Ahir va fer cinquanta anys que una obra mestra es va estrenar als Estats Units. L’any 1971, una obra mestra? Doncs sí, recordo que fa anys llegint segons quines revistes de cinema puristes, encarcarades i elitistes a més no poder, semblava que els anys setanta haguessin sigut un erm, una dècada perduda, una ximpleria. I si parlaven dels vuitanta ja no us dic res. Doncs sí, el mateix any d’altres obres mestres com La taronja mecànica, French Connection, Mort a Venècia i Harry el Brut, es va estrenar El diable sobre rodes, la primera pel·lícula del gran, l’immens Steven Spielberg. El títol original és Duel, però per a nosaltres, per obra i gràcia d’un distribuïdor ocurrent -Filmayer la va estrenar a casa nostra- sempre serà El diable sobre rodes. La història del conductor d’un cotxe assetjat sense fre ni compassió per un tràiler gegant el conductor del qual s’ha sentit ofès quan el cotxe ha tingut la gosadia d’avançar-lo. Quina sensació tan genial poder descobrir per primera vegada aquesta obra de culte, influent i mítica, rodada en només tretze dies i que ha esdevingut un símbol. Tal vegada una de les cinc o sis opera prima més icòniques de la història del cinema.

Escriure sobre cinema, cada vegada n’estic més convençut, és escriure pensant en els altres, els que et llegiran. Has de ser natural, explicar el que tu creus, sabent que són sensacions i no certeses, ombres més que no pas presències, i fer-ho amb la màxima generositat, sense escarafalls, sense elitismes estèrils i absurds, comparant el cinema amb la vida, el cinema amb la resta d’arts, posant exemples, fent allò que ara en diuen links i connectant referents, que és l’exercici més genial que et permet l’escriptura de cine.

Aquesta setmana a TV3 s’ha fet un gran homenatge a Àngel Casas. Dimarts a la nit, Sense ficció dedicat a la seva figura i un Àngel Casas Show especial per fer memòria d’aquell programa fundacional i fonamental de la televisió pública catalana. Veient l’especial, els que vam gaudir del Casas Show -així l’anomena ell sempre- en el seu moment i els que han descobert ara que aquest programa va existir ens vam fer cabal d’una nòmina impressionant de convidats, de figures internacionals de l’espectacle que van adornar, fecundar i engrandir aquella tele que estava naixent. Les estrelles de Hollywood i del cinema europeu passaven pel programa com si fos el més normal del món. Richard Gere, Alain Delon, Anthony Quinn, Joan Collins, Robert Mitchum, Anthony Perkins, Silvia Kristel, Roger Moore, Rock Hudson... Tots els actors del cinema espanyol i català, els músics de la Nova Cançó i de la chanson francesa, grups de pop i rock internacionals i un grapat de personatges acòlits de la premsa rosa. Tothom hi passava.

Que un actor de vuitanta-vuit anys es retiri entra dins de la total normalitat. Ara les xarxes socials amplifiquen i distorsionen aquesta mena de notícies, quintupliquen la seva transcendència, li afegeixen dramàtica, lament i reverberació. Quan fa uns dies vam saber que el gran Michael Caine es retirava, caram, quin cop. És un actor estimat, molt estimat, per públics de tota mena des de fa dècades, més de mig segle. És un actor fabulós, acumula un bon grapat de papers memorables, ha calat en la memòria i el subconscient del cinèfil i del que no és cinèfil però té el bon gust d’agradar-li el cinema. Molts ens vam esverar i afanyar de seguida a fer els nostres rànquings particulars de les pel·lícules i personatges que més ens agraden de Caine. Que si L’home que volia ser rei, que si Les normes de la casa de la sidra, que si Alfie o L’empremta o Funeral a Berlín o el seu Alfred a la saga Batman de Christopher Nolan... Jo ho tinc clar, em quedaria amb L’home que volia ser rei i, sens dubte, amb Hannah i les seves germanes, que deu ser la pel·lícula de Woody Allen que més vegades he vist i que sempre em commou, em diverteix i m’emociona de la mateixa manera.

El títol d’aquest article és el títol d’un desig impossible. El dia 10 de desembre s’estrena West Side story, el film de Steven Spielberg que reinventa la història imaginada fa seixanta anys per la conjunció meravellosa de les ments brillants i fecundes de Leonard Bernstein, Stephen Sondheim, Jerome Robbins, Ernest Lehman i Robert Wise. Quines ganes boges tenim tots de veure-la. I que bonic seria poder-la gaudir a la pantalla de la sala gran del cinema Aribau de Barcelona, la sala on es va estrenar el film original, el dia 28 de febrer de 1963. Tindria alguna cosa màgica, un homenatge al cinema, al temps transcorregut, a la vigència de les sales de cinema, a la necessitat de mantenir-les, de gaudir-les, d’omplir-les de llum. Seria com una llicència poètica, un llampec d’esperança, una treva humanista. Però, llàstima, llamps i trons, això no serà possible perquè, si tot va com ha d’anar, la primera setmana de desembre la sala gran de l’Aribau s’haurà reconvertit en un teatre on s’hi representarà el Hamlet dirigit per Oriol Broggi.

S’ ha estrenat la pel·lícula Mediterráneo, dirigida per Marcel Barrena, que explica l’odissea fundacional d’Open Arms a càrrec d’Oscar Camps i els seus col·laboradors. Per la seva pròpia idiosincràsia -naufragis de pasteres, rescats, moltes escenes aquàtiques, escenaris grecs- ha sigut un film complicat d’aixecar i també de rodar, cosa que no es va aconseguir fins als mesos immediatament posteriors al primer confinament, el més dur. El pressupost és elevat, tot i que no desproporcionat, i s’ha aconseguit treure molt profit d’uns recursos limitats. Una de les realitats del film és que compta amb el suport econòmic majoritari de Televisió Espanyola i de Movistar+, i també amb un suport minoritari de Televisió de Catalunya. Aquesta qüestió és important perquè, entre altres coses, ha condicionat l’idioma del rodatge, el castellà. Hauria de ser així? No. Qualsevol film que compti amb diners públics de l’estat espanyol s’hauria de poder rodar, si així ho decideixen els seus responsables artístics, en qualsevol dels idiomes oficials de l’Estat. Però la realitat dista de ser ideal. Els polítics, els encarregats de gestionar aquesta mena de situacions, no han fet la feina. Les quotes, els usos lingüístics, la defensa de les minories, el doblatge, les identitats i totes les suspicàcies que vulgueu són qüestions enquistades.

He revisionat fa poc 007 al servei secret de Sa Majestat (1969) per desena o potser catorzena vegada i m’ha tornat a captivar. És la més rara, la més romàntica, la més trista de totes les pel·lícules de la saga Bond. La seva particularitat principal és molt coneguda: és l’única que va protagonitzar l’actor George Lazenby en el que va ser un impàs abrupte i una mica traumàtic entre Sean Connery i Roger Moore. Com deveu haver endevinat, me la sé de memòria -aquesta i tota la resta de la saga-, i aquest últim visionat ha fet que l’elevés a dalt de tot del meu particular rànquing bondià. I no és qualsevol rànquing: la saga Bond travessa de principi a fi la meva passió cinèfila, gràcies a ella em vaig aficionar -de molt petit- al cine i, per tant, no cal dir que l’estrena aquesta setmana de Sin tiempo para morir és un esdeveniment.

Fa pocs dies va morir Mario Camus, creador fonamental del cinema espanyol dels últims seixanta anys. La seva pel·lícula més coneguda és Los santos inocentes, adaptació de la novel·la de Miguel Delibes, una història colpidora sobre la vida al camp i les desigualtats terribles entre els senyors i els criats. Són fascinants les creacions d’Alfredo Landa i Paco Rabal, guardonats amb el premi d’interpretació al festival de cinema de Canes. És fascinant la poètica que travessa el relat, la capacitat de Camus de posar imatges en moviment a les paraules imaginades per Delibes. I és fascinant també el profund contingut metafòric del film, la relació entre privilegiats i desafavorits, entre amos i servents. És una metàfora molt clara i intencional de les conseqüències de la Guerra Civil, dels vencedors i dels vençuts.

Sempre vull tornar a L’última nit, de Spike Lee. Hi tornaré aviat, he sentit de nou la pulsió de veure-la una altra vegada. Per què? No calen motius, però aquesta vegada n’hi ha un, els vint anys de l’11-S, esclar. Aquella història del traficant condemnat a presó que aprofita les últimes hores en llibertat per passar-les en companyia de la seva parella i els seus dos amics íntims. I Manhattan, retratada per Lee com una companya fidel, ferida, commoguda, colpida pels recents atemptats. Una ciutat en silenci, amb la zona zero just iniciada la reconstrucció, les ferides obertes en canal, la tristesa ho impregna tot. Quina pel·lícula tan extraordinària, tan subtil, quins silencis, quina tendresa en tots i cada un dels plans. Els tres amics passejant per Battery Park amb el cap cot, sense saber molt bé on van, entrant en una discoteca, jurant-se amistat eterna. Edward Norton i Rosario Dawson a la banyera, aprofitant els últims instants d’amor. Philip Seymour Hoffman, avergonyit perquè la seva alumna el provoca i ell és un passerell que no sap què fer. Quin actor tan impressionant i com el trobo a faltar.

Que aixequi la mà el cinèfil -o no cinèfil- que no hagi pronunciat mai una frase més o menys com la següent: “Aquesta pel·lícula ha envellit malament”. Jo mateix diria que l’he pronunciat alguna vegada. De fet, fa poc ho he pensat, quan he revisat els James Bond de Pierce Brosnan, per exemple. M’han decebut, les he trobat un pèl arnades, passades de rosca i avorrides. La primera reacció és pensar en el seu envelliment, “Mor un altre no ha envellit bé”, però si hi penses una mica, el raonament marxa cap a una altra banda, més meditada, més madura.

Al conèixer la mort del gran Ed Asner, automàticament moltíssima gent a les xarxes socials se n’enrecorda de Lou Grant, el seu mític periodista televisiu. Molts destaquen que van voler fer-se periodistes gràcies a ell, a les seves històries i investigacions. No és el meu cas perquè no vaig veure la sèrie a temps que esdevingués espurna vocacional, però entenc perfectament que la ficció jugui aquesta mena de papers il·luminadors, que sigui motiu d’epifanies i descobertes destinades a canviar-te la vida. En lloc de buscar un capítol de Lou Grant, a l’assabentar-me del traspàs d’Asner, empeltat igualment d’adrenalina periodística, vaig empassar-me de nou, per tercera o quarta vegada, Els papers del Pentàgon, la fabulosa pel·lícula de Spielberg en què arribes a envejar els periodistes delWashington Post que investiguen els secrets del rol dels EUA a la Guerra del Vietnam. Quina pel·lícula tan absorbent, tan mil·limètrica, tan americana en el boníssim sentit de la paraula.

El primer peu a Hollywood d’Ariadna Gil el va posar simbòlicament el 21 de març de 1994. Va ser la nit de la 66a edició dels Oscars, la nit en què Belle Époque, de Fernando Trueba, va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. El film, natural, vitalista, lluminós, conserva avui el seu encant i fa vertigen pensar en la importància que va tenir en el seu moment i com va canviar la vida de molts dels que hi van participar. La carrera cinematogràfica d’Ariadna Gil tot just alçava el vol. L’havíem vist a Capità Escalaborns i Amo tu cama rica, sense perdre de vista -els teleaddictes no ens n’oblidem- que va presentar una de les temporades de Betes i films a TV3. A partir de Belle Époque l’enlairament va ser fulgurant, fins a convertir-se, a mitjans de la dècada dels 90, en una de les cares fonamentals del cinema espanyol: Malena es un nombre de tango, Libertarias, Antártida,Lágrimas negras... Les seves protagonistes, amb directors tan destacables com Vicente Aranda, Ricardo Franco i Emilio Martínez-Lázaro, van consolidar un trajecte molt marcat, en paral·lel a la coneixença de David Trueba -germà petit del Fernando i guionista d’Amo tu cama rica i Los peores años de nuestra vida-, que acabaria sent la seva parella. Junts faran també Obra maestra i Soldados de Salamina, dos dels papers més destacats de l’Ariadna. Una relació de connivència, de connexió, d’entesa artística mútua que va resultar ben productiva.

Durant uns mesos era quasi habitual trobar-se Daniel Brühl a Gràcia. El recordo a la botiga Cinemascope mirant-se per accident a ell mateix en un cartell de Goodbye Lenin. També a la contrabarra de La Baignoire, el bar de copes de baix de tot del carrer Verdi, escurant la nit en bona companyia. D’això deu fer uns deu anys, o potser una mica més i tot. Brühl manté avui el seu pis del carrer de Ramon y Cajal però està més aviat instal·lat a Berlín. Per a qui no ho sàpiga, es diu Daniel Brühl González,és mig alemany i mig català i va néixer a Barcelona el mes de juny de 1978. Ha sigut Salvador Puig Antich i Nikki Lauda i ha treballat amb Tarantino en un paper protagonista de Maleïts malparits. Des de fa uns anys la seva carrera cinematogràfica sembla haver-se encallat una mica, transcorre entre papers més episòdics que no pas memorables. Ha concentrat les forces i els esforços en la sèrie de Netflix L’alienista, situada al Nova York de finals del segle XIX, on interpreta un psicòleg que juntament amb un policia investiga un assassí en sèrie que mata prostitutes.

Costa molt entendre el paper de Simón Andreu a Mor un altre dia. Però forma part de l’encant, esclar. ¿Algun cop un dolent de la sèrie Bond ha tingut una missió no estrambòtica? Encara que sigui un paper petit, el del gran Simón havia d’estar a l’altura, complir amb aquesta mítica no escrita: la megalomania per davant de tota ombra de versemblança. El doctor Álvarez té una clínica clandestina en una illa anomenada Los Órganos, a prop de Cuba, i és una eminència en la poc edificant especialitat clínica de transformar les persones negres en blanques a través de modificar el seu ADN. Impactant, oi? Aquest tema és un clàssic indispensable a les entrevistes a Andreu. Als seus vuitanta anys viu a Madrid i no està pas jubilat. Tot i això, continua anant a la seva sa Pobla natal. Quasi dues-centes pel·lícules al llarg de més de cinquanta anys d’intensa i fascinant carrera. Un clàssic del cinema espanyol que ha fet de tot: cinema d’autor, destape, spaguetti western, moltes sèries... Està content de les pel·lícules, arriscadíssimes, que va protagonitzar per a Eloy de la Iglesia durant els durs anys de la Transició. Cinema amb un fort component polític i LGTBI que avui colpeixen i t’interpel·len: com nassos devia ser possible rodar allò en aquells anys?

La carrera i la vida d’Assumpta Serna donen per un bonic llibre de memòries. O de records, que queda millor i no és tan ampul·lós. El relat podria començar el 1988 al plató de Falcon Crest, la mítica sèrie amb la no menys mítica Angela Channing –la gran Jane Wyman– tallant el bacallà a les vinyes de la vall del Tuscany. Serna va intervenir en una dotzena d’episodis i sempre que li pregunten ho recorda amb molta estima, glossa la professionalitat i calidesa de Wyman –als antípodes del seu cínic personatge– i com va aprendre mil coses útils cada dia de rodatge. No té tan bon record de la nit que, en una festa, li van presentar Harvey Weinstein. El va veure assegut envoltat de noies i ho va tenir claríssim: “Fugir”. La mateixa actitud del dia en què li van ensenyar una llista d’estrelles de Hollywood amb qui tenir una aventura a fi i efecte de grimpar dins la competitiva indústria del cinema. Qui hi havia a la llista? Doncs, per exemple, Tom Cruise i Warren Beatty. Altre cop, fugir.

Tens els ulls color fanta de llimona”, li deien les noies a mode d’atrevida floreta. Els ulls verds, de gat, de Jordi Mollà, han marcat el magnetisme i la personalitat que, com a actor, ha fet brollar de la pantalla. Com oblidar el seu extraordinari personatge deLa buena estrella, de Ricardo Franco? El cim de la seva carrera, un triangle amorós commovedor amb Maribel Verdú i Antonio Resines. Ja fa anys que el cinema espanyol sembla haver-li girat l’esquena. Expliquen que el seu caràcter als rodatges no és precisament fàcil, tal vegada això hi tingui alguna cosa a veure. L’últim que el va trucar va ser Cesc Gay per a un paper al film d’episodis Una pistola a cada mà. Viu a Madrid però no li costa desplaçar-se a treballar a Estats Units i Mèxic, on s’ha especialitzat en papers secundaris de traficant, assassí i mafiós de la més baixa estofa. Sempre que pot explica una conversa reveladora amb Antonio Banderas durant un viatge plegats amb cotxe per Los Angeles: “Saps què, Jordi, nosaltres tenim un avantatge, aquí no cal que ens hi quedem”. Un consell “il·luminador”, recorda.

Impressiona llegir que enguany es compleixen vint anys de l’estrena de les primeres entregues d’El senyor dels anells i de Harry Potter. No m’entretindré avui en consideracions sobre el pas del temps, fer-se gran i apunts de sana nostàlgia cinèfila que ja apareixen sovint en aquesta columna. Avui voldria, aprofitant l’efemèride en qüestió, fer una convençuda apologia d’aquestes dues sagues. No tant perquè siguin importants des d’un punt de vista cinematogràfic ni perquè hagin portat carretades de gent al cinema -també fa unes setmanes, quan la reposició d’El senyor dels anells va apareixent al capdamunt dels misèrrims números de la taquilla espanyola i catalana- sinó perquè han fet llegir molta, moltíssima gent.

Ensopego sense voler amb Presoners, la fabulosa pel·lícula de Denis Villeneuve. No l’havia tornat a veure des de la seva estrena i m’hi quedo enganxat, impossible marxar a mitges de la seva trama magnètica i addictiva, rodada amb mestria; t’agafa pel coll i no et deixa anar durant dues hores i mitja. Què passa amb les nenes desaparegudes? On són? Qui les ha raptat i per què? Què està disposat a fer el pare per trobar-les? El que explica el film no és un cas real sinó una ficció, però no pots evitar que el cap et marxi cap al gènere de moda: la crònica negra, eltrue crime, la narració recreada o seriada de casos d’assassinat, de segrest, d’abús, de desaparició. Les plataformes en van plenes i la inspiració és relativament fàcil: els casos reals proporcionen material de primera per generar espectacle. Fa pocs dies vaig veure a Netflix el documental El caso Wanninkhof-Carabantes i poc abans també la docusèrie Los hijos de Sam. El primer proposa una mirada sobre la impactant figura del fals culpable que Alfred Hitchcock tan havia abordat al seu cinema. El personatge troncal és Dolores Vázquez, injustament acusada de matar Rocío Wanninkhof, condemnada i finalment absolta gràcies a les proves d’ADN obtingudes del cos sense vida de Sonia Carabantes, morta pel mateix assassí de Rocío. El segon es capbussa en una història ja tractada per Spike Lee a la seva fascinant pel·lículaSummer of Sam: els assassinats en sèrie l’estiu de 1977 a Nova York a càrrec d’un home que assegurava que estava instigat pel seu gos.

Aquesta setmana ha mort Richard Donner, a qui molts cinèfils devem un bocí fonamental del nostre imaginari. És bèstia haver sigut el director de Superman, Els Goonies, La profecia, Lady falcó i Arma letal. Donner és un creador fonamental dels fonamentals anys vuitanta i principis noranta, aquells anys que avui estan tan revisats i mitificats i que expliquen tan bé com som i com sentim les persones que els vam viure, que vam créixer amb ells. Pensant en ell i en la seva fabulosa trajectòria, voldria destacar un detall especial: va dirigir les quatre entregues d’Arma letal. No és un fet gaire habitual que un mateix director signi tota una saga de pel·lícules i menys quan són films de gènere, d’acció o de terror. La primera i la segona d’Arma letal són dos clàssics, dues pel·lícules robustes i trepidants, dos paradigmes de bon cinema d’entreteniment i evasió, sense que això els resti ni un gram de qualitat fílmica. Les altres dues són més senzilles, més autoparòdiques, divertides però inferiors.

Avui l’article són flaixos. Flaixos cinèfils que se’t creuen cada dia per davant. Flaixos que et fan pampallugues a les xarxes socials i a les televisions. Flaixos amagats a les cartelleres. A La 2 emetenLa dolce vita i que bonic que és tornar-hi de tant en tant. Tornar a la Fontana, tornar a la nit de Roma, tornar a l’univers vitalista i somiador de Fellini, tornar a aquesta història sobre la recerca de la felicitat. Al canal 33 recuperen cada setmana entrevistes que s’han fet al llarg de la història de Televisió de Catalunya i que, pels motius que sigui, han quedat inèdites. O sigui, se n’han vist porcions però no s’han emès mai en la seva totalitat. Són entrevistes de Jaume Figueras. Hem pogut veure delicioses converses amb Luis García Berlanga, Kirk Douglas i Shirley MacLaine i la setmana que ve amb Fellini i successivament amb Claude Chabrol, Jacqueline Bisset, Joan Fontaine, Roman Polanski, Kim Basinger, Peter O’Toole i Robert Mitchum, entre d’altres. Tants anys visitant festivals de cinema, preguntant, relatant amb coneixement, mirada serena i sentit de l’humor tot l’univers del cine. Aquestes converses són joies de l’arxiu de TVC, tot un encert regalar-nos-els.