Memòria històrica
Cultura 21/05/2022

Totes les creus de Franco que encara portem a sobre

L'historiador Miguel Ángel del Arco Blanco analitza la manipulació franquista de la memòria a través dels monuments

5 min
L'alcalde Josep Maria i Marcet i Coll inaugurant el monument els caiguts de Sabadell el 1943

BarcelonaA Rabanera (la Rioja), que tenia poc més de 180 habitants el 1940, no hi havia prou diners per aixecar un monument als caiguts i van escriure el nom de José Antonio a la paret de l’església per recordar els morts del bàndol franquista. La voluntat de Franco era que hi hagués monuments als caiguts pràcticament a cada poble, i se’n van fer milers: a Valls, els veïns van aportar 57.000 pessetes; a València, 660.663; a Vic, 59.685... Si no hi havia recursos per a una creu monumental, es feia una placa. La victòria franquista i els caiguts del seu bàndol havien de ser recordats pels segles dels segles. "El franquisme es va apropiar del símbol de la creu i també dels ossos i de la sang dels morts", diu Miguel Ángel del Arco Blanco. Professor d’història contemporània a la Universitat de Granada, acaba de publicar a Crítica el llibre Cruces de memoria y de olvido. Los monumentos a los caídos de la guerra civil española (1936-2021), on explica com, a través dels monuments en l'espai públic, Franco va manipular la memòria.

"Es van apropiar d’un símbol del cristianisme, i en això van ser intel·ligents perquè estava molt arrelat", diu l’historiador. Molts d’aquests símbols continuen a l’espai públic i no han sigut substituïts perquè no hi ha consens sobre com representar la democràcia. Franco va tenir molt clar des del primer moment que el seu relat, la seva memòria, era la que havia de perdurar. I no permetia matisos. Tots els monuments havien de ser creus, utilitzar el mateix material i tenir la mateixa estètica. "El franquisme va voler construir una memòria única i això és el que no hauríem de fer ara. La dictadura volia un mateix missatge, sense matisos, sense diferències territorials ni d’interpretació de la Guerra Civil", explica Del Arco Blanco. Quan els municipis enviaven els projectes de creus a Madrid, no s'arriscaven gaire. Tampoc es qüestionaven les correccions. Per exemple, Terrassa volia incloure PAX però en aquell moment Franco no volia sentir a parlar ni de reconciliació ni de pau i, finalment, no va aparèixer al monument.

"La voluntat del bàndol rebel, també des de baix, va ser excloure", assegura Del Arco Blanco. Al principi, molts pobles, com que no tenien pedres de pedrera, aixecaven creus de fusta. Només s'havien de recordar els morts d'un bàndol, els altres era com si no existissin perquè eren "uns indesitjables". "Eren els caiguts per Déu i per Espanya; per tant, la resta no es consideraven espanyols ni tampoc podien existir altres nacionalitats", assegura l’autor. Òbviament, entre els "caiguts" tampoc podia haver-hi dones: els herois del franquisme eren homes virils. Els monuments i la seva estètica no miraven cap al futur ni cap a un nou inici, com sí que ho feien els creats pel feixisme italià o alemany. "És molt significatiu el fet que sigui una estètica que mira al Segle d'Or, a l'Escorial, a la simplicitat i a la monumentalitat, és un reflex de l'imperi. El franquisme no volia un nou inici", concreta l'historiador.

Tot havia d'estar controlat: creus monumentals, escuts i dimensions

Els monuments havien de ser sobris, transmetre una càrrega emocional, sense cap element que distragués, i el missatge havia de ser unívoc. La creu havia de ser de grans dimensions i l'altra obsessió del règim era que fos proporcional. A Lumbier (Navarra), des de Madrid els van fer augmentar la mida de la creu, i a Irun (Guipúscoa) el gruix perquè es veiés igual des de tots els punts de vista. També controlaven els escuts i la seva col·locació: a l'eix central, sota la creu, hi havia d'haver l'emblema nacional i els del Movimiento (de Falange i del carlisme).

Missa castrense a l'Alcázar de Toledo (1936).

Tots aquests monuments, segons l’historiador, no haurien de continuar ocupant l’espai públic. No hi ha resignificació possible. "Estan carregats d'història i són monuments de la dictadura. La creu simbolitza una Espanya única. A l'espai públic hi hauria d'haver alguna cosa que ens representi a tots", explica Del Arco Blanco. No hi ha cap cens a l'estat espanyol amb el nombre total de símbols franquistes que perduren al territori.

La rebel·lió de Callosa: no volien que ningú toqués el monument franquista

Lluny de desaparèixer, en alguns llocs la simbologia franquista està retornant. Retirar creus fins i tot pot costar vots electorals. A Callosa de Segura (Baix Segura), el gener del 2018, de matinada i amb un fort dispositiu policial, van aconseguir retirar la creu dels caiguts. La retirada estava pendent des del 2016 en compliment de la llei de memòria històrica. Els veïns, per torns, portaven 400 dies vigilant que ningú la toqués. Hi va haver dos detinguts i el govern d'aleshores, PSPV-PSOE, Esquerra Unida i Som Callosa, no va tornar a guanyar les eleccions. Ara l'alcalde és del PP, i en les últimes eleccions, que van ser les generals de finals del 2019, el partit més votat va ser Vox.

A molts altres llocs, però, els monuments s'han anat degradant, s'han anat retirant (la majoria al segle XXI) o van ser víctimes d'atemptats els últims anys de la dictadura i els primers de la democràcia. El 1967, per exemple, ETA va organitzar més d'un centenar d'accions contra les plaques dels caiguts de Biscaia i Guipúscoa. El Monument dels Caiguts de Barcelona va ser atacat el 18 de maig del 1972 pel Front d'Alliberament Català, i dos anys després va tornar a patir destrosses. Les autoritats franquistes es van afanyar a fer un acte de desgreuge amb les mans alçades i cantant el Cara al sol. Els qui van perdre familiars del bàndol republicà no tenien cap lloc on anar a plorar, i si ho feien era d'amagat.

On és la memòria democràtica?

"Sigui des de les autonomies o des del govern central, hi ha d'haver polítiques respecte al passat que expliquin el passat, s'ha de parlar del que va succeir", diu l'historiador, que lamenta que no hi hagi consens sobre les polítiques de memòria. "No hem estat capaços d'assumir que la Guerra Civil va ser un desastre provocat per un cop d'estat i que la dictadura va ser assassina i violenta, no hi ha aquest mínim comú denominador i, per tant, no es pot construir una memòria democràtica i plural: l'estat s'ha inhibit de fer-ho", assegura. No hi ha símbols comuns: "Si, per exemple, l'estat construís un monument per celebrar la Constitució hi hauria protestes, fet que demostra que tenim una societat fragmentada", afegeix l'autor.

L'extrema dreta sí que treballa, i força, per construir una memòria alternativa. "Ho fa referint-se a la Reconquesta. Soc de Granada i només de pensar-hi se'm posa la pell de gallina; quan neguen l'existència d'Al-Andalus o d'una minoria jueva estan negant l'existència d'altres identitats a l'Espanya actual. La memòria és una eina molt poderosa per construir una identitat nacional", alerta.

La creu i la basílica del Valle de los Caídos.
Quin ha de ser el futur del Valle de los Caídos?

"La millor evidència que no sabem afrontar el nostre passat és que no hi ha cap espai on s'expliquin la Guerra Civil o el franquisme", diu Miguel Ángel del Arco Blanco. Si bé l'historiador defensa que es retirin les creus, també opina que hi ha espais que s'han de conservar com el Valle de los Caídos: "És el més representatiu. És el gran monument nacional dels caiguts. És franquisme en estat pur. És un cementiri. Va ser un camp de concentració, hi va haver batallons de treballadors i alguns penats hi van morir", detalla Del Arco Blanco, que creu que s'hauria de museïtzar per explicar què van ser la Guerra Civil i el franquisme.

És un espai "excepcional", explica l'autor. Cap altra dictadura europea del segle XX va crear un monument d'aquestes característiques on un dictador ha estat recordat i enaltit durant generacions. "És una metàfora de la presència del passat en el present", diu. De moment, però, després de més de 40 anys de democràcia, continua intacte si exceptuem el fet que es van retirar les restes del dictador l'octubre del 2019 per dur-les al cementiri de Mingorrubio. Continua sense res que expliqui o contextualitzi en quines circumstàncies o com va ser la dictadura que el va fer possible. Tota la seva iconografia i la seva simbologia identifica perfectament el monument amb el nacionalcatolicisme del règim.

L'últim que s'ha fet és la recerca arqueològica liderada per Alfredo González Ruibal. El 2021 es van buscar al subsol les restes que van deixar els treballadors i penats entre 1940 i 1959. Es desconeix el nombre exacte d'homes, dones i infants que hi van passar. La documentació arqueològica deixa constància de les terribles condicions de vida d'aquestes famílies: sabates per treballar fetes de pneumàtics reutilitzats, inexistència d'ossos entre les restes de menjar perquè no es consumia carn, trampes per atrapar ocells i conills per intentar complementar una alimentació precària... i barraques que no es podrien ni descriure com a barraques. Un dels projectes seria poder explicar precisament com van viure tots aquests penats.

stats