Sembla mentida que un any i escaig després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca els europeus no hagin aconseguit una posició comuna sobre com tractar-lo. I això que, abans de la guerra a l'Orient Mitjà, hi va haver la crisi dels aranzels i Groenlàndia, on ja es va posar de manifest el seu comportament tan arrogant com erràtic. En el cas de l'atac a l'Iran, fins que Trump no ha pres una decisió que va clarament en contra de la seguretat dels europeus, com és la d'aixecar el veto al petroli rus, no hi ha hagut una resposta comuna i coherent. Ara, per fi, sembla que aquesta decisió ha unit tots els líders europeus (a excepció dels sospitosos habituals com Orbán).

La frase de Von der Leyen fa esgarrifar com el terrabastall de la llosa cobrint la sepultura: “Europa ja no pot ser la guardiana del vell ordre mundial, d’un món que se n’ha anat i no tornarà”. Patapam.

Quinze anys després de l'accident de Fukushima, Europa torna a apostar per l'energia nuclear. Fins ara, només alguns socis –especialment França, principal potència nuclear de la Unió Europea– havien defensat la necessitat d'augmentar la producció d'energia nuclear i les inversions en el sector. Brussel·les s'havia mostrat més aviat neutral, tot i que el 2022 va cedir a la pressió de França per incloure la nuclear com a energia no contaminant, i va passar a classificar-la gairebé com a energia verda.

“No s'ha de vessar ni una llàgrima pel règim iranià”, va dir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. I va seguir: “[El règim iranià] ha infligit la mort i ha imposat la repressió al seu propi poble, i ha causat la devastació de tota la regió”. En escoltar-la, era difícil no pensar en l'arenga furibunda de fa uns dies del secretari de Guerra (es diu així) del govern Trump, Pete Hegseth, qui, amb la cara crispada i els ulls desorbitats, va prometre que “del cel caurà mort i destrucció” damunt l'Iran fins que els EUA i Israel no considerin complerts els seus objectius. Tal vegada la presidenta Von der Leyen considera millors la destrucció i la mort que cauen del cel pels atacs americans i israelians que la mort, la repressió i la devastació imposada pels aiatol·làs. Per al poble iranià, que ella invoca, sembla que han de ser igualment indesitjables.

L’any que acaba ha servit perquè Trump seguís desplegant la seva insolència com a manera de ser al món i contribuís poderosament a l’erosió de la democràcia. Si la seva segona arribada va ser un senyal inquietant, l’exacerbació de les seves maneres de fer i d’estar té efectes de contagi que configuren una sospitosa regressió política. No ens enganyem. La democràcia està en perill. I, tanmateix, no és nou. Oblidem sovint que un 72% dels ciutadans del món viuen sota règims autoritaris.

Trump té Europa en el punt de mira. El president dels Estats Units no és una persona d’idees ni li interessa la cultura. Veu el món per un forat i només pensa en termes de dominació: imposar la seva percepció de les coses com a emanació d’un ens superior. I especialment a Europa, que li fa nosa en la mesura que els europeus no sempre els riem les gràcies; al contrari, més aviat ens provoquen rebuig i desconfiança. El perill apareix quan el Vell Continent viu en una fase de peculiar feblesa i desconcert, com si no fos capaç de retrobar el seu lloc al món. La cúpula de la Unió Europea deixa molt a desitjar. No hi ha ara mateix ni un projecte ni una autoritat política que marqui un camí compartit. I Trump se n'aprofita com va fer amb la humiliant reunió amb Von der Leyen, en un camp de Golf, una icona de la submissió dels dirigents europeus.

"A nivell econòmic, per descomptat no és un bon acord, però és més o menys tolerable. Una altra cosa és el cost polític". Amb aquestes paraules ha descrit l'acord comercial entre Brussel·les i Washington Ignacio García Bercero, analista al think tank Bruegel i durant 35 anys negociador comercial de la Unió Europea. En un acte aquest dijous al Cercle d'Economia sobre l'impacte dels aranzels, García Bercero ha lamentat l'estratègia de la Comissió Europea davant de l'agressiva ofensiva comercial del govern nord-americà de Donald Trump: "S'ha donat una certa imatge de debilitat de la UE", ha opinat, ja que la UE ha acabat signant un acord que és "clarament il·legal" des d'un punt de vista internacional.

La Comissió Europea va presentar ahir una nova proposta en l'àmbit digital que aigualeix, i molt, la normativa per regular les grans tecnològiques i també l'aplicació de la intel·ligència artificial (IA) en diferents àmbits. Encara no fa un any de l'aprovació de la llei de la IA, una fita a escala global, i ja s'ha demanat que s'ajorni un any i mig l'aplicació en alguns punts que havien d'entrar en vigor el mes d'agost vinent. Tot plegat en el context de les reculades constants de l'executiu d'Ursula von der Leyen en diferents àmbits, entre els quals l'ecològic, i la falta d'impuls de l'informe Draghi pel que fa al gruix de les seves propostes. És difícil no relacionar aquests girs de timó amb les reclamacions de Donald Trump i de les grans tecnològiques, que són les que estan fent créixer els EUA. Aquestes empreses fa temps que es queixen del que consideren un excés de regulació europeu, fins al punt que el president dels EUA –que ja ha aconseguit d'Europa compres milionàries d'armes, combustibles i altres productes– havia amenaçat amb més aranzels si no es rebaixaven les exigències a les seves tecnològiques.

Els conservadors pensen que primer és l’ordre perquè després hi pugui haver justícia i llibertat. Sense el primer, el segon i el tercer són impossibles. Ho va expressar Churchill als anys 30. El buit i el desordre polític del 1914 al 1918 van fer inevitable la guerra el 1939.

La pressió interna a Brussel·les perquè apliqui d'una vegada per totes sancions al govern de Benjamin Netanyahu s'ha anat fent cada vegada més gran, fins al punt de ser insostenible per la presidenta de la Comissió Europea. Anys després de l'ofensiva israeliana contra Gaza, Ursula von der Leyen —una de les dirigents més proisraelianes de la UE— finalment ha fet el pas i ha anunciat aquest dimarts al Parlament Europeu que proposarà una bateria de sancions contra Tel-Aviv. La notícia l'ha donada durant el discurs sobre l'estat de la Unió, que marca l'inici de curs polític a les institucions europees, i el paquet de restriccions inclourà una "suspensió parcial" de l'acord d'Associació de la UE amb Israel, i la inclusió a la llista negra dels ministres d'Israel "més radicals" i de colons violents de Cisjordània. "El que està passant a Gaza és inacceptable", ha remarcat la presidenta de la Comissió Europea amb un to més dur de l'habitual contra l'executiu israelià.

Durant els últims set mesos, els líders del món occidental han estat inscrits en un curs intensiu de trumpologia. Un darrere l'altre, els presidents i primers ministres dels països europeus han viatjat a Washington per aprendre tota mena de lliçons sobre la millor manera de lidiar amb el complicat home que s'asseu darrere del gran escriptori a la sala daurada amb forma ovalada.

Confesso que no puc evitar que aquest article de principi de vacances tingui un color més aviat gris, fruit de la decepció que m’ha provocat el parcial coneixement i la breu anàlisi que he pogut fer de l’acord d'ara fa uns dies entre el president Trump i la presidenta Von der Leyen sobre el futur de les relacions econòmiques i geopolítiques entre els EUA i la UE. Destaco els adjectius “parcial” i “breu”, perquè no hi ha hagut plena coincidència en les versions que una part i l'altra han publicat dels acords, i perquè he pensat que potser no hem conegut tot el que es va discutir i acordar –o el que es va deixar pendent i no s’ha dit–. Tampoc puc deixar de dir que, si hagués de fer un resum en dues paraules del que crec que ha estat l’acord, serien: “imposició” per una part i “acceptació” per l’altra. La primera, coneixent des de ja fa uns quants mesos el protagonista, no m’ha estranyat; però la segona, coneixent la llarga trajectòria de Von der Leyen, m’ha sorprès, m’ha estat difícil d’entendre i m’ha deixat molt descontent i preocupat. 

A l'espera que Brussel·les en publiqui més detalls, de moment se sap que l'acord comercial assolit entre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president dels Estats Units, Donald Trump, deixarà finalment els aranzels als productes europeus que es venguin en territori nord-americà al 15%. El fet que sigui un impost de l'administració federal dels EUA però sobre productes fabricats a la Unió Europea, pot provocar dubtes sobre qui i quan l'ha de pagar i sobre a qui afecta més directament.

El terratrèmol va començar el diumenge al vespre i encara no se sap del cert què ha passat. Després de mesos d'amenaces, el president dels Estats Units, Donald Trump, es va reunir amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en el seu complex de golf a Escòcia per segellar "l'acord més gran de tots", en paraules del mandatari republicà, i evitar la guerra comercial. Un cop es van encaixar les mans, els detalls exactes de l'acord depenien de qui responia la pregunta, amb un Trump molt contundent en aspectes com l'afectació a productes com l'acer i l'alumini, i una Von der Leyen que matisava el que molts estats europeus han vist com una derrota.

1. Retrats. Les fotos oficials sovint diuen moltes coses: els seus actors, per acció o per omissió, les carreguen de significació. Escenari: un camp de golf propietat de Donald Trump. Protagonistes: el president dels Estats Units i la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen. Tema: una encaixada de mans per segellar l’acord comercial entre la potència americana i l'aliança europea. N’hi ha prou amb veure el rictus desafiant de Trump i el somriure tímid de Von der Leyen per entendre què passa: la claudicació d’Europa davant el despotisme del president nord-americà. 

"Als que no van junts, se'ls penja per separat" ("Those who don't hang together get hanged separately"). Així s'expressa un diplomàtic europeu al Financial Times sobre l'acord comercial entre la Unió Europea i els Estats Units. La frase recorda la necessitat que tenien els Vint-i-set d'unir-se davant de Washington per tancar un pacte satisfactori, amb la ironia afegida que es tracta d'una cita d'un pare fundador dels EUA, Benjamin Franklin, que la va pronunciar durant el conflicte de les tretze colònies nord-americanes amb la Corona britànica que va desembocar en la declaració d'independència dels Estats Units el 1776.

Els que volien creure que l’agressivitat de Donald Trump podria arribar a ser una oportunitat de reafirmació europea ja deuen haver canviat de parer. Davant el vertigen d’una guerra comercial transatlàntica, la UE ha claudicat. Amb l’encaixada de mans escenificada diumenge a Escòcia, Donald Trump s’apuntava una altra victòria comercial, anunciada com sempre amb superlatius, i Ursula von der Leyen, en nom dels Vint-i-set, acceptava uns aranzels del 15% i ampliar la factura comercial europea amb els Estats Units. Les promeses de comprar més petroli i gas nord-americans se sumaran als contractes de defensa que engreixen les exportacions d’armes dels EUA a nivells de rècord. I encara cal negociar a banda l’actual impost del 50% que els Estats Units apliquen a l'acer i l'alumini. La reorientació de la despesa europea reflecteix una nova realitat. És el preu de l’estabilitat, es justificava el comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, a l'avió de Brussel·les a Glasgow. L’Europa del cap cot, la que fa mesos ha decidit que cal passar aquest tràngol com sigui, sense dinamitar les ja prou malmeses relacions transatlàntiques, sembla haver-se fet amb el control definitiu de les regnes comunitàries.

La setmana comença amb l’actualitat plena de presidents: 

Amb el termini a punt d'esgotar-se, el president dels Estats Units, Donald Trump, s'ha reunit aquest diumenge amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, per veure si era possible desencallar un acord que evités la guerra comercial. Després de moltes anades i vingudes, les dues economies han acordat un aranzel general del 15% per a les exportacions europees, en línia amb l'acord que ha arribat els Estats Units amb el Japó.

La Unió Europea no perd l'esperança amb Donald Trump i vol aprofitar fins a l'últim moment per intentar arribar a un acord comercial amb els Estats Units. Malgrat l'anunci d'aquest dissabte de la Casa Blanca d'incrementar els aranzels un 30% al bloc europeu, Brussel·les manté el to conciliador i insisteix que la seva prioritat és arribar a un acord per evitar una escalada del conflicte. Per això, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha anunciat aquest diumenge que el club europeu ajorna l'entrada en vigor de les represàlies que té preparades en cas que fracassin les negociacions amb l'administració estatunidenca.