Un "desastre" evitable: podia Brussel·les tancar un millor acord amb Trump?

Barcelona"Als que no van junts, se'ls penja per separat" ("Those who don't hang together get hanged separately"). Així s'expressa un diplomàtic europeu al Financial Times sobre l'acord comercial entre la Unió Europea i els Estats Units. La frase recorda la necessitat que tenien els Vint-i-set d'unir-se davant de Washington per tancar un pacte satisfactori, amb la ironia afegida que es tracta d'una cita d'un pare fundador dels EUA, Benjamin Franklin, que la va pronunciar durant el conflicte de les tretze colònies nord-americanes amb la Corona britànica que va desembocar en la declaració d'independència dels Estats Units el 1776.

Durant la seva compareixença de diumenge a Escòcia amb el president nord-americà, Donald Trump, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va treure pit de l'acord, que deixa en el 15% els aranzels a les exportacions europees als EUA i imposa una llarga i milionària llista de despeses i inversions sense concretar que haurà de ser la UE qui dugui a terme aquestes despeses i inversions als EUA. L'endemà, però, es va llevar amb una allau de crítiques a l'acord per part dels estats membres, patronals i analistes. La premsa del continent, igual que alguns governs, parlava de "submissió" europea davant de Washington.

Quin marge tenia Von der Leyen per negociar? La resposta és complexa, però tot apunta que més. De fet, la principal crítica és que Brussel·les va ser massa tova amb Trump des d'un bon principi. L'acord "és un desastre no tant en aspectes concrets d'indústries concretes, com pel que representa", opina Joan Ribas, professor d'economia de la Universitat Pompeu Fabra expert en economia internacional. "De manera molt ràpida hem admès una mena de xantatge", afegeix Ribas sobre el paper dels europeus.

Poca agressivitat europea

Aquest és el punt principal. El 2 d'abril passat Trump va proclamar des de la Casa Blanca el Dia de l'Alliberament, en una sorprenent roda de premsa en la qual va anar desglossant amb una pissarra les pujades d'aranzels que imposaria a tots els països (en el cas de la UE, era d'un total del 30%). Amb la reacció de les borses, les queixes d'empresaris (incloent-hi l'aleshores aliat seu, Elon Musk) i les reaccions de tots els governs afectats, el president nord-americà va trigar una setmana justa a posar els aranzels en pausa i deixar-ne un de general de més baix, del 10%.

Brussel·les havia anunciat un paquet aranzelari de resposta, però veient que Trump reculava, el va retirar i es va posar a negociar sense cap arma a les mans i acceptant ja d'entrada el 10% general i tarifes addicionals sobre l'automoció, l'acer i l'alumini, sectors clau a Europa. A partir de llavors, l'equip negociador de la UE, encapçalat per l'etern comissari Maros Sefcovic i la mateixa Von der Leyen, va anar a remolc de les declaracions de Trump.

L'1 de juny el magnat nord-americà va apujar al 50% l'aranzel, però el va deixar en pausa dos dies més tard fins al 9 de juliol. El dia abans que expirés el termini, va anunciar que enviaria una carta a Brussel·les explicant els nous aranzels i el 12 de juliol va anunciar que el gravamen passaria a ser del 30%, però el va tornar a posar en pausa dos dies després amb la condició d'arribar a acord abans de l'1 d'agost, que és el que ha acabat passant.

En aquest context de declaracions de Trump, fins dijous passat Brussel·les no va presentar un nou paquet aranzelari de resposta per si al final no hi havia pacte amb Trump. Un fet que ho explica és la dificultat de decidir quins elements havien d'estar a l'acord, ja que cada capital europea intentava evitar que una segona onada aranzelària aprovada com a represàlia per Washington impactés les seves indústries nacionals: Alemanya volia minimitzar l'impacte a l'automoció i les químiques; França, Itàlia i Espanya, a diversos productes alimentaris (des del conyac fins a l'oli d'oliva, passant pel pernil o el foie-gras); els països de l'Est, als components de maquinària, etc.

Tornant a la cita de Franklin, els Vint-i-set no van anar del tot junts a negociar i, a més, ho van fer amb una representant poc donada a l'agressivitat malgrat tenir al davant un president conegut per la seva duresa i un ressentiment públic i notori contra els europeus.

El contrast amb el Canadà i la Xina

Aquesta estratègia negociadora contrasta amb la de països com el Canadà i la Xina, que van aprovar directament aranzels molt agressius com a resposta a Washington. Només si Trump reculava i els deixava en suspens, Ottawa i Pequín farien el mateix. Cap dels dos paquets aranzelaris europeus (el de l'abril i el de la setmana passada) es va aprovar, sinó que mai van passar de simples amenaces verbals per negociar. El Canadà encara manté converses amb Trump i la Xina va tancar un acord amb un 34% d'aranzels (havien arribat a superar el 100%).

"Hi havia un camí, però requeria temps i unitat", diu Ribas. Aquest camí implicava exigir a l'executiu comunitari més duresa i una estratègia que impliqués atacar sectors estratègics de l'economia nord-americana que tenen una elevada dependència dels mercats europeus, com per exemple les multinacionals tecnològiques, amb les quals la Comissió Europea ja té oberta una guerra per violacions a les normes de competència.

"L'acord dona la raó a Trump quan va dir que hi hauria cua per pactar" amb els EUA un nou marc aranzelari, recorda Ribas. "Els aranzels són un desastre, però a un bully se li ha de contestar", afegeix l'economista de la UPF, que creu que potser la UE no hauria pogut negociar sola, però "sí amb una coalició". La seva opinió concorda amb la de l'execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, el francès Olivier Blanchard: "Quan preval la llei de la selva, els febles no tenen més remei que acceptar el seu destí, però Europa hauria pogut ser potencialment forta, tant sola com en una coalició amb altres", ha dit a la xarxa social X.

El resultat de l'acord no ha satisfet ningú més enllà dels despatxos de Von der Leyen i Sefcovic. A banda de deixar encara molts interrogants a l'espera que se'n publiqui el text definitiu, hi ha la incertesa de quant de temps pot durar. "Ningú pot estar segur que en quinze dies a Trump no se li girarà el barret" i reactivarà la guerra comercial, assegura Ribas.