En aquell moment, l'extrem del Barça era un dels futbolistes més en forma de l'equip. Passava per davant de Raphinha Dias a la banda dreta i, en tot el front d'atac, només Robert Lewandowski el superava en minuts. Xavi Hernández celebrava tenir en plenitud el futbolista amb més capacitat per sortir del guió en un conjunt tan coral sense pilota com mancat de recursos amb pilota. Per això va lamentar perdre'l com a mínim durant un mes, que va ser el termini que els metges del club van marcar per a la recuperació. En conseqüència, Dembélé va veure vestit de carrer l'eliminatòria d'Europa League contra el Manchester United, que es va saldar amb triomf anglès. 

Ousmane Dembélé és un futbolista que rarament perd els nervis. Fa la mateixa cara en els millors moments i en els pitjors. El seu rostre és impassible, sigui després de marcar el gol de la victòria com després de lesionar-se. Però, per més sang freda que tingui, hi ha coses que no es poden dissimular. A Montilivi no podia amagar la coixera quan, després de dutxar-se, se n'anava cap a la banqueta per veure els últims minuts del derbi contra el Girona. L'extrem francès s'havia trencat i, a l'espera de les proves, fa pinta que la lesió serà greu. De fet, encara que no s'hagi publicat temps de baixa exacte, des del vestidor el descarten per a l'eliminatòria d'Europa League amb el Manchester United. És a dir, estarà almenys un mes fora.

Cada dos per tres tinc la temptació d'intentar burlar la seguretat de la Ciutat Esportiva Joan Gamper per intentar veure sencer un entrenament del Barça. I entendre les raons per les quals Ousmane Dembélé agrada tant al cos tècnic. No dic que sigui un mal jugador, perquè no ho és. No dic que no mereixi ser titular al Barça, perquè pot ser-ho. Simplement dic que quan sento Xavi parlant d'ell tinc la sensació que parla d'un altre jugador. La diferència entre un dels millors jugadors del planeta i un altre que és un molt bon jugador.

França, una de les grans candidates per aconseguir la Copa del Món, ja és als quarts de final després de derrotar Polònia (3-1). Els polonesos han fet una molt bona primera part, reduint al màxim les opcions dels francesos, que tot i les constants carreres de Dembélé i Mbappé, no generaven cap opció clara. El plantejament defensiu de l'equip de Robert Lewandowski estava funcionant, però en els últims minuts de la primera part, Olivier Giroud (44') avançava els seus.

Si fos per Mateu Alemany, Ousmane Dembélé no seria al Barça. El responsable de l'àrea de futbol del club va partir peres amb el jugador i amb el seu representant, cansat d'esperar una resposta en ferm, de les contradiccions de l'agent i que bloquegés la seva hipotètica sortida del conjunt blaugrana l'hivern passat. Però Alemany és un home de negocis i, malgrat cansar-se de tot plegat, va haver d'apartar la part personal per fer cas al que li manaven des de la llotja. El president Joan Laporta, que inicialment s'havia posicionat al seu costat i volia treure's de sobre el futbolista, va fer cas a la petició de Xavi Hernández, que el volia renovar. I així va ser com, el 14 de juliol, el Mosquit signava un acord per seguir jugant dos anys més al Camp Nou. Carpeta resolta? No. El serial tan sols va acabar la temporada i ara en toca una altra de pronòstic igualment incert.

Gerard Piqué i Joan Laporta es van reunir fa uns mesos al Camp Nou. Va ser un dia amarg per als dos. Com amarga va ser la conversa entre el central i Xavi Hernández, a finals de curs. Després d'anar perdent protagonisme a l'equip titular, fa uns dies es va consumar el que feia temps que s'especulava: que el defensa deixava el Barça. Un comiat emotiu per al futbolista –a la gespa de l'estadi i amb una afició que el va ovacionar– que contrasta amb la fredor que es va viure i s'està vivint encara als despatxos. Les fotografies, els elogis i les bones paraules servien per maquillar una relació que s'havia deteriorat però que, des del punt de vista pragmàtic, ningú volia acabar amb els plats trencats públicament. D'això, del comiat del Piqué futbolista, ja en fa una setmana. Però encara queda feina per fer: enllestir la rescissió del contracte. I no és una tasca fàcil.

En aquest món dividit en trinxeres, s’ha posat de moda vestir-se amb la samarreta de Dembélé o de Raphinha per atacar o defensar indirectament uns interessos concrets. Si apostes per la del francès, és perquè ets un creient aferrissat de Xavi i desconfies d’un fitxatge qüestionable per preu i context; i, si prefereixes la del brasiler, és perquè dubtes del potencial de l’entrenador igual com feia públicament Laporta poc abans de contractar-lo –i ja estàs pensant noms de substituts per al de Terrassa–. La tercera via és complicada: si no t’agrada que Dembélé sigui intocable i, alhora, no acabes d’entendre per què el Barça va gastar-se 58 milions d’euros fixos i 12 en variables per Raphinha, ets un incomprès sense colors ni exèrcit. Benvingut a la terra de ningú: els matisos no estan ben vistos en aquesta societat que tot ho vol simplificat.