Fake news, notícies falses: n’hi ha hagut tota la vida, per ignorància o per manipulació, dos atributs recurrents entre humans. De fet, els sistemes de poder s’han construït sovint sobre falses notícies convertides en veritats incontestables, que han anat generant els diferents mecanismes de submissió i dominació. L'entrada en el món de la comunicació digital, amb una immensa capacitat de propagació, ens ha dut a un moment en què l’ús de les fake news és tan aclaparador que opera com una mena de realitat paral·lela que porta a la gran confusió. Fins al punt que els que n'han fet la manera d’estar al món corren el risc de ser atrapats en la contradicció, que és el que li està passant a Trump amb les seves anades i vingudes, que cada cop el posen més en evidència. Tant és així que sectors del Partit Republicà que fins ara havien viscut a la seva ombra li demanen que acabi la guerra perquè s'adonen que les fabulacions presidencials estan perdent credibilitat de manera accelerada.

"La ultradreta i la dreta ultra han anunciat el final d'aquest govern des del primer dia. Ara, a més, difonent falsos rumors sobre la meva salut". Així s'ha expressat aquest dijous Pedro Sánchez en un missatge a la xarxa social X en què ha desmentit que estigui malalt. El president espanyol ha reaccionat després que el mitjà d'extrema dreta Libertad Digital, propietat de Federico Jiménez Losantos, hagi publicat suposades informacions aquesta setmana que afirmen que pateix una "afecció cardiovascular". Una teoria que la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo va amplificar aquest dimecres al Congrés.

L’explosió contemporània del fenomen de les fake news a escala mediàtica es va produir a les eleccions a la presidència dels EUA l’any 2016. Ara fa 10 anys. El mateix Donald Trump –guanyador d’aquelles eleccions– és el creador del mem. La seva comunicació exacerba l’espectacularitat de la política i es basa en la polarització com a contingut en si mateix. La fabricació de boles es va fer sense embuts, sense complexos ni desmentiments, en un grau exponencialment superior a l’habitual i d’una manera que ja és l’estil de molts dels partits que tenen com a model de comunicació Trump –o més ben dit l’escola de Steve Bannon, el seu cap d’estratègia d’aleshores.

Final de festa per a l'edició d'enguany del Diari dels Infants de l'ARA. Aquest dimarts 25 de novembre al matí al Centre Cultural La Mercè de Girona s'ha celebrat l'entrega de premis als adolescents dels set centres educatius de primària i secundària de la ciutat de Girona que el dia 20, coincidint amb el Dia Mundial de la Infància, van il·lustrar l'edició especial del diari. Aquest 2025 el tema central eren les fake news i per primera vegada en els 13 anys del projecte els alumnes no només van il·lustrar les entrevistes, notícies i reportatges del diari, sinó que també van escriure ells mateixos alguns dels articles publicats. Concretament, els joves gironins van signar els articles del suplement Comarques Gironines de dijous passat, format íntegrament per temes, il·lustracions i articles d'opinió elaborats per adolescents, de 5è de primària a 4t d'ESO, dels centres participants: FEDAC Sant Narcís; Montessori, i els instituts Montilivi, Jaume Vicens Vives, Maristes, Migdia i Ermessenda.

Ara sembla que la veritat és opinable i va disfressada de mil versions, totes vestides amb la mateixa tipografia, urgència i, sovint, la mateixa mala intenció. Les fake news s'han convertit en una amenaça central per a una societat acostumada a fer clic abans de pensar.

Alumnes des de 5è de Primària a 4t d'ESO de sis centres educatius de Girona han participat al concurs de peces informatives i dibuixos sobre el dret a la informació, analitzant l'auge de la desinformació i les notícies falses. El projecte, convocat per l'ARA i Unicef, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Girona i Plataforma Educativa, ha comptat amb la participació de més de 100 alumnes de l'IES Ermessenda, Maristes Girona, l'escola Migdia, Montessori Girona, IES Montilivi, Fedac Sant Narcís i IES Vicens Vives.

En el primer aniversari de la dana al País Valencià, amb funeral d’estat inclòs, el que més cou són les 229 morts evitables, que perseguiran per sempre més els responsables polítics que no van estar a l'altura, especialment el president Carlos Mazón. Un home que aquell dia fatídic va fer tard al Cecopi i ara fa tard a presentar la seva dimissió. Segons la World Weather Attribution, un fòrum de col·laboració de científics experts en l’impacte de la crisi climàtica, la dana d’aquell 29 d’octubre va ser un 12% més intensa a causa de l’escalfament global, provocat pels gasos d’efecte hivernacle.

Quan en un context polític algú rep una crítica basada en suposats rumors, existeixen dues possibles reaccions. La primera consisteix a defensar-se d'una manera argumentalment lícita, és a dir, aportant proves que la neutralitzin. La segona, en canvi, passa per qüestionar o negar l'acusació i prou. Un cas real i força recent: algú va afirmar que un polític havia fet constar al currículum un títol acadèmic que en realitat era falsificat, i gràcies a això va accedir a una posició professional que no li pertocava. La resposta més clara i honesta semblava òbvia: aportar l'esmentat document, o bé admetre que no existia. La resta d'accions per desmentir el que algú altre ha dit –inclòs, en aquest cas, un suposat intent de suïcidi– no tenen cap valor, per molt espectaculars o fins i tot dramàtiques que siguin. Hi ha una altra vella manera de neutralitzar les crítiques: fent ús de fal·làcies, siguin primàries i previsibles o bé més sofisticades. Una de les més habituals és l'infantil tu quoque (en llatí, "tu també"): "Nosaltres som corruptes? I vostès què, eh? Que no se'n recorden, del cas tal i tal..." Una altra de molt vista és l'acusació ad hominem, és a dir, que no té en compte el contingut de la crítica sinó que s'abraona contra qui l'ha feta efectiva, i d'aquesta manera creu esquivar-la. La llista seria molt llarga i belluga segons les tendències. Per exemple, durant anys va estar de moda el que es coneix irònicament com a reductio ad hitlerum (l'expressió la va encunyar Leo Strauss, per cert). Consisteix a criticar un fet simplement perquè Hitler el va defensar o practicar. “Hitler era vegetarià, abstemi i no fumador; per tant...”

Als prejudicis que assenyalen les dones feministes, les persones immigrants, pobres, gitanes o el col·lectiu LGBTIQ, s’hi ha de sumar l’impacte que representa la desinformació, les mentides que s’escampen com la pólvora a través de perfils virtuals. No és que les informacions falses siguin un escenari modern, però en l’última dècada s'ha produït “un punt d’inflexió”, a partir del Brexit i de les primeres eleccions en què es va imposar Donald Trump als EUA.

9 de novembre del 2024. L'Argentina. El corresponsal a Europa de la televisió La Nación+ (LN+), Christian Martin, que informa des del Regne Unit, parla de les inundacions de Cadaqués amb una imatge falsa. En lloc d'aparèixer en pantalla fotos de cotxes amuntegats a la riera, l'informatiu argentí il·lustra els aiguats amb l'Onyar, a l'altura de les emblemàtiques cases de colors de Girona, ple de cotxes arrossegats per la força del riu. El que els argentins van percebre com una notícia més, per als gironins –quan el vídeo es va propagar per les xarxes socials– va ser una mostra de fins a quin punt les imatges generades per intel·ligència artificial poden alterar la nostra percepció de la realitat i generar desinformació.

En les últimes hores s'han viralitzat informacions que apunten que el Banc d'Espanya havia llançat un avís advertint la població que no pagui el lloguer via transferència. Segons les notícies publicades per diferents mitjans, l'organisme supervisor financer espanyol hauria detectat un augment en el nombre d'estafes en aquest tipus de pagaments. Ara bé, aquest avís no ha existit mai i el banc central ha desmentit a l'ARA les informacions que corren per internet. "El pagament amb transferència bancària és normal i no suposa cap risc en si", asseguren fonts de l'organisme.

Tot i que és una de les amenaces més importants de l'àmbit de la comunicació, la desinformació i el combat contra les notícies falses tenen poc espai en els currículums acadèmics. Segons un estudi liderat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), només el 7% de les facultats de comunicació espanyoles treballen la desinformació a través d’assignatures específiques. Aquesta és una de les conclusions d'un treball d'investigació que ha durat cinc anys i que ha examinat l'evolució dels instruments de rendició de comptes dels mitjans de comunicació per combatre la desinformació, especialment mitjançant les plataformes de fact-checking. Els resultats del projecte, en el qual han participat set universitats més, s'han presentat en unes jornades celebrades a la UPF centrades en els reptes de la verificació en l'àmbit acadèmic, l'educació i els mitjans de comunicació.

El que hem vist i estem veient al País Valencià arran de la catàstrofe té un nom, que s’escriu amb unes majúscules rotundes: incompetència. A més, hem assistit estupefactes també tota a classe d'ocultacions, mentides, desmentiments, contradiccions, rectificacions, falses excuses, etcètera. En conjunt, un espectacle grotesc, pornogràfic, atès que estem parlant d’una gran tragèdia, amb moltes vides perdudes i malmeses, que segur que hauria estat menor si els responsables haguessin actuat una mica millor abans, durant i després. 

Com pot sortir un home dret i fet com Donald Trump i assegurar que hi ha immigrants que es mengen els animals domèstics de la gent? O que ell no té res a veure amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener? O que la seva contrincant està a favor de l’execució de nadons? A Harris se li escapava el riure per sota el nas, i Stephen Colbert es cargolava de riure amb el tall en què la moderadora, Linsey Davis, precisava tota seriosa: “No hi ha cap estat en aquest país on sigui legal matar una criatura després del naixement. Pregunta següent”. Però que dur tot plegat, oi?

Com podeu llegir a la crònica de Pol Casaponsa Sarabia en aquest diari, el pensador nord-americà Noam Chomsky va ser víctima el passat dimarts d'una notícia falsa que el donava per mort. Chomsky té noranta-cinc anys i un estat de salut delicat, però no tan sols és viu, sinó que havia rebut l'alta de l'hospital de Sao Paulo on es trobava ingressat perquè pogués seguir el tractament des del seu domicili. Tanmateix, la notícia del seu decés va aparèixer a xarxes i es va propagar com la pólvora. A pesar que l'esposa de Chomsky es va afanyar a desmentir-ho, va ser molt més difícil fer prevaler la veritat del que ho havia estat fer córrer la mentida.

Aquest dimarts a la tarda una notícia falsa va començar a córrer per les xarxes socials: Noam Chomsky, un dels principals intel·lectuals de les polítiques d’esquerres dels Estats Units, hauria mort. La informació era mentida, però va estendre’s per arreu del món. Una multitud de mitjans de comunicació, institucions i alts càrrecs van donar credibilitat a la seva mort i les xarxes van bullir. La informació no va tardar a ser contrastada i la seva dona, Valeria Wasserman, va desmentir a diferents periodistes que el seu marit hagués mort. Tot i això, la mentida ja estava estesa i va passar una bona estona fins que la veritat no es va imposar.

En plena cursa per a les presidencials dels Estats Units, els muntatges audiovisuals proliferen per fer decantar la balança electoral. No totes les manipulacions informatives triomfen, però n'hi ha que sí, com el vídeo de Joe Biden durant la demostració de paracaigudisme de la cimera del G-7, en què se'l veia aparentment desorientat. El vídeo, àmpliament difós a les xarxes socials, és tan sols un fragment escurçat de la realitat: el president dels Estats Units no mira al no-res, com sembla en el vídeo manipulat. En els segons anteriors, omesos, s'aprecia com el candidat dels demòcrates es dirigeix a un paracaigudista.

Després de ressuscitar al cinquè dia de meditació, Pedro Sánchez va fixar l'atenció en la necessitat de regenerar el debat públic: va dir en concret, i s'ha repetit fins a l'extenuació, que calia aturar “la màquina del fang”, que és una manera de referir-se a la mentida i la difamació. Efectivament, fa temps que la política espanyola (i la que no és espanyola també, però ara no és la qüestió), i també la catalana, es basa en la propagació de falsedats sobre i contra els adversaris polítics. Les falsedats inclouen invencions, acusacions, tergiversacions, insults i deshumanitzacions, tant de les persones com de les entitats, les institucions o els partits contra els quals es vol actuar. També, si convé, del seu entorn més proper: el que va fer reaccionar Sánchez, per exemple, van ser els atacs contra la seva esposa, Begoña Gómez. Ara bé: en el cas específic d'Espanya, la difamació ha estat un dels instruments polítics que més ha usat la ultradreta nacionalista. Simples difamacions sense fonament van dur moltes persones davant de consells de guerra i judicis sumaríssims, durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. I moltes famílies de víctimes del feixisme s'han vist esclafades durant dècades no tan sols pel dolor de la pèrdua de familiars i persones estimades, sinó també per l'oprobi i la vergonya de les difamacions que pesaven damunt ells.

Les manipulacions informatives tenen una tradició tan llarga com el mateix periodisme, però la velocitat de propagació i abast que proporciona internet han situat el concepte genèric de fake news com una de les amenaces més serioses contra les democràcies d’arreu del planeta. Pedro Sánchez incloïa el sanejament d’aquesta pràctica dins del seu eteri de “regeneració democràtica”, però no va fer cap proposta concreta. ¿Qui està legitimat per decidir què és veritat i què no? ¿Com s’eviten els danys de les mentides sense afectar la llibertat d’expressió? Aquests són alguns dels interrogants que diferents països occidentals resolen de maneres dispars i no sempre satisfactòries.

En els 40 minuts escassos que va durar l’entrevista dilluns a la nit de Pedro Sánchez a RTVE, hi va haver dues idees que es van repetir insistentment, fins a deu vegades cadascuna. La primera era “màquina del fang”, com a manera de definir l’entramat polític, mediàtic i policial basat en el que el president espanyol va considerar la mentida i l’insult. El segon concepte repetit ad nauseam va ser que les víctimes de les campanyes de desinformació són també periodistes i mitjans de comunicació.