Des de Cornellà del Terri, on l'expresident Carles Puigdemont va votar l'1-O, Junts ha celebrat aquest dimarts al vespre el seu acte per commemorar el vuitè aniversari del referèndum de l'1 d'Octubre. Sota el lema "Compromesos amb l'1-O", els juntaires han reivindicat "la vigència del mandat del referèndum" després que l'independentisme hagi perdut la majoria al Parlament i s'han emplaçat a "acabar la feina". Per fer-ho, Puigdemont ha demanat "cuidar" la fórmula que va fer possible l'1-O i ha reivindicat tres "ingredients" que al seu parer són els que el van fer possible: unitat, transversalitat –sense mirar "què pensa, quin origen té o quina religió professa el que tenim al costat"– i mirada de futur. Un missatge que Puigdemont ha repetit aquest dimecres en un missatge a X: "És imperiós que preservem la fórmula de l'1 d'octubre, perquè és la de la victòria". Puigdemont ha defensat l'1-O com un "patrimoni històric" i la "pedra fundacional de la construcció del futur de llibertat".

Vuit anys després dels fets d’octubre del 2017 encara no hi ha un consens definit sobre què va ser l’anomenat Procés, un període que arrenca amb la Diada del 2012, la primera organitzada per l’ANC, i que podem donar per oficialment acabat el 12 de maig del 2024, quan l’independentisme perd la majoria al Parlament i al Govern. Durant aquest període, amb més o menys intensitat, el debat sobre la independència i el referèndum d’autodeterminació domina l’agenda política catalana i, en part, l’espanyola. No hi ha dubte que el moment culminant del Procés va ser l’1 d’octubre del 2017, quan més de dos milions de persones van participar en un referèndum sobre la independència i van desafiar així la prohibició dictaminada per les instàncies judicials espanyoles.

L'alta abstenció al referèndum celebrat a Itàlia entre ahir i avui dilluns ha impedit l'aprovació d'una proposta de l'oposició que pretenia reduir de deu a cinc anys el període de residència legal al país per aconseguir la nacionalitat italiana. A la consulta popular també es votaven diverses mesures laborals, que tampoc no han tirat endavant. Perquè el resultat del referèndum fos vinculant, calia que almenys un 50% dels electors hi participessin. En el moment de tancar els col·legis electorals aquest dilluns a les tres de la tarda, només un 30% de l'electorat havien votat, segons dades preliminars de participació.

Les Olimpíades celebrades l’estiu passat a París van acabar amb un èxit històric per als atletes italians, que van tornar a casa amb més de 40 medalles. Una d’aquestes va ser Paola Egonu, l’estrella de l’equip femení de voleibol. Aplaudida pels seus èxits esportius, el seu color de pell es va convertir en motiu de debat nacional després que Roberto Vanacci, número dos de la Lliga de Matteo Salvini, posés en qüestió la “italianitat” de la campiona olímpica. “Els seus trets físics no representen la majoria dels italians”, va dir també l’exgeneral de l’exèrcit.

L'advocat i humanista Francesc Garcia Rafanell (Barcelona, 1951) presentarà dimarts 3 de juny a les 19 h a la Llibreria 22 de Girona el seu darrer llibre Nosaltres, els catalans (Editorial Oliveras), en què fa una exposició analítica des del seu punt de vista sobre el comportament dels catalans en diferents moments de la història. Anteriorment, Garcia Rafanell ha escrit La incomodidad de la existencia –que ara es tradueix a l’anglès–, que és un assaig filosòfic sobre l’origen de la vida, la consciència i la crítica a les religions dogmàtiques, i La España que podría ser respetada por todos, quizás, que analitza el model de l'estat espanyol des d'una perspectiva crítica i democràtica.

Els casos del Banc Sabadell, la Fundació la Caixa i el seu hòlding Criteria, la cimentera Molins o Laboratoris Ordes, que han retornat la seu social a Catalunya després que marxessin arran del referèndum de l'1-O no són puntuals, hi ha hagut més moviments. Per primer cop es tenen dades concretes: ja han tornat 681 de les empreses que van traslladar la seva social fora de Catalunya a finals del 2017 i durant el 2018. Així es desprèn de l'últim informe sobre moviments de seus socials de la companyia Informa BD, del grup Cesce, corresponent al primer trimestre del 2025.

"Jo vaig sentir que era a la presó; ensumava la presó des de la terrassa de casa meva". Amb aquestes paraules, el major dels Mossos d'Esquadra i actual director de la policia catalana, Josep Lluís Trapero, ha recordat els seus dies més "complicats". Es remunten als anys posteriors al referèndum de l'1 d'Octubre, quan Trapero, que el 155 va cessar com a cap dels Mossos, va ser encausat per sedició i va acabar sent jutjat a l'Audiència Nacional, enfrontant-se a penes de 10 anys de presó. En aquest procés, Trapero va "respirar la presó".

L'Ajuntament d'Arenys de Mar prepara una denúncia per estafa contra l'organitzador de l'acte Som 1 d'octubre, que el 28 de setembre va commemorar el setè aniversari del referèndum. Des d'aleshores l'impulsor de l'esdeveniment, Jordi Mateu, ha estat il·localitzable i fins ara no ha pagat milers d'euros en factures dels serveis de tècnics, artistes, empreses de muntatge d'escenaris i altres implicats en l'acte, segons ha avançat La Vanguardia. En declaracions a l'ACN, l'alcalde d'Arenys de Mar, Estanis Forns, ha explicat que preveu presentar la denúncia a la Fiscalia aquesta mateixa setmana. Un cop s'ha fet públic el cas, l'organitzador ha assegurat que ha tingut un problema de salut i s'ha compromès a donar explicacions.

Els líders del Procés encausats al Tribunal Suprem no són els únics perseguits per malversació. A Catalunya, els dirigents d'Esquerra Lluís Salvadó i Josep Maria Jové, així com una trentena d'ex alts càrrecs de la Generalitat, també tenen procediments oberts per aquest delicte pels preparatius del referèndum. A més, l'exconseller d'Interior Miquel Buch i el mosso d'esquadra que va fer d'escorta a Carles Puigdemont, Lluís Escolà, ja han sigut amnistiats de malversació. Com pot afectar-los a tots la resolució del jutge Manuel Marchena que descarta l'amnistia per als condemnats per l'1-O per aquest delicte?

Els quaranta-sis agents de la Policia Nacional que estaven sent processats per les agressions durant el referèndum de l’1-O han estat amnistiats. El jutge que instruïa la causa considera que les agressions comeses queden emparades per la llei d’amnistia i n’extingeix la responsabilitat penal. La norma aprovada definitivament a finals de maig incloïa el perdó judicial a les accions policials que s'estiguessin investigant, a excepció d’actes de tortura o tractes inhumans o degradants greus. El magistrat Francisco Miralles, titular del jutjat d’instrucció 7 de Barcelona, descarta que es produïssin durant la jornada del referèndum i acorda el sobreseïment de la causa contra els agents.

Probablement, alguns dels veïns que protestaven contra la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell tenen peces de roba o complements d’aquesta marca. La majoria, probablement, tampoc no té cap problema amb Louis Vuitton. Estem lluny d’aquells “indignats” que arran de la crisi del 2008 van aflorar i donar lloc a espais polítics de (suposada) extrema esquerra. Ara la reivindicació de classe no és només econòmica, com ho era aleshores, ni és exclusivament proletària. Ara la consciència de classe té més a veure amb la condició de veí, amb el respecte degut a aquesta figura. El barceloní que se sent ignorat o menyspreat, que veu que el barri se li arrabassa de les mans com Collboni amb la samarreta del Barça. Que veu com els espais es van regalant, vulgaritzant, despersonalitzant. No és només, ja, que al veí li costi continuar vivint a la ciutat, per la diferència creixent entre preus i salaris, sinó que sovint ja no hi vol viure perquè no la reconeix. El repte de Barcelona ja no té res a veure amb la seva marca. Ho he escrit més d’una vegada: Barcelona ja no ha de provar de ser més guapa, les guapes només tenen molts likes. Barcelona no necessita que se n’enamorin, sinó que l’estimin. 

La nit del 12-M les calculadores trauran fum per veure quines combinacions són possibles per formar govern. I la principal incògnita que s’haurà d’escatir és si hi ha majoria independentista i si aquesta és operativa o no. Però el que també resultarà interessant de cara als pactes és saber on és el consens català en qüestions concretes, per exemple el referèndum, el finançament o la fiscalitat. El 12-M serà, llavors, un multireferèndum.

El xoc entre el Govern i els comuns pel Hard Rock va acabar desencadenant l’avançament electoral del 12-M. El grup de Jéssica Albiach exigia aturar el macrocasino per aprovar els pressupostos del 2024, mentre l’executiu de Pere Aragonès, tot i admetre que no era un projecte que li agradés, assegurava que no podia revertir-lo –els comuns defensaven que sí–. Ara Esquerra recull al seu programa electoral pel 12-M el seu compromís per revertir la rebaixa fiscal al Hard Rock i, d’aquesta manera, “posar les bases per fer de Catalunya un país lliure de casinos”. És a dir, els republicans expliciten ara el seu rebuig al macrocasino. Un compromís que ja ha rebut la crítica de la candidata dels comuns, Jéssica Albiach. “Una llàstima que hàgiu desaprofitat la presidència de la Generalitat per fer-ho”, ha escrit a X. En una entrevista al Més324, Aragonès li ha replicat que ara no hi havia majoria parlamentària per fer-ho.

Esquerra assegura que aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat no és "impossible", perquè el govern espanyol s'ha avingut a indultar els presos polítics, a suprimir el delicte de sedició i a aprovar una llei d'amnistia, tot i que al principi s'hi negava. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, recorda que tot plegat ha estat gràcies a l'aritmètica parlamentària i al fet que l'independentisme sigui decisiu per a la governabilitat de l'Estat. La seva tesi és, doncs, que ara també poden forçar el president espanyol, Pedro Sánchez, a acceptar un referèndum. Ara bé, la història dels últims anys demostra que si hi ha una qüestió en la qual l'executiu espanyol no ha cedit mai és precisament aquesta, la mare dels ous del conflicte català. De fet, totes les peticions que ha fet l'independentisme per pactar una consulta sobre la independència de Catalunya han rebut el cop de porta de l'Estat.

Referèndum? Sí, però no ara. Aquesta és la posició que els comuns defensaran en una campanya en què el debat nacional podria tornar a revifar arran de la rivalitat entre Esquerra i Junts, i més després que Pere Aragonès hagi mogut fitxa per recuperar la proposta d’un referèndum pactat a les portes de les eleccions. Els comuns es miren aquest moviment amb recel i consideren que no és el moment de posar un referèndum d’independència sobre la taula ni d’obrir una pugna amb el govern espanyol per fer-lo possible.

Volen tenir un déjà-vu? Sentin el president Aragonès:

L’acord de claredat havia quedat al congelador fa tan sols dos mesos, quan el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va decidir que no portaria a la taula de partits l’informe sobre l’acord de claredat perquè va considerar que els partits estaven actuant de forma “curtterminista” mentre hi havia obertes les negociacions de pressupostos de la Generalitat i la de la llei d’amnistia. Ara, en plena precampanya electoral, Aragonès reviu aquest projecte per presentar una altra de les qüestions que havien quedat pendents: l’informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) que el president havia encarregat perquè dibuixés les vies jurídiques per celebrar un referèndum acordat. El camí que proposa l’organisme que dirigeix Joan Ridao és el de l’article 92 de la Constitució: un referèndum acordat amb l’Estat amb aquesta pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent?”. La Moncloa ja hi ha tancat la porta.

Conservador? Liberal? A cada pas, el PP no fa sinó confirmar la seva involució a remolc de Vox. L'última fita? Defensar la prohibició dels partits catalans que estiguin a favor d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. En concret, el PP ha registrat al Congrés aquest dimecres a la tarda una esmena a la totalitat contra la llei d'amnistia, esmena en la qual planteja la "dissolució" o "suspensió d'activitats" de partits polítics o organitzacions socials i culturals –sense esmentar-les, es refereix a Òmnium o l'ANC– que promoguin referèndums il·legals o declaracions d'independència. Així doncs, el PP ja no només nega la possibilitat de desescalar el conflicte polític Catalunya-Espanya amb la desjudicialització del Procés, sinó que opta pel camí contrari: més càstig. ¿Si un dia tornen a governar, deixaran fora de joc no ja l'independentisme, sinó tot el sobiranisme? ¿Apartaran de la vida democràtica més de la meitat de les formacions catalanes? Esclar: d'entrada, la discussió potser s'hauria acabat, però el problema es faria molt més gran.

L’1 de febrer del 2005, el Congrés dels Diputats va posar punt final a l’intent de reforma de l’Estatut basc, en què el lehendakari Juan José Ibarretxe havia projectat l’Espanya confederal amb Euskadi com a estat lliure associat. Per a la història queda aquell pla Ibarretxe, que no s’ha reprès tot i que el PNB i EH Bildu van flirtejar-hi ara fa pocs anys. Aquell 2005 la independència va marcar el seu màxim al País Basc: un 35% de la ciutadania apostava per l'estat independent, segons va recollir l’Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc. Un any després, i tot i retrocedir lleugerament fins al 32%, la independència va ser la forma d’estat preferida pels bascos, i superava per primera vegada l’estat autonòmic (31,5%).

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.