"Per a qui votaria vostè?". Des de l'inici de la guerra, aquesta pregunta a Ucraïna provoca un somriure escèptic i un gest que es podia traduir com: "Aquí l'important és sobreviure". Cada al·lusió a les eleccions remetia a una altra vida: quan les escoles es transformaven en col·legis electorals i no pas en refugis antiaeris, quan els canals de televisió emetien interminables tertúlies polítiques, o quan els diputats s'enfrontaven a cops al Parlament. El 31 de març va fer set anys de les últimes eleccions presidencials, en les quals va guanyar Volodímir Zelenski. Fins i tot en l’escenari més optimista, celebrar eleccions aquest any és impossible. Tant el govern com el Parlament ucraïnesos coincideixen que primer han d’acabar els combats i establir-se una línia clara de front. Només aleshores i després d'almenys sis mesos, seria possible convocar eleccions.

Durant els anys àlgids del Procés, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va ser capaç de treure milions de persones al carrer i es va convertir en un actor decisiu per marcar el full de ruta dels governs independentistes. La paràlisi del Procés, però, l'ha afectat com a la resta d'entitats i formacions independentistes que van treballar per fer possible el referèndum de l'1-O. Ho demostra el nombre de candidatures que s'han presentat a la direcció de l'ANC. Per primer cop, el nombre de candidats al secretariat nacional és inferior al de places disponibles. Així, s’han presentat 64 aspirants per ocupar els 77 llocs que han de configurar la cúpula de l'entitat, tal com estableixen els estatuts. Es tracta de la xifra més baixa de la seva història.

La Unió Cristianodemòcrata (CDU) es perfila com a guanyadora de les eleccions al Parlament regional de l'estat federat de Renània-Palatinat, al sud-oest d'Alemanya, segons les projeccions sobre el vot escrutat.

Molts barcelonistes de certa edat encara es pregunten com hauria estat el Barça si Josep Lluís Núñez no hagués guanyat les primeres eleccions democràtiques el 1978. Tres anys després de la mort de Franco, el Barça va poder organitzar les primeres eleccions més o menys lliures. Més o menys perquè es van fer encara amb els estatuts anteriors, que prohibien el dret de vot de les dones. Aquell any, Núñez es va imposar a Ferran Ariño per ben poc en unes eleccions que van estar marcades per la decisió de qui era el favorit, Víctor Sagi, de retirar-se de la cursa electoral.

La Moncloa manté que les eleccions espanyoles seran el 2027 i que la voluntat del president espanyol, Pedro Sánchez, és esgotar la legislatura. Ara bé, tant la declaració solemne després de l'amenaça de guerra comercial de Donald Trump com l'atzucac a Catalunya per la manca de pressupostos arran de la negativa d'Hisenda de delegar l'IRPF han disparat les especulacions sobre un possible avançament electoral a Espanya. I és que més enllà d'erigir-se en un referent internacional de l'esquerra i liderar l'oposició al trumpisme dins la Unió Europea, el discurs de Sánchez d'aquest dimecres es podia llegir en interna. Estava interpel·lant directament als espanyols amb una disjuntiva: o jo o Trump i tot el que representa.

Ajustada victòria del PP davant del PSOE al territori de la Franja. Els populars aconsegueixen un 13% més de vots que els socialistes al còmput global del territori –en termes absoluts, 6.280 vots pels 5.526 dels socialistes–, però el resultat dibuixa una correlació de forces diferent de la de la resta de la comunitat autònoma. La diferència del 13% a favor dels populars contrasta de manera punyent amb la realitat al conjunt de l’Aragó, on la distància entre les dues formacions s’eixampla fins al 40% a favor dels populars. Una dada que suggereix que la Franja continua sent un territori més disputat i amb una implementació del socialisme territorialment més resilient. 

Quan falta menys d'un mes per a les eleccions a Castella i Lleó –són el pròxim 15 de març–, el PP veu com l'escenari d'Extremadura es repeteix a l'Aragó. Com María Guardiola, Jorge Azcón (PP) ha guanyat les eleccions autonòmiques, però no amb la majoria suficient, i depèn més de Vox que abans de la convocatòria. L'extrema dreta ha duplicat els resultats en les eleccions aragoneses d'aquest diumenge i ara ja demana la seva part del pastís: aquest dilluns el portaveu estatal dels ultres, José Antonio Fúster, s'ha mostrat interessat en entrar al govern autonòmic i ha situat les seves prioritats: ha condicionat el seu suport a combatre les polítiques verdes i la immigració i a abaixar els impostos.

Tot i que el resultat de les eleccions aragoneses no es pot dir que sigui una sorpresa, el creixement constant de l'extrema dreta en tots els comicis del nou cicle polític hauria de ser un motiu de preocupació, tant per a la classe política com per a la resta de la societat. En el cas aragonès s'ha repetit l'esquema que ja es va veure a Extremadura, i és que unes eleccions avançades pel PP amb la intenció de reforçar-se resulta que acaben reforçant Vox.

Excloent Catalunya de l'equació, l'última victòria electoral socialista es remunta al 28 de maig del 2023. Llavors, tot i perdre suport popular, el PSOE va ser primer en les autonòmiques a Castella-la Manxa, Astúries, les Canàries i Extremadura, malgrat que en aquestes dues últimes es quedés fora del govern. Sumem-hi les dues victòries recents a Catalunya, el 2024 i el 2021, i el balanç dels últims sis anys és de 6 victòries a les urnes i 21 derrotes, comptant eleccions generals, autonòmiques i europees. ¿Com és possible que, tot i aquest nefast cicle electoral, Sánchez segueixi a la Moncloa i estigui a punt de superar José María Aznar com el segon president més longeu de la democràcia?

L'Aragó va aquest diumenge a les urnes per primera vegada de manera anticipada i sense coincidir amb altres comicis, però hi ha molt pocs dubtes sobre quin serà el resultat electoral. Previsiblement, la majoria conservadora (PP+Vox+PAR), que ara és de 36 escons de 67, s'enfilarà per sobre dels 40, en consonància amb l'onada conservadora que es viu a Espanya, però que, com ja va quedar palès a Extremadura, beneficia bàsicament a l'extrema dreta. Tampoc hi ha cap dubte que el PP serà primera força i que, per tant, Jorge Azcón té totes les paperetes per ser investit president de nou. Tot i això, els darrers dies de campanya s'ha vist un Azcón tens, crispat, aixecant el to especialment contra Vox. Per què? Doncs perquè, igual que li va passar a María Guardiola, va decidir avançar les eleccions per superar el bloqueig de Vox als pressupostos, i ara tot apunta que quedarà encara més lligat de peus i mans al partit de Santiago Abascal. En resum, una jugada pensada per reforçar el PP pot acabar reforçant Vox i complicant-li la vida al president aragonès.

"Aviat tindrem bones notícies sobre aquesta qüestió", diu somrient el director general de la Cambra de Comerç de Saragossa José Miguel Sánchez, preguntat sobre la possibilitat que l’Aragó superi Catalunya en renda per càpita i passi de ser la cinquena CCAA més rica d’Espanya a la quarta. Sánchez és el principal exponent de l’eufòria econòmica que regna a l’Aragó gràcies a la pluja de milions en inversions que han anunciat grans tecnològiques nord-americanes com Amazon o Microsoft però també Blackstone per construir centres de dades. De moment ja se n'han anunciat una trentena. Les xifres maregen, però segons què se sumi es parla de magnituds de diners que superen l’actual PIB aragonès, que se situa en els 49.000 milions d’euros. "És el moment de l’Aragó", avisa Sánchez des del seu despatx a la seu històrica de la Cambra, situada al costat d’on s’està construint la Nova Romareda, un dels camps de futbol que aspira a acollir partits del Mundial del 2030.

Més de 15 milions de xilens estan cridats a les urnes aquest diumenge per elegir un nou president que prengui el relleu al progressista Gabriel Boric el pròxim 11 de març. Segons les darreres enquestes, cap candidat aconseguirà prou suport –més del 50% dels vots– per esdevenir president, i caldrà celebrar una segona volta, prevista per al 14 de desembre. Els resultats d’aquest diumenge, però, seran clau per entendre quin futur li espera a Xile, ja que sí que es confirmarà la composició de la Cambra de Diputats i del Senat, i quedarà resolta la que és la gran incògnita fins ara: quin dels tres candidats de dretes passarà a la segona volta.

Les enquestes publicades en aquest inici de curs polític constaten que Vox està a l'alça en detriment del PP. Si fa un any els de Santiago Abascal tenien una intenció de vot del 13,1%, segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), aquest setembre se situen en el 17,3%. En un any, els de Santiago Abascal han retallat nou punts la distància amb els populars, que estan en retrocés, segons indiquen també altres sondejos com el que ha fet 40dB per a El País i la Cadena SER. Davant d'aquest transvasament de votants, els d'Alberto Núñez Feijóo han optat per endurir el seu discurs en afers com la immigració per tractar de frenar una tendència que complica les seves perspectives electorals. D'aquí a les pròximes eleccions generals, ¿Vox podria arribar a fer el sorpasso al PP?

Com és la vida, sobretot, com és la vida política. Feia anys que els independentistes deien que els jutges fan política. (Tenien motius: “¡A por ellos!” i “El que pueda hacer, que haga”.) Després ho va dir Pablo Iglesias per la part que li tocava. Però és que ahir a la nit ho va dir en directe, per la televisió pública espanyola, el president del govern espanyol. A Pedro Sánchez li van preguntar per les causes judicials obertes a la seva dona i al seu germà. I va contestar això:

Quan estem a punt de començar un nou curs polític, s’està apoderant de l’ambient un cert aire de final de legislatura. S’acostuma a dir que l’agost és un mes especial, amb menys activitat i una menor transcendència dels esdeveniments. Però des de fa uns anys hem tingut moltes novetats importants en plena canícula. Els rellotges ja no es paren, sobretot per als càrrecs públics, i no perquè les vacances estiguin sobrevalorades, com va dir Feijóo, sinó perquè determinades responsabilitats, assenyaladament les del president del govern, són personalíssimes i indelegables. Pedro Sánchez ho sap perfectament. Ho ha demostrat en moltes ocasions. Va quedar clar, sense anar més lluny, quan va convocar les eleccions del 2023, amb les votacions al juliol i l’acte de constitució de les Corts unes setmanes més tard. L’aposta li va sortir bé aquell cop, però serà molt difícil de repetir, tant si la pròxima convocatòria es fa aviat com si espera fins al 2027, que és quan acaba l’actual mandat.

Si Feijóo fos elegit president el 2027, seria de llarg qui hauria arribat a la Moncloa amb més edat, amb 66 anys. I sembla que és un tema que fa temps que l’obsedeix. Hi ha qui diu que el seu recent canvi d’imatge, amb les correccions visuals corresponents per poder prescindir de les ulleres, anava en aquesta direcció: rejovenir el personatge. El resultat no ha estat evident: uns ulls desdibuixats que configuren un rostre sense atributs precisos. Però més enllà de l’estètica i de la cosmètica d’un líder que es mou a sotragades –tan aviat desapareix com puja els decibels–, hi ha la política. I la precipitació li fa fer tombs sovint sorprenents. La gestió del temps és clau en aquest ofici, i ell sembla que miri de reüll, com si busqués qui el vigila. Síndrome Fraga?

Corea del Sud gira full i elegeix president el líder de l'oposició Lee Jae-myung per posar fi a la crisi política. Aquest dimarts davant del Parlament s'ha desencadenat l'eufòria de milers de partidaris de Lee amb la victòria del candidat que esperen que sàpiga restaurar la confiança en la democràcia.

Dues marxes paral·leles rivals, una en suport del candidat liberal proeuropeu Rafal Trzaskowski i una altra dels partidaris del conservador Karol Nawrocki, han recorregut el centre de Varsòvia aquest diumenge, una setmana abans de la segona volta de les eleccions presidencials poloneses en les quals es decidirà qui presidirà el país fins al 2030. Les manifestacions, que no van confluir en cap moment, posen en evidència la divisió del país: una Polònia més liberal i europeista, que encarna Trzaskowski; i una altra, la de Nawrocki, més conservadora, nacionalista i en contra d'una Unió Europea amb més competències. Era la primera vegada des del 1989 que es produïen dues marxes simultànies en una mateixa ciutat amb candidats presidencials rivals. Segons l’Ajuntament de Varsòvia, a la marxa nacionalista hi han participat unes 50.000 persones, i a l’europeista, unes 140.000.

De Varsòvia a Lisboa, passant per Bucarest, milions d’europeus estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir el rumb polític de Romania, Polònia i Portugal. Aquest superdiumenge electoral se celebra enmig de fortes tensions geopolítiques, comercials i econòmiques al continent, a causa de l'amenaça russa i de la guerra comercial declarada pel president dels Estats Units, Donald Trump. Brussel·les es manté a l'espera, sobretot de saber si Bucarest farà un gir cap a l’extrema dreta.

Joachim-Friedrich Martin Josef Merz –nom complet de Friedrich Merz– ha passat de ser el rival polític d'Angela Merkel dins del partit conservador a convertir-se en el nou canceller d'Alemanya. Merz, de 69 anys, governarà la principal economia d'Europa els pròxims quatre anys en coalició amb els socialdemòcrates, després que el seu partit guanyés les eleccions federals el febrer passat. I després que hagi aconseguit prou suport al Bundestag per ser elegit cap de govern, tot i l'ensurt de la primera votació, en la qual no ha obtingut prou vots: un avís que probablement no li espera una legislatura plàcida.