Cultura 23/09/2021

Un magnífic Eduard Fernández rescata 'Mediterráneo' a Sant Sebastià

'La abuela' de Paco Plaza introdueix el terror a la secció oficial del festival

3 min
Eduard Fernández a Sant Sebastià

Sant SebastiàEl pes d'una interpretació pot arrossegar una pel·lícula fins més enllà dels seus límits, enlairar-la i fer-la existir per la mera força d'una mirada. És el que passa a Mediterráneo, benintencionat relat sobre un petit equip de socorristes voluntaris enfrontats a la crisi dels refugiats a l'illa de Lesbos, que té en Eduard Fernández el seu centre emocional, un pes humà que fa tocar terra en aquesta història real poc explicada –l'experiència transformadora que acabaria germinant en la fundació del projecte Open Arms– i alhora molt vista: la presa de consciència d'un grup de persones del Primer Món davant el patiment dels més desprotegits.

Mediterráneo denuncia la criminal indiferència d'Europa a través d'una història que té com a detonant les imatges del nen Aylan Kurdi mort en una platja . Commocionat per la tragèdia, el socorrista Òscar Camps (Fernández) arrossega el seu company Gerard Canals (Dani Rovira) fins a Lesbos per donar un cop de mà als socorristes grecs, però un cop allà descobreixen que no hi ha ningú rescatant els refugiats: les autoritats miren a un altre costat mentre homes, dones i nens s'ofeguen a les seves costes. El seu patiment és el teló de fons de la lluita dels socorristes, gairebé sense recursos i enfrontats a l'hostilitat de la policia i part de la població de l'illa.

Les dificultats d'un rodatge difícil en plena pandèmia es fan notar sobretot en unes escenes al mar que no acaben de fluir i es recolzen més en solucions de muntatge i en l'entrega dels actors que en una planificació estudiada. Tampoc funcionen els intents de donar veu a les víctimes a través de la forçada trama d'una doctora refugiada que busca la seva filla ni en una seqüència que recrea el camp de Mória. Per sort, Fernández es carrega la pel·lícula sobre les espatlles amb una interpretació que buida el personatge d'heroisme i fotogènia per aprofundir més en la dimensió humana. Així, el seu viatge comença com una fugida cap endavant –alimentada en part per l'obsessió– però acaba topant amb la magnitud d'una tragèdia que el sobrepassa, una impotència en què ens podem reconèixer tots.

De la decrepitud a la joventut

Ja en la recta final de la competició, el cinema espanyol ha dominat la secció oficial. La abuela és el retorn de Paco Plaza al terror, un gènere poc freqüentat per la competició de Sant Sebastià, i encara menys entre el contingent espanyol, però en la selecció pot haver influït que el guió el firma Carlos Vermut, guanyador de la Concha d'Or per Magical girl. Tanmateix, no és el segell personal i recargolat del cinema de Vermut el que predomina a La abuela, sinó els mecanismes del terror asfixiant que tan bé domina el director de [Rec] 3 o Verónica, que dirigeix amb mà segura la història d'una model que es fa càrrec temporalment de la seva àvia, aparentment incapacitada, però amb molts recursos amagats. I així, entre esglai i esglai, La abuela es revela com una faula sobre la por a envellir i als monstres que s'amaguen en la pròpia família. Però queda la sensació que tot i comptar amb l'actriu revelació del festival, Almudena Amor (una debutant que també té un paper clau a El buen patrón), les virtuts del film seran més apreciades al Festival de Sitges.

Almudena Amor i Karina Kolokolchykova a 'La abuela'

L'altre títol espanyol de la competició, Quién lo impide, vindria a cobrir l'obligada quota de risc autoral del festival. Els protagonistes són un grup d'adolescents madrilenys sense experiència en el cinema amb qui ha treballat durant cinc anys el director Jonás Trueba en un projecte que es mou entre el retrat documental dels protagonistes, la reflexió sobre el procés creatiu del film i la ficció amarada de realitat. Sorprenentment, és en els episodis més ficcionats del viatge de fi de curs i l'afer amorós de dos personatges quan millor funciona la pel·lícula. No passa el mateix quan Trueba dona veu als personatges i potencia el perfil sociològic del projecte filmant algunes discussions en clau política que provoquen més vergonya que empatia. En qualsevol cas, les prop de quatre hores del film –amb dos interludis de cinc minuts per descansar– no es fan feixugues; al contrari, són pròdigues en rialles, complicitat i emoció.

stats