“Finalment, aquest malson de fam i mort s’ha acabat”. Paul Simon va escriure la seva primera carta sense censura el 12 d’abril del 1945, un dia després de ser alliberat del camp de concentració de Buchenwald, situat al turó d’Ettersberg, prop de Weimar, al centre de l’Alemanya nazi. “No pots imaginar el que hem vist en aquest infern; naturalment, no podia fer-t’ho saber en les meves cartes anteriors”, va detallar a la seva esposa, Louise, la seva Chouquette tant aimée. Juntament amb aquesta carta, Simon li va enviar també uns esbossos rescatats de la seva memòria, en què es mostraven escenes d’una quotidianitat horrorosa. Un carro de cadàvers, una allau de desesperats famolencs, un home sense voluntat de veure el dia de demà. Louise els va amagar en una vella carpeta folrada de tela fins a la seva mort, el 9 d’octubre del 2006, en una residència d’ancians de Saint-Hippolyte-du-Fort (Gard). “Quants amics no tornaran a veure França? Quants van morir en els meus braços…?”, es lamentava Simon.

"Després van venir dies de massacre orgiàstica. Jueus de tota la regió, famílies en carretes, dones empenyent els seus fills en cotxets, trens plens de jueus, columnes de jueus a peu eren arrossegats cap a la ciutat, per centenars, per milers, i eren massacrats arreu, als carrers, als camps, a les places. Els enterraven en fosses comunes —alguns encara vius–. Els disparaven, disparaven, disparaven. Vaig veure un oficial alemany que s’acostava i observava una nena bonica de tretze anys que acabaven de baixar d’un tren. Aleshores va treure amb calma el seu ganivet de baioneta i li va obrir el ventre. Jo ho vaig veure". Mordecai Striegler, jueu polonès, fugitiu de diversos camps i guetos, explicava al periodista nord-americà Meyer Levin episodis de la seva vida i supervivència, un dia d’abril del 1945 a Buchenwald.

Ningú sap on és Boris Cyrulnik i queden només dues hores perquè, en teoria, ofereixi una masterclass al CosmoCaixa de Barcelona. El reputat neuròleg, neuropsiquiatre i escriptor –que està a punt de fer 88 anys– ha sortit a fer un volt després d'esmorzar sense agafar el mòbil. Cada minut que passa creix el neguit entre l'organització d'EDAI, entitat de referència en neurodesenvolupament i salut mental infantojuvenil que ha convidat l'autor a participar en la quarta edició del congrés internacional que organitzen. Cyrulnik ha estat pioner en l'ús del terme resiliència aplicat a la psicologia: ell mateix va haver de posar a prova des de molt petit aquesta capacitat per resistir i afrontar situacions traumàtiques. Nascut a Bordeus el 1937, fill d'una família jueva originària de Polònia, Cyrulnik va perdre els pares –tots dos deportats al camp de concentració d'Auschwitz– i va haver de fugir dels nazis i amagar-se, durant gairebé tres anys, fins que va acabar la Segona Guerra Mundial i la seva vida va deixar de córrer perill.

Qualsevol dels nostres problemes més pròxims és menor comparat amb els del món, que també són nostres, perquè encara que estiguin lluny el món està tan connectat que tot ens impacta. Per això, abans de parlar-los del Suprem contra el fiscal general, és obligat referir-se a la mort de Yahya Sinwar, líder de Hamàs i organitzador dels atemptats del 7 d’octubre de l’any passat que van acabar amb 1.200 morts i 250 segrestats, i que li han costat al seu poble 42.000 morts causades per la resposta israeliana. Com expliquem avui, és el vuitè líder de Hamàs que Israel assassina des de l’any passat. El cop a Hamàs és tan fort que els Estats Units hi veuen una oportunitat per a l'alto el foc, però Netanyahu ja ha dit que mantindrà la guerra. I tots sabem que Hamàs també la mantindrà, perquè tots sabem que quan li tallen el cap a un grup armat n'hi surt un altre. 

El 28 de gener del 1939, a les set del matí, l’estat francès va obrir la frontera per qüestions humanitàries. La van travessar 68.035 infants, 63.543 dones, 9.020 ancians i uns 10.000 ferits. Dies després desenes de milers d'homes i dones van continuar travessant la frontera fugint de les tropes franquistes. Uns 261.400 homes de l’exèrcit republicà van creuar-la a partir del 6 de febrer del 1939. Tots els qui no tenien prou recursos per pagar-se l’estada a França ni tampoc cap familiar que els pogués ajudar, van ser tancats en centres i camps. Un d'aquests camps va ser el d'Agde (Llenguadoc), conegut com el camp dels catalans. Què era exactament i què hi va succeir ho explica el llibre El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940) (Editoral Afers), de Laia Arañó Vega (Vilanova i la Geltrú, 1980).

"T'envio aquestes fotografies perquè em puguis mirar quan no estiguem junts", es pot llegir en una fotografia que la Florinda li va enviar a Jesús Fraile, de qui s'havia enamorat feia vuit mesos. El Jesús i la Florinda s'estimaven, però no es van poder tornar a tocar. Ell va haver de fugir a França després de la victòria franquista, i el 7 d'abril del 1939 va morir de tifus al camp de concentració de Setfonts, al Llenguadoc, molt a prop de Tolosa. Les fotografies i els seus objectes personals van estar amagats durant més de 80 anys en una urna electoral de fusta al sostre de l’antic edifici consistorial de Setfonts. 

Jorge Semprún (Madrid, 1923–París, 2011) va ser testimoni dels fets més horripilants del segle XX. La mortífera experiència d'estar tancat al camp de concentració nazi de Buchenwald va marcar tota la seva producció literària, assagística i cinematogràfica. Compromès amb el Partit Comunista Espanyol (PCE), quan va sortir del camp, va començar una intensa activitat clandestina a l'Espanya franquista amb el nom de Federico Sánchez. Tanmateix, el seu esperit crític va fer que fos expulsat del PCE el 1964, i aleshores es va dedicar de ple a l'activitat literària i cinematogràfica. Va viure en un infern, però mai va cedir al pessimisme. Sempre va creure que un món més just era possible. No suportava cap cotilla: viure, segons ell, és escollir. "Semprún és plenament contemporani, ens dona eines per ser crític i fer-nos responsables del nostre present. No és un mite, és un recurs per analitzar on som ara", diu l'escriptora Marta Marín-Dòmine. Quan se celebren cent anys del seu naixement, analitzem les múltiples personalitats de l'escriptor.

Entre 1939 i 1941, més de 2.000 presos republicans van ser explotats com a mà d'obra esclava per construir una carretera en ple Pirineu navarrès. Amb el pic i la pala, i amb hiverns en què les temperatures baixaven dels 0 graus, dormint en tendes de campanya i edificis abandonats, van construir 17 quilòmetres de via entre Igal-Vidángoz-Roncal. "Les jornades eren extenuants, el fred intensíssim, i treballaven encara que plogués entre el fang, sense la roba ni el calçat adequats ni prou menjar", explica Balen Esteban, fill de Juan Manuel Esteban, que va ser un dels presos que va treballar a la carretera. Tres presos van ser executats perquè es van intentar escapar i nou van morir a l'hospital per malaltia i accidents. Podrien ser molts més. Més de 84 anys després, els familiars de tots aquests presos, que ja han mort, han interposat una querella, la primera d'aquesta mena a l'estat espanyol.

Neus Català (1915-2019) sempre va plantar cara i ho va fer amb el cap ben alt. Va enfrontar-se als nazis, va lluitar a la Resistència francesa, va sobreviure a l'horror de Ravensbrück i no va voler girar full. Aquesta lluita per la memòria, per no oblidar les seves companyes del camp nazi, la va mantenir fins al final i és el que reflecteix molt bé la pel·lícula Un cel de plom, que s'estrena aquest divendres i que s'inspira en el llibre homònim de Carme Martí. El film està dirigit per Miquel Romans, amb guió de Lydia Zimmermann, i protagonitzat per Nausicaa Bonnín.

Una esplanada de sorra, a la platja, limitada per uns filats i oberta a la mar, sense barraques, ni latrines, ni cuines ni aigua potable. Rostres descarnats intentant fer un foc sobre la sorra. Res per protegir-se de les pluges ni de les baixes temperatures de l'hivern de 1939. Les dures condicions en què van haver de sobreviure homes, dones i criatures al camp de concentració d'Argelers van quedar immortalitzades per la càmera del fotògraf Robert Capa. "Va ser l'únic fotògraf que va poder fer fotografies des de dins del camp d'Argelers", diu l'historiador Michel Lefebvre, que comissaria, amb Grégory Tuban, responsable de projectes del Camp d'Argelers de la Marenda, l'exposició Robert Capa: 18 de març de 1939, l'exèrcit oblidat del camp d'Argelers, que es pot veure al Memorial Democràtic fins al 23 de juny.

Miquel Morera i Darbra, que farà 103 anys aquest abril, es va allistar com a voluntari a la Columna Macià-Companys quan només en tenia 16, l'octubre del 1936. Era tan jove que els companys li deien "el nano". Va marxar amb el seu pare, que era armer, al front de l'Aragó per fer-li d'ajudant, i ja no van tornar a casa fins nou anys després. "El meu pare era el meu mestre, tenia set oficis, jo en vaig aprendre cinc, entre ells els de metal·lista, mecànic i creador de màquines noves", explica Morera. "Vam estar sempre molt units, i no me'n vaig separar mai quan va emmalaltir de càncer el 1969", afegeix. Pare i fill van viure la Guerra Civil l'un al costat de l'altre, i també la repressió quan Franco va imposar el seu terror. Junts van estar tancats a la Model, durant vuit mesos i mig, i als camps de concentració d'Horta i Reus. Morera va relatar part de la seva experiència a Un noi al front. Una joventut trencada 1936-1945 i ara està escrivint un nou llibre, La veu del vent. "Ara escric amb més mala jeia perquè sé moltes més coses, he llegit molt", afirma.

Quan Franco va guanyar la Guerra Civil no va trigar gens ni mica a aixecar monuments i canviar noms de carrers i places. La voluntat del dictador era que hi hagués monuments als caiguts pràcticament a cada poble. Són símbols de la dictadura i estan carregats d’intenció, perquè la victòria franquista havia de ser recordada pels segles dels segles. No hi ha cap cens a l’estat espanyol amb el nombre total de símbols franquistes que perduren al territori, però n'hi ha vestigis pràcticament a tot arreu.

El camp de concentració d'Albatera (al terme municipal de Sant Isidre, Baix Segura) era fins fa poc invisible. I, si no fos per tot allò que amaga el seu subsol, potser Franco hauria guanyat la batalla de la memòria. L'arqueologia, però, és tossuda. En aquest camp, que va estar en mans franquistes de l'abril al novembre de 1939, hi van tancar entre 12.000 i 15.000 presoners republicans, que van passar molta set i gana i van patir tortures, malalties i tota mena de vexacions. El pitjor, però, devia ser l'angoixa. Al pati hi va haver molt sovint afusellaments sense judici. I tot això no només ho expliquen alguns dels presoners, sinó que se n'han trobat proves.

El Museu Memorial de l'Exili (Mume) de la Jonquera acull una nova documentació sobre un supervivent català del camp de concentració alemany de Sachsenhausen (al nord de Berlín). Es tracta de Valentí Portet Orriols, nascut a Roda de Ter (Osona), que va estar pres durant gairebé un any al camp i va poder sobreviure. Hi va ingressar el maig del 1944 i va sortir-ne l'abril del 1945.

Josep triomfa als European Film Awards. La pel·lícula animada sobre la vida del dibuixant i exiliat republicà Josep Bartolí i les seves experiències als camps de concentració francesos ha guanyat aquest divendres el premi a la millor cinta d'animació dels premis del cinema europeu. El director del film, Aurel, ha agraït el premi i l'ha compartit amb Serge Lalou, el seu productor, amb el guionista Jean-Louis Milesi i amb la resta de l'equip. "M'agradaria dedicar el premi a la meva família, que ha hagut de conviure amb Josep els últims deu anys", ha dit Aurel, que també és dibuixant i debuta en el cinema amb la pel·lícula.

Philippe Guillén és un il·lustrador, historiador i arxiver francès que coneix molt bé la història de l’exili. És net de republicans aragonesos i va créixer a Tolosa, una ciutat francesa amb una sensibilitat especial: va acollir més de 100.000 exiliats i, sobretot a partir del 1944, va ser la seu de moltes organitzacions polítiques espanyoles. El 2016, Guillén, que ja va il·lustrar un episodi de la història de l’exili amb la biografia de José Cabrero Arnal, un dibuixant espanyol que va sobreviure a l’infern de Mauthausen, va rebre un encàrrec dels arxius de Montalban. Havien trobat una caixa de fusta amagada al sostre de l’antic edifici consistorial de Septfons, una població pròxima a Tolosa. “Les autoritats del camp de concentració francès de Septfons l'hi van dipositar el 1941 i, des d’aleshores, ningú l’havia obert. A dins hi havia 42 bosses de plàstic amb objectes personals dels que havien mort darrere les filferrades”, explica Guillén.

Rafael Viñolas Garcia, nascut a Vilafranca del Penedès, el 17 d’abril de 1910 i mort el 14 d’octubre de 1943 a Hartheim (Mauthausen). Salvador Zanuy Márquez, nascut a Barcelona el 26 de gener de 1908 i mort a Gusen (Mauthausen) el 3 de novembre de 1941. Maria del Carme Gardell, nascuda el 6 de maig de 1891 a Setcases i morta a Ravensbrück el 15 d’abril de 1945. Abans que els nazis la tanquessin al camp de concentració, Gardell va passar per tres presons i va ser enviada al camp nazi des de l’estació de Compiègne el 31 de gener de 1944.

"Auschwitz no és història.

Les prestatgeries d'Arolsen Archives, a Bad Arolsen (Alemanya), acumulen carnets, llistes de deportats, registres i, fins i tot, objectes que van pertànyer a les víctimes de la persecució nazi. Creat pels aliats el 1948 amb l'objectiu de trobar els que havien desaparegut enmig de la barbàrie, aquest arxiu alemany va començar a digitalitzar part d'aquesta documentació ara fa un any. En aquests moments ja té més de 26 milions de documents en línia, que ara ha decidit posar a l'abast de tothom.