És dijous al matí. El barri de la Barceloneta es desperta a poc a poc entre persianes que s'aixequen, estibadors uniformats que fan el cafè en un bar, el mercat que ja funciona i les caixes de peix que s'amunteguen a la llotja. El repartidor de butà, que ha aparcat a l'entrada del carrer Pescadors, fa de despertador fent sonar les bombones a cops de martell, per si algú l'ha de reposar. Aquesta setmana, aquests carrers han ocupat els titulars de tots els mitjans perquè la Barceloneta ja és el barri més gentrificat de tot l'Estat, segons l'últim estudi del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Quan se'ls pregunta per aquesta qüestió, la majoria dels veïns no reaccionen estranyats: "Ja fa temps que això de la gentrificació aquí està descontrolat", coincideixen resignats. L'ARA ha visitat el barri per parlar amb els veïns –els nous i els de tota la vida– i comprovar de primera mà com es pot continuar vivint en un barri on la maquinària del sistema tendeix a expulsar-te.

Que un barri es gentrifiqui vol dir que cada vegada hi ha més veïns amb un poder adquisitiu alt –que sovint venen de països més rics– que obliguen els residents amb rendes més modestes –que sovint són els veïns de tota la vida– a desplaçar-se a zones més allunyades del centre d’una ciutat per trobar condicions de vida assequibles. No és novetat que Barcelona viu des de fa anys un procés de gentrificació, però ara un informe del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha permès quantificar-ho. I la conclusió és que la capital catalana és la ciutat espanyola que viu més intensament aquest procés i que té els dos barris més gentrificats de tot l’Estat.

Una secretària judicial turmentada per la culpa després d'executar un desnonament protagonitza Kontinental '25, la magnífica nova pel·lícula del romanès Radu Jude (Bucarest, 1977), ja en cinemes. L'autor de No n'esperis massa de la fi del món i d'Un clau desafortunat o porno boig (Ós d'Or a la Berlinale del 2011) és un dels noms fonamentals del cinema europeu contemporani i les seves pel·lícules exploren de manera sorprenent els dilemes i l'absurd quotidià d'uns personatges que busquen el seu lloc en una societat sense epicentre moral.

Avui és freqüent l’ús polític de disjuntives que presenten com a antagònics conceptes que fins fa poc semblaven complementaris, i sense cap demostració. Una fórmula útil per desqualificar els adversaris polítics i eludir el compromís de fer propostes positives per a la comunitat.

La capital catalana és un cas d'estudi demogràfic a part. "És epicentre i pol d'atracció, però en lloc de créixer molt s'ha mantingut més o menys estable durant l'última dècada", avança la doctora en geografia humana de la UB Arlinda Garcia Coll, experta en migracions internes, internacionals i en mobilitat residencial. "Barcelona està plana pel component de substitució", explica la demògrafa. En resum: no creix tant perquè les persones que arriben acaben substituint –o expulsant– les que ja hi vivien.

El passat mes de novembre Catalunya va superar la barrera dels 8 milions d'habitants i les projeccions indiquen que anem a més. On s’han ubicat aquestes prop de 700.000 persones més que han arribat aquests últims deu anys? Com ha afectat els serveis públics, la mobilitat, els habitatges dels municipis no només l’arribada d’immigració sinó també la migració interna que hi ha hagut? Al llarg de més de dos mesos hem estat desgranant les dades demogràfiques municipi a municipi per interpretar-les i analitzar-les amb l’ajut d’experts. També han fet una selecció de trenta municipis significatius i han parlat amb els alcaldes o tècnics per entendre com ho han gestionat. El resultat és el dossier d’aquest diumenge, una aproximació valenta al que ha suposat el que ja s'ha qualificat de segon boom demogràfic del segle XXI.

En un article publicat a La Vanguardia s'afirmava que el boicot al Sónar és innocu perquè el fons inversor proisraelià que és propietari del supergrup on s’aglutina el festival sols inverteix una petita part del seu immens patrimoni en música. Això és: només va invertir 1.300 milions dels 582.000 milions d'euros que té en la compra de Superstruct, actual propietari del festival. Per què boicotejar res si, total, rich will be rich? "Aquests gegants financers no tenen ànima i són immunes a la crítica", sostenia. La conclusió de l’article era esfereïdora: citava una suposada amiga fan del tecno que, malgrat sentir-se malament per tot això del genocidi, hi assistirà igualment, amb "malenconiosa resignació". Com dient: contradir-se és humà. 

L'habitatge és un problema que hi ha a la nostra societat: si no el pateixes tu, el pateixen els teus fills, els teus nebots o els teus veïns. Amb aquesta idea l'ARA i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) han volgut abordar una de les qüestions que més preocupen els ciutadans i de la qual més respostes i solucions es demanen als governants amb el cicle Habitatge: les solucions tècnicament possibles. És l’hora de construir noves ciutats des de zero?. Unes solucions que, tal com expliquen el geògraf i membre de l’IEC Josep Vicent Boira i l'arquitecte i també membre de l'IEC Ferran Sagarra, han de passar, sobretot, per deixar de planificar l'urbanisme des d'una perspectiva municipal i començar a trobar solucions a escala metropolitana. En un acte moderat per la subdirectora de l'ARA Carla Turró, el geògraf i l'arquitecte han intentat trobar –però també descartar– possibles respostes al problema de l'habitatge que viu Catalunya, però també molts dels països d'Europa.

“Si preguntes, alguns et diran que això és el Penedès, altres que és el Camp de Tarragona, però també hi ha qui et dirà que és l’àrea metropolitana de Barcelona”. Jon Olano és sociòleg i professor de la URV. Coneix molt bé el Vendrell. Hi viu des dels deu anys, quan la seva família va emigrar d’un poble del País Basc. A més, va fer la tesi doctoral sobre aquest municipi. Li fem cas i preguntem al mateix alcalde, Kenneth Martínez: “No, no, sí que ho tenim clar! Som Tarragona. A efectes pràctics som àrea metropolitana de Barcelona i tot el que passa a Barcelona ens afecta directament, però per tradició i per cultura, mirem a Tarragona i cap al Penedès, clar. Estem al mig de tot”, conclou. 

Només entrar al centre comercial vam topar amb un nombrós grup de noies que s’emocionaven amb un ninot que era un simple rectangle pelut de color marró amb ulls. Em vaig sentir vella i vergonyosament analògica davant de totes aquelles dones joves que es comportaven com si aquell munt de fibres sintètiques fos una estrella de rock o un geni que concedia desitjos. "Jellyfish!", cridaven, "Jellyfish!" Vaig convertir-me tot d’una en una antropòloga innocent davant d'una cultura primitiva que em resultava del tot incomprensible. Per què aquella gent s’emocionava d’aquella manera amb un objecte sense cap valor objectiu que l’observador pogués captar a simple vista? És que tenia propietats curatives o màgiques? Era evident que el producte contenia alguna mena de valor que anava molt més enllà de la realitat. Totes les civilitzacions i cultures han creat coses a les quals han atribuït una càrrega simbòlica inventada, des de les religions fins a les supersticions quotidianes. La novetat en aquests temps de capitalisme ultraliberal i digital és que els objectes inútils es compren i es venen de forma massiva, i el significat que se’ls dona és volàtil i canviant.

Un amic m’explica que havia assegurat la compra d’un pis sobre plànol al barri del Poblenou de Barcelona i que la promotora li va retornar el doble de l’import de les arres perquè li sortia més a compte vendre el pis més car a una tercera persona que no pas vendre’l pel preu pactat amb el meu amic. Fins i tot havent-lo de compensar amb el doble de l’import de les arres. El meu amic no va trobar un altre pis al mateix preu que havia pactat, i va haver de buscar-ne un de nou al mercat; tots havien pujat moltíssim de preu respecte a l’any anterior, més de 40.000 € des del moment que ell havia començat a buscar. El meu amic té un bon salari i una molt bona feina, motius pels quals ha acabat trobant una alternativa, però l’anècdota explica com està esdevenint de salvatge el mercat de l’habitatge a Barcelona; no només el de lloguer, sinó també el de compra.

“Es veu que el pis l’han comprat amb una hipoteca a trenta anys. Mira si s’estimen!”, deia Pepe Rubianes al monòleg sobre els bancs. Però esclar, ni les relacions duren trenta anys, ni el 35% de la població té els diners per a l’entrada estalviats. Per això calen pisos de lloguer assequibles.

Fa pocs dies, l’editorial de l’ARA es titulava “Contra el problema dels lloguers, parc d’habitatge públic” i afirmava, entre altres coses, que “la solució més efectiva seria que existís un gran parc d’habitatge públic que fos capaç de condicionar els preus del mercat. Això és el que passa en ciutats com Viena i la seva àrea metropolitana, on fa més d’un segle que l’habitatge està en bona part gestionat per l’administració”. 

Segons Fran Lebowitz, “Pretend it’s a city” és la frase que ella cridava als vianants (no només als turistes) que s’amunteguen a les voreres de Nova York sense prestar atenció al fet que la ciutat no és un decorat, sinó un lloc on viure. La sèrie de documentals sota el mateix títol, dirigida per Martin Scorsese, es va rodar abans de la pandèmia, però ja apuntava els problemes del turisme de masses i sobretot la gentrificació. El que sap greu a la protagonista és precisament la pèrdua de la identitat de l’illa de Manhattan: “Nova York Mai no va ser una ciutat particularment bonica. No era París, ni Florència. Però com a mínim era una ciutat original”, afirma Lebowitz. No es tracta només dels preus, perquè com bé diu ella Nova York ja era cara abans. És més aviat la pèrdua de caràcter, de consciència pròpia, com el fet que els edificis novaiorquesos abans fossin copiats a Dubai i ara sigui Nova York (en els nous gratacels del carrer 57) qui copiï l’estil de Dubai. No és una sèrie amarada de nostàlgia, sinó de sentit pràctic, de supervivència local. Com ho hem de fer per viure en aquesta ciutat, com podem evitar que s’oblidi que, a banda de la seva bellesa, la gent hi ha de viure. De moment tenim que totes les respostes, en totes les qüestions i anècdotes que exposa la protagonista, passen sempre per la necessitat que la ciutat sigui ella mateixa.

Imagina que per poder travessar el teu carrer, entrar a casa teva, pujar la compra i estirar-te al sofà desitjant que el dia acabi –tornes esgotat de la feina, deuen ser les vuit del vespre–, imagina que per fer això has d’ensenyar a un mosso l’acreditació que assegura que tu hi vius, allí, que no és cap mentida. El teu barri està blindat. I casa teva, aïllada. Sents algú que diu que una marca de moda celebra una desfilada al parc que, per a tu, ha estat sempre un parc i poca cosa més, però enfiles cap a casa, perquè encara has de fer-te el sopar, trucar a ta mare i, si tens sort, provar de descansar.

Una finca de la plaça del Sol del barri barceloní de Gràcia és el motor dels conflictes de Jo soc l'última Plaça, amb la qual Alba Gómez Gabriel ha guanyat el 44è premi BBVA Sant Joan, dotat amb 35.000 euros. "Què passa quan el lloc que habitem es torna hostil?", reconeix Gómez que es va demanar fa vuit anys, quan va començar a treballar en la novel·la. "És la primera que publico, però no la primera que escric", admet la periodista, nascuda a Barcelona el 1983.

Hi ha xamfrans de l’Eixample i vestíbuls d’edificis on viuen dues i tres persones sense sostre. Que hi viuen vol dir que s’hi estan dia i nit sobre matalassos, entre màrfegues, carros amb les seves pertinences i algun gos que els acompanya. I quan comença a fer bo cada dia se’n veuen més, sovint a tocar del luxós passeig de Gràcia i als eixos verds acabats d’estrenar. Alguns es protegeixen a la nit amb tanques de l’Ajuntament.

L’Eixample de Cerdà tenia grans espais verds, que no esdevenien espais interiors perquè estaven connectats amb els carrers. El verd era el 50% de l’espai públic. Les diverses configuracions dels dos laterals construïts permetien la continuïtat de parcs, places i avingudes verdes a cada illa. Aquest era l’Eixample de Cerdà. Mireu l’excel·lent documental de Francesc Escribano: Els plans de Cerdà (2020).

Avui no resulta desproporcionada la comparació entre ambdues ciutats, Barcelona i París. Capdavanteres en oferta turística, pèrdua de població, escassetat d’habitatge assequible, gentrificació, contaminació mediambiental, manca de sòl lliure i desequilibri social. Avui, amb la coincidència d’un govern socialista. A París, Anne Hidalgo, alcaldessa des del 2014, ha revalidat el càrrec fins al 2026, amb prou veterania per dissenyar una estratègia de ciutat davant les Olimpíades del 2024. A Barcelona, el també socialista Jaume Collboni necessàriament haurà de definir una nova estratègia després d’una campanya caracteritzada per la negació de les actuacions de l’anterior consistori.

El lector ja em perdonarà que hagi donat un decasíl·lab tan llardós d’al·literacions com a títol d’aquesta crítica. Al final, no hi ha ben bé exili personal per al protagonista de la història; però l’amenaça no deixa d’angoixar-lo. Ens diu que està patint un “atac ferotge i sistemàtic”, produït pel setge impietós de l’especulació.