Quatre dies després que una manifestació en favor del poble palestí travessés els carrers del Lido, la Mostra de Venècia ha acollit aquest dimecres l’estrena de The Voice of Hind Rajab, de la tunisiana Kaouther Ben Hania, que denuncia l’assassinat a mans de l’exèrcit israelià de la nena de sis anys Hind Rajab. La pel·lícula havia generat una gran expectació, sobretot pels comentaris del director artístic de la Mostra, Alberto Barbera, que en la presentació de la programació va advertir de la contundència dramàtica i del potencial polèmic del film. Aquesta preocupació es va traduir en un enduriment dels controls de seguretat en els accessos a la zona del festival. Així, amb uns minuts de retard, es va iniciar la projecció de la pel·lícula que s’ha convertit en la principal aspirant al Lleó d’Or de la Mostra.

El Lleó d'Or a la millor pel·lícula aconseguit per Pedro Almodóvar aquest dissabte a Venècia amb La habitación de al lado (The room next door) suposa el final feliç d’una llarga història marcada per unes quantes frustracions. I és que els grans festivals de cinema europeus –Canes, Venècia, Berlín i Sant Sebastià– tenien un deute pendent amb Pedro Almodóvar, que mai havia aconseguit el màxim guardó en cap d’aquests certàmens. Aquesta estranya circumstància, donada l’envergadura artística del cineasta manxec, està marcada per moments gairebé traumàtics, com el Lleó d'Or que se li va escapar l’any 1988, quan Mujeres al borde de un ataque de nervios el va perdre a mans de La llegenda del Sant Bevedor, d'Ermanno Olmi; o quan el canadenc David Cronenberg, el 1999, va decidir entregar la Palma d’Or de Canes als germans Dardenne per Rosetta, quan tothom esperava que la guanyadora fos Todo sobre mi madre. Aquest dissabte tota aquesta malastrugança ha quedat oblidada quan Isabelle Huppert, la presidenta del jurat de la 81a Mostra de Venècia ha anunciat el Lleó d’Or per al primer llargmetratge d’Almodóvar parlat en anglès.

Disset anys després de l’estrena mundial, a la Mostra de Venècia, d’El silenci abans de Bach –el penúltim llargmetratge de Pere Portabella–, el certamen italià ha homenatjat el cineasta figuerenc amb la presentació del documental Constel·lació Portabella. Aquesta producció catalana dirigida per l’italià Claudio Zulian, que s'ha programat a la secció Venice Classics, celebra el llegat artístic de l’autor de Vampir Cuadecuc, sense oblidar la dimensió política de qui va ser senador per Girona en la legislatura constituent espanyola, entre 1977 i 1979. És possible que Constel·lació Portabella, amb la seva vocació didàctica, se situï als antípodes de l’esperit transgressor del cinema de Portabella, però no hi ha dubte que som davant d’un treball exemplar d’anàlisi periodística. Així, el film proposa un recorregut cronològic per l’obra del director de Pont de Varsòvia, des dels seus inicis com a productor –amb el polèmic triomf de Viridiana de Luis Buñuel a Canes com a zenit traumàtic– fins a la dimensió conceptual dels seus últims treballs. “Per portar Bach fins al segle XXI, havia de barrejar la seva música amb els sorolls urbans del present”, declara el cineasta en unes imatges d’arxiu.

Cinc anys després d’endur-se un sorprenent Lleó d’Or amb la primera entrega de Joker, el nord-americà Todd Phillips ha desembarcat aquest dimecres a Venècia, acompanyat de Joaquin Phoenix i Lady Gaga, per presentar en la secció oficial del certamen italià Joker: folie à deux. “Guanyar el Lleó d’Or va ser increïble, i ara estrenar la segona part a la Mostra em semblava el més lògic –ha comentat Phillips davant la premsa acreditada–, tot i que he de reconèixer que aquesta vegada estic encara més nerviós que aleshores”.

Continuant amb la imparable desfilada d’estrelles de Hollywood que aquests dies omplen la catifa vermella de la Mostra de Venècia, aquest dimarts ha sigut Daniel Craig, l’últim James Bond, qui ha apujat la temperatura del certamen italià. I ho ha fet de la mà de Queer, amb la qual el cineasta italià Luca Guadagnino ha complert el somni de portar al cinema la novel·la homònima de William S. Burroughs (1914-1997). “Aquest desig em ballava pel cap des de feia 33 anys. Vaig llegir el llibre quan en tenia 18 i en vaig comprar els drets fa només dos. Finalment, hem acabat fent la pel·lícula en sis mesos”, diu Guadagnino. Aquest ball de xifres il·lustra la forta afinitat entre els imaginaris del cineasta i de Burroughs.

Cinc anys després de rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra de Venècia, el director Pedro Almodóvar ha tornat a trepitjar la catifa vermella del certamen italià per presentar, en la competició oficial, el seu vint-i-tresè llargmetratge, La habitación de al lado, el primer parlat en anglès. “És com començar una nova era”, ha dit el cineasta manxec en la roda de premsa del film. “Necessitava un vehicle adequat per fer aquest salt i el vaig trobar en les pàgines del llibre Quin és el teu turment de Sigrid Nunez”. Sobre el paper, l’assagística novel·la de l’autora novaiorquesa semblava inadaptable, però Almodóvar va trobar la inspiració “en un capítol en què una dona decideix anar a veure una amiga que està ingressada en un hospital”. I malgrat que l’acció passa a milers de quilòmetres dels escenaris habituals d’Almodóvar, el cineasta va trobar un vincle íntim amb els personatges de l’Ingrid i la Martha, als quals donen vida Tilda Swinton i Julianne Moore. “No he pretès fer una anàlisi de la societat nord-americana, però sento que conec bé aquestes dones novaiorqueses que, com jo, van viure amb intensitat la dècada de 1980”.

La pel·lícula Marco, dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño i protagonitzada per Eduard Fernández, competirà a la secció Orizzonti de la 81a edició del Festival de Cinema de Venècia. Fernández es posa en la pell d’Enric Marco, l'home que durant anys va fer creure que havia estat un supervivent d’un camp de concentració nazi. El film s’estrenarà el 8 de novembre als cinemes. Fa deu anys que Javier Cercas en va fer el relat literari a L'impostor. Marco va morir el 2022 i ningú ho va saber fins a aquest article d'Albert Om a l'ARA d'aquest mateix 2024.

Des de la tercera jornada de la 80a Mostra de Venècia, quan Poor things va implosionar a les pantalles del festival i va deixar una meteòrica estela d’irreverència i transgressió, el destí de l’edició d’enguany de l’històric certamen italià no podia ser un altre que l’entrega del Lleó d’Or al cineasta grec Yorgos Lanthimos. Així, el jurat presidit pel nord-americà Damien Chazelle només va haver de confirmar l’evidència, que Poor things, amb el seu salvatge i humorístic retrat d’una dona empoderada, era la millor pel·lícula de l’edició d’aquest any. Des de l’escenari de la Sala Grande, amb el Lleó daurat a les mans, Lanthimos, l’autor de títols com Llagosta i La favorita, també va saber excel·lir en el repartiment d’agraïments. Un dels primers va ser per a l’autor britànic Alasdair Grey, autor de la novel·la en la qual es basa Poor things, un genial pastitx d’elements de relats gòtics com Frankenstein o La bella i la bèstia.

Després de dirigir la sèrie Els anells de poder per a Amazon, Juan Antonio Bayona s’alia amb Netflix per portar a la pantalla l’odissea de supervivència extrema dels passatgers del vol 571 de Fuerza Aérea Uruguaya que es va estavellar al cor dels Andes l’any 1972. La peripècia va ser portada al cinema l’any 1995 en clau hollywoodiana a Viuen, i ara el cineasta barceloní tanca la 80a Mostra de Venècia amb la seva versió dels esdeveniments: La sociedad de la nieve, que adapta la novel·la homònima de Pablo Vierci.

Quan la 80a Mostra de Venècia es dirigeix amb pas ferm cap a la cloenda, que es veurà rubricada dissabte amb l’entrega del Lleó d’Or, ja podem dir que el principal mèrit de la seva programació ha sigut reivindicar l’impuls humorístic com un element capital de l’expressió cinematogràfica. En contra de l’habitual preeminència dels drames de caràcter social –dels que s’han vist, cap mereix ser destacat–, les millors pel·lícules del festival han sigut les comèdies de Wes Anderson (The wonderful story of Henry Sugar) i Yorgos Lanthimos (Poor things), títols hilarants als quals ara cal sumar la fascinant Daaaaaali!, del francès Quentin Dupieux, i la magnífica Hitman, del nord-americà Richard Linklater.

Durant anys, la Mostra de Venècia va ser el port d’arribada de les pel·lícules de Woody Allen a Europa, una relació entre el cineasta i el festival que es va inaugurar el 1983 amb la presentació de Zelig. Quaranta anys després, quan el certamen venecià celebra el vuitantè aniversari, el cineasta novaiorquès torna al Lido per presentar la seva cinquantena pel·lícula, Golpe de suerte, la primera parlada en francès. Tot plegat il·lustra com és de prolífica la carrera d’un cineasta tocat per un indubtable geni creatiu i, segons ell mateix, per la fortuna. “He tingut molta sort a la vida”, ha comentat Allen davant la premsa acreditada: “Vaig tenir dos pares afectuosos, bons amics, una dona que m’estima, dos fills... D’aquí a poc faré 88 anys i mai he hagut d'ingressar en un hospital. La gent ha sigut generosa comprenent les meves limitacions i dedicant-me elogis desmesurats. Espero que tot continuï així. Però avui encara som a migdia i mai se sap”, ha rematat Allen fent gala de la seva eterna ironia.

Després que Wes Anderson i Bradley Cooper elevessin el nivell de les anteriors jornades de la Mostra de Venècia amb les seves produccions per a Netflix, el gegant mundial de l’streaming va tornar a mostrar múscul artístic amb la presentació de The Killer, en què David Fincher, autor de La xarxa social i Zodiac, s’aproxima a l’arquetip fílmic de l’assassí a sou.

El tercer dia, el gran cinema ha arribat per fi a la Mostra de Venècia. I ho ha fet en un receptacle singular. No en un llargmetratge candidat al Lleó d’Or, sinó en un migmetratge de 40 minuts presentat fora de competició, titulat The wonderful story of Henry Sugar, dirigit per Wes Anderson i produït per la plataforma Netflix, que l’inclourà en el seu catàleg el 27 de setembre. En aquest pot petit, el cineasta texà regala a l’espectador la seva obra més radical, una adaptació del conte homònim de Roald Dahl en què una flamant però reduïda nòmina d’actors –de Ralph Fiennes a Ben Kingsley– s’entreguen a la tasca de recitar veloçment i íntegrament el text original mentre interpreten la ficció envoltats de decorats que pugen i baixen com telons teatrals. El resultat d’aquest joc escènic és una carta d’amor als vincles entre el cinema, el teatre i la literatura. André Bazin, el teòric del cinema més important de la història, que va escriure a favor d’un cinema impur, capaç de dialogar de tu a tu amb les altres arts, hauria sentit una emoció profunda contemplant l’agosarat experiment d’Anderson.

Davant l’escassa entitat artística de les pel·lícules presentades fins ara a la Mostra de Venècia, l’interès del festival recau principalment en la batalla que mantenen els sindicats d’intèrprets i guionistes de Hollywood contra els productors de la meca del cinema. La qüestió ha agafat volada aquest dijous quan, en la roda de premsa de Ferrari, la pel·lícula dirigida per Michael Mann i protagonitzada per Adam Driver, l’actor va aprofitar el focus mediàtic per reivindicar la tasca del seu sindicat: “Estic content d’estar aquí presentant una pel·lícula que no està vinculada a l'AMPTP –inicials en anglès de l’Aliança de Productores de Cinema i Televisió de Hollywood–. I, de fet, soc aquí gràcies a un conveni provisional que el sindicat SAG-AFTRA està utilitzant com una efectiva tàctica de negociació”. Segons Driver, “aquest conveni provisional permet el rodatge de pel·lícules independents i, d’altra banda, posa sobre la taula l’interrogant de per què algunes distribuïdores petites, com Neon i STX International (responsable de Ferrari), han pogut garantir unes condicions que representen el somni del sindicat, mentre que grans companyies com Netflix i Amazon Prime Video no ho fan”.

En els darrers anys, la Mostra de Venècia ha esdevingut el festival europeu predilecte de Hollywood. Amb el seu bon ull per encertar els cavalls guanyadors de la “cursa per l’Òscar”, Alberto Barbera, l’actual director artístic del certamen, ha fet del festival més antic del món un lluent aparador per a la indústria del cinema nord-americà, que a canvi ha convertit la Mostra en una exuberant font de glamur. Però ¿què passaria si les grans estrelles no poguessin acudir a la cita amb la catifa vermella situada al Lido de Venècia? Enguany, quan el festival celebra la 80a edició, aquesta fatídica hipòtesi s’ha fet realitat per la vaga del sindicat d’intèrprets de Hollywood. Així, estrelles com Emma Stone, Bradley Cooper o Michael Fassbender, protagonistes de títols de la Secció Oficial, es quedaran a casa, i només produccions independents com Ferrari, de Michael Mann, o Priscilla, de Sofia Coppola, podran comptar amb el suport mediàtic dels seus protagonistes.

En els últims anys, la Mostra de Venècia ha anat guanyant pes com a cita del calendari cinematogràfic amb més poder d'atracció per als grans noms del cinema. L'anunci de la programació de la seva pròxima edició, que se celebra del 30 d'agost al 9 de setembre, ha ratificat el seu estatus amb un reguitzell de títols de directors consagrats com Woody Allen, Michael Mann, Roman Polanski, Sofia Coppola, David Fincher, William Friedkin, Bradley Cooper, Wes Anderson i Richard Linklater. I això que fa només uns dies va caure l'última pel·lícula de Luca Guadagnino amb Zendaya com a vèrtex d'un triangle amorós, Challengers, que havia d'inaugurar la Mostra però que ha endarrerit la seva estrena per culpa de la vaga d'actors. La substituta és la italiana Comandante, de l'italià Edoardo De Angelis.

Arribats a la cinquena jornada de la Mostra de Venècia, queda clar que el cinema de gènere està marcant la pauta del certamen italià, com han demostrat en dies anteriors l’epopeia fantàstica de la mediàtica Dune de Denis Villeneuve, la inspirada declinació política del terror de Last night in Soho d’Edgar Wright, l’aire westernià de la notable The power of the dog de Jane Campion, o fins i tot el melodrama de la magnífica Madres paralelas d’Almodóvar. Des d’ahir, en aquesta flamant llista de films de gènere també hi figura Mona Lisa and the blood moon, la millor pel·lícula de l’encara breu carrera de la directora nord-americana Ana Lily Amirpour (autora d'Una noia torna a casa sola de nit), que s’encarregarà d’inaugurar el Festival de Sitges el pròxim 7 d’octubre.

Després de fer història amb el curt Timecode, Palma d’Or al Festival de Canes al millor curtmetratge i nominat a l'Oscar, el director barceloní Juanjo Giménez (Barcelona, 1963) s’ha tornat a atrevir –després de vint anys– amb el llargmetratge de ficció. Aquest diumenge estrena Tres a la Mostra de Venècia, en la secció Giornate degli Autori, i tot seguit el thriller viatjarà al Festival de Toronto, i a l’octubre passarà pel Festival de Sitges. A Tres, Marta Nieto interpreta una editora de so que veu com el seu cervell comença a processar el so més tard que les imatges, la qual cosa fa que es dessincronitzi de la realitat. 

En els darrers anys, Alberto Barbera, director artístic de la Mostra de Venècia, ha hagut de respondre en nombroses ocasions a les veus que li reclamen més dones directores a la programació oficial del festival. Aquest any són només cinc les cineastes que s'han incorporat a la competició pel Lleó d’Or, poc més del 20% de la nòmina total d’autors. Contra aquestes xifres exigües, Barbera s’ha defensat apuntant que, malgrat aquesta majoria masculina, les pel·lícules de la Mostra del 2021 s’endinsen en el drama femení. Un argument insòlit que, malgrat no excusar el poc interès de l’equip del festival per incentivar la paritat de sexes en la programació, sí que s’està demostrant que respon a una certa veritat objectiva. Així, en els quatre primers dies de Mostra, ja s’ha vist com Pedro Almodóvar presentava, a Madres paralelas, el personatge d’una jove marcada per una agressió sexual, mentre que Pablo Larraín proposava a Spencer un relectura de la figura de Lady Di sota la llum de l’empoderament femení.

Madres paralelas, la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, inaugurarà la pròxima edició de la Mostra de Venècia, cosa que confirma l'idil·li del cineasta manxec amb el festival, en què l'any passat ja va estrenar el curtmetratge La voz humana i que el 2019 va homenatjar-lo amb el Lleó d'Or honorífic per la seva carrera. La pel·lícula no es limitarà a inaugurar el festival, sinó que també competirà en el concurs internacional i, per tant, aspirarà al màxim guardó: el Lleó d'Or a la millor pel·lícula.