Manon Lescaut sempre funciona si s’aposta per aquesta òpera en un espectacle que rebli el clau del que és: apoteosi del melodrama, com la pràctica totalitat del catàleg puccinià. En els darrers vint anys, el Liceu ha presentat tres produccions diferents de la tercera òpera de Puccini, basada en la novel·la L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l’abbé Prévost. Un relat objecte igualment de les òperes d’Auber, Massenet i Henze. Ara ha tornat a la Rambla la versió pucciniana en una producció de l’Òpera de Frankfurt, amb direcció escènica d’Àlex Ollé i part del seu equip habitual: l’escenògraf Alfons Flores, el vestuari de Lluc Castells i la il·luminació de Joachim Klein.

El públic que vagi a veure Manon Lescaut al Liceu hi trobarà primer la projecció d'un vídeo. Manon és una immigrant sense papers que travessa una frontera per arribar a Europa. Tot seguit, treballarà en un taller clandestí de roba. Amb aquest pròleg, el director d'escena Àlex Ollé trasllada al present l'òpera de Giacomo Puccini estrenada el 1893 i inspirada en la novel·la La història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut (1731), de l'abat Prévost. "Funciona perfectament", ha assegurat Ollé aquest dimecres en roda de premsa. "El gran amor de Manon és aquest amor de qui no vol renunciar a un futur millor, i això encaixa amb la nostra versió, amb una noia immigrant sense papers que entra a Europa per trobar-se amb el seu germà", afegeix.

Dos homes tanquen etapa al Liceu al final de la temporada 2025-2026. Per una banda, el director musical, Josep Pons, que marxa després de catorze anys i amb un objectiu clarament aconseguit: recuperar primer i consolidar després les bones prestacions de l'Orquestra Simfònica del Liceu. Per l'altra, l'artista resident dels del 2020, el director escènic Àlex Ollé, que a més d'impulsar les microòperes de nova creació ha estrenat una magnífica producció de Lady Macbeth de Mtsensk, de Xostakóvitx. Pons i Ollé seran ben presents en la temporada 2025-2026 del teatre de la Rambla, que s'inaugurarà amb La guineueta astuta, de Janáček, amb direcció escènica de Barrie Kosky i musical del mateix Pons. Serà la temporada de Lise Davidsen, la gran soprano del moment, entomant la Isolda wagneriana en una nova producció del Liceu dirigida per Bárbara Lluch. El teatre estrenarà una altra producció pròpia, Le nozze de Figaro, de Mozart, amb direcció escènica de Marta Pazos.

En el llibre recent coescrit per Àlex Ollé i Pablo Ley sobre el muntatge de Lady Macbeth de Mtsensk que inaugura la temporada 2024-25 del Liceu, llegim: “La violència que exerceix Katerina és el resultat de la impotència que sent davant d’un entorn hostil. El sentiment de buit total l’ha convertit en una bomba de rellotgeria”. Aquest concepte, que reforça la idea que la protagonista no és la Lady Macbeth del relat original de Leskov sinó la víctima d’un entorn virulent i salvatge, és la clau de volta del muntatge del director català que, no obstant això, pica l’ullet a la senyora Macbeth shakesperiana en un apunt escènic en què Katerina es renta les mans després de cometre un dels seus crims. Ollé presenta un muntatge amb bones idees, no totes prou desenvolupades –una producció així i nova demana més assajos–, però el competent equip que lidera ha mantingut l’edifici dempeus, bastit sobre l’excel·lència. L’escenografia d’Alfons Flores es veu sustentada per un terra amb aigua, que sotmet els personatges a la seva deriva, mullant-se i remullant-se en un líquid on es pixa i es vomita. Això i l’esplèndida il·luminació d’Urs Schönebaum dona peu a quadres d’innegable bellesa, com el dels presoners al quart acte, enmig de la immundícia moral dels protagonistes.

"Quan em vaig incorporar com a artista resident del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, el director artístic, em va demanar quina òpera m'agradaria dirigir", recorda Àlex Ollé. La resposta va ser Lady Macbeth de Mtsensk, la segona i última òpera de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), que només s'havia representat al Liceu el maig del 2002. "Sempre m'havia semblat extraordinària, tant des del punt de vista musical com dramatúrgic. I continua sent de gran actualitat", afegeix sobre el títol que inaugura la temporada 2024-2025 del Liceu, de la qual es faran vuit funcions del 25 de setembre al 7 d'octubre, amb Josep Pons al capdavant de l'orquestra i l'aigua com a protagonista escènica. Efectivament: un escenari entollat per interpretar l'òpera que el 1936 va dur Stalin a exclamar que "era caos en comptes de música" i a Xostakóvitx a témer per la seva vida.

Escènicament, i sense cap mena de dubte, II trovatore és l’òpera més difícil de la trilogia popular de Verdi. Ja l’obra original, el drama romàntic El trovador d’Antonio García Gutiérrez, és un insult a la intel·ligència que en el seu moment va ser parodiada pel nostre Serafí Pitarra amb l’impagable Lo cantador. En els nostres dies, i a l’hora de muntar l’òpera verdiana, o es recorre a la caspa original amb rivets dels Germans Marx i de La venganza de Don Mendo o es trasllada a contextos allunyats del segle XV en què s’ambienta. En el cas que ens ocupa, i basant-se en el conflicte bèl·lic original de la trama, Àlex Ollé situa l’òpera en el context de la Primera Guerra Mundial. I ho fa amb intel·ligència, amb eficàcia narrativa i en un marc escenogràfic magníficament dissenyat per Alfons Flores, que recorre a uns recursos modulars multifuncionals que ocasionalment evoquen el monument a l’Holocaust de Berlín. El muntatge, bellament il·luminat per Urs Schönebaum i ben vestit per Lluc Castells, en cap cas mereixia l’esbroncada final amb què el va rebre un sector del públic.

La Primera Guerra Mundial ha funcionat com a context d’òperes com Silent night, de Kevin Puts i Mark Campbell, sobre la treva nadalenca al front occidental el 1914. També va influir decisivament Alban Berg per compondre Wozzeck, i la posada en escena de William Kentridge ho va fer més explícit en la producció que es va veure fa uns mesos al Liceu. I el War requiem de Britten que també es va interpretar la temporada passada al teatre de la Rambla es basava en els poemes de Wilfred Owen, que va morir al front el 4 de novembre del 1918. La Primera Guerra Mundial també ha servit com a recurs perquè alguns directors d’escena deslocalitzin històricament grans títols operístics. És justament el que fa Àlex Ollé a la producció d’Il trovatore de Verdi, de la qual es fan deu funcions al Liceu del 27 d’octubre al 8 de novembre: portar a les infames trinxeres del segle XX el drama de capa i espasa ambientat al segle XV durant la revolta de Jaume d’Urgell contra Ferran d’Antequera, just després del Compromís de Casp.

La temporada liceista arriba al seu final amb un plat fort com és Norma, de Vincenzo Bellini, una òpera molt esperada per la producció que dirigeix Àlex Ollé (estrenada el 2016 al Covent Garden) i pel debut de Marta Mathéu encarnant el seu primer gran paper operístic: el dificilíssim rol titular. Un caramel enverinat, tot s’ha de dir.

El muntatge de Norma d’Álex Ollé, que tanca la temporada del Liceu del 18 al 31 de juliol, suma a la tragèdia pròpia de l’òpera de Vincenzo Bellini una mirada punyent als excessos del fanatisme religiós, amb referències al franquisme, a tradicions com les dels caputxins i les organitzacions d’ultradreta. Per fer-se una idea de la potència del muntatge, només cal veure l’asfixiant escenografia d’Alfons Flores de més d'un miler de crucifixos. “Es tracta d'una Norma que vol vèncer les seves pròpies normes”, diu el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar. “Norma ofereix una vetllada d’emocions en la qual els intèrprets assumeixen el repte d’una acrobàcia infinita”, subratlla.

La meva lady in waiting em truca per dir-me que la versió de Pelléas et Mélisande, l’ópera de Claude Debussy que han tornat a posar dempeus al Liceu els senyors Àlex Ollé i Joan Pons, és de les coses més sofisticades, si no la més sofisticada, que ha vist mai. Doncs ja era hora. Tal com està el panorama, li dic, és molt recomanable aproximar-se a fenòmens sofisticats, francament. Al Liceu no hi ha anat amb mi (i no tinc la sensació que m’hi hagi trobat a faltar, la qual cosa entenc perfectament, soc esgotador) perquè jo era a Girona atenent els Premis Rahola de comunicació local, on em va cridar l’atenció, com no podia ser d’altra manera, un dels treballs guanyadors, titulat Josep Costa Serra (1898-1976), la mirada d’una nissaga de majordoms al castell de Peralada, firmat pel senyor Marc Faro i la senyora Anna Teixidor, que van recollir el guardó emocionats, i que si hi hagués alguna editora espavilada a la vista, i em consta que sí, ja estria trucant-los per publicar-los un llibre.

Al director d’escena Àlex Ollé li agrada “apropar la temàtica de les òperes al present”. A més, la seva trajectòria amb La Fura dels Baus l’ha dut sovint a buscar “l’impacte potent i les grans escenografies”. El 2018 va inaugurar la temporada de l’Òpera de Lió amb una producció de Mefistofele, d’Arrigo Boito, situada en un laboratori biològic. I un parell d’anys abans havia estrenat a Torí un muntatge de La bohème, de Puccini, en què l’acció ja no passava a les golfes d’una casa del barri llatí de París al segle XIX, sinó en un bloc de pisos d’una perifèria urbana del segle XXI. Aquella Bohème de Torí és la que arriba ara al Liceu, on se’n faran quinze representacions del 14 de juny al 2 de juliol, amb direcció musical de Giampaolo Bisanti i un repartiment amb Anita Hartig, Maria Teresa Leva i Adriana González com a Mimì; Atalla Ayan i Giorgio Berrugi com a Rodolfo, i Toni Marsol i Josep-Ramon Olivé com a Schaunard.

La Fura dels Baus estrenarà aquest divendres al festival Castell de Peralada una revisió contemporània de l'obra 'Histoire du soldat' (1918), de Stravinski, amb un missatge colpidor i crític sobre els conflictes bèl·lics. Sota la direcció d'Àlex Ollé i la música en directe de l'Orquestra Simfònica Camera Musicae, s'ha adaptat el text original de Ramuz sobre la història d'un soldat a qui un diable el va convèncer de vendre's el violí (la seva ànima) a canvi de la saviesa recollida en un llibre. La versió furera centra la posada en escena en un soldat en coma (interpretat per Sébastian Dutriex, que també fa de dimoni i narrador) en què fantasmes i al·lucinacions cobren vida amb l'ajuda de projeccions de vídeo. És el primer cop que el muntatge es veu a l'Estat després d'haver-se estrenat l'any passat a Lió (França).

Víctor Garcia de Gomar substituirà Christina Scheppelmann al capdavant de la direcció artística del Liceu. La incorporació de ple serà el 2 de setembre, però ahir es va fer la presentació oficial davant la premsa. Aquesta mena d’actes funcionen com a declaració d’intencions sempre dins la cordialitat. No es tracta de fer foc nou, almenys encara no. “Christina Scheppelmann deixa dues temporades molt ben cosides que faig plenament meves”, va dir Garcia de Gomar per recordar que fins a la temporada 2020-21 ell no serà responsable del 100% de la línia artística del Liceu.

L’estat espanyol, encara que no ho sembli, se sent en una situació d’extrema fragilitat. Sap que disposa de la força, però no està segur que tingui la raó. El llaç groc burxa, precisament, en aquesta ferida. Per això, desperta reaccions tan extemporànies com la que vau patir La Fura dels Baus, dimecres a Madrid.

L'inici de temporada del Teatro Real de Madrid no va ser tan tranquil com s'esperava. Quan va acabar la representació del 'Faust' de Charles Gounod, que dirigia Àlex Ollé de la Fura dels Baus, en una coproducció amb la Nationale Opera & Ballet d'Amsterdam, l'escenògraf Alfons Flores i el dissenyador de vestuari Lluc Castells van sortir a saludar amb el llaç groc a la solapa acompanyats del director i d'una desena de professionals més. Una iniciativa que reivindica la llibertat dels presos polítics i que no va agradar a part del públic, que va reaccionar amb xiulets i crits de 'Fuera, fuera'.

'Tristan und Isolde'