Després d'obrir-se com mai per explicar la seva situació, Ricky Rubio va unir el seu nom al de grans figures internacionals com Simone Biles, Michael Phelps, Naomi Osaka i Andrés Iniesta, que van ser dels primers esportistes en trencar tabús i parlar obertament dels seus problemes de salut mental. A diferència del que la majoria dels aficionats imaginen, la majoria de casos van aparèixer en un moment de gran èxit esportiu.

La mare biològica de Simone Biles ha hagut de conformar-se a veure com la seva filla feia història a través de la televisió. Ni un missatge, ni una trucada. Però ara Shannon Biles, la mare de la campiona olímpica de gimnàstica, ha volgut fer públic a través d'una entrevista al Daily Mail publicada aquest dimarts que voldria reprendre el contacte amb la seva filla, a qui va abandonar quan tenia sis anys a causa de l'addicció a les drogues que tant ella com la seva parella tenien.

La docusèrie sobre Simone Biles a Netflix arrenca amb un rotund fracàs. Els Jocs Olímpics del 2020 a Tòquio havien de consagrar la gimnasta dels Estats Units com una de les millors de la història a partir d'un exercici inèdit i insuperable. Però les expectatives generades al voltant d'aquesta fita van enfonsar-se quan l'esportista no va ser capaç d'executar la pirueta esperada. I, visiblement decebuda, va acabar abandonant aquella competició. Biles va ser víctima del que les gimnastes nord-americanes denominen un twistie, un bloqueig mental momentani que et fa perdre la consciència sobre el propi cos i la seva disposició en ple exercici aeri, amb tot el perill que comporta en una disciplina on el més petit error pot desembocar en un accident fatal. A Biles no li van fallar ni l'entrenament ni la disciplina. El problema raïa en la salut mental.

Quan la brasilera Rebeca Andrade va pujar al podi per rebre la seva medalla d’or guanyada a l’exercici de terra, les nord-americanes Simone Biles i Jordan Chiles van fer-li una reverència. Van reconèixer el talent de la gimnasta paulista, una dona que transmet alegria quan competeix. Un gest elegant d’una Biles que al llarg de la seva vida ha rebut un munt de cops però no deixa de donar lliçons a qui les vulgui rebre. En l’últim dia del concurs de gimnàstica artística, va saber perdre. Tenia dues finals i, en cas d’haver-les guanyat, hauria arribat als nou ors i hauria igualat les dues úniques dones que han arribat a aquesta xifra, la gimnasta soviètica Larissa Latínina i la nedadora dels Estats Units Katie Ledecky. Només va guanyar una plata, però res de males cares. Va recuperar la rialla i va saber cedir amb esportivitat el centre de l’escenari a una Andrade que marxa de París amb quatre medalles; l’última, daurada.

Simone Biles ja ha guanyat més medalles olímpiques que la llegendària Nadia Comaneci. La texana s'ha imposat en el concurs de salt i ha sumat el seu tercer or olímpic en tot just cinc dies a París, on aspira a endur-se'n dos més als exercicis de terra i barra d'equilibri. La nord-americana ja suma al llarg de la seva carrera deu medalles, set de les quals d'or, i deixa clar per quina raó volia tornar a competir en una cita olímpica. Per demostrar-se que era la millor i, de pas, fer callar algunes veus, com la de la seva antiga companya d'equip, MyKayla Skinner, que va afirmar fa uns mesos que les gimnastes dels Estats Units que han viatjat a París no tenen la mateixa capacitat de treball i són una mica "gandules". Skinner va bloquejar Biles a les xarxes quan després de guanyar l'or per equips i penjar una imatge al podi amb aquestes paraules: "Unes campiones sense talent i gandules".

Quan les gimnastes estaven escalfant a l’Arena de Bercy, apareixia a la pista Nadia Comaneci, la primera dona en aconseguir un 10 en un concurs de gimnàstica un llunyà 1976. “Sembla que va ser ahir”, deia la romanesa. “Quina sort veure tanta gent que em recorda. I tanta gent que vol veure aquestes grans dones, veure en acció Simone Biles” afegiria. Només va pronunciar el nom de la nord-americana. Comaneci tenia clar a qui beneïa. “Biles em superarà en medalles, ho tinc clar” afegia. Dit i fet. Tres hores després, Simone Biles recuperava el títol de campiona olímpica individual, la seva novena medalla olímpica, tantes com Comaneci.

Quaranta-vuit hores després de guanyar el seu primer or a París al concurs per equips, Simone Biles torna al pavelló de Bercy per buscar la medalla potser més desitjada, la del concurs individual. Dimarts els Estats Units van guanyar l'or per equips i van convertir el pavelló en una gran festa nord-americana, però a la zona de vestidors les gimnastes dels altres països deixaven oberta la porta a la possibilitat que Biles no guanyés avui. "No es tracta de qui vull que guanyi, perquè admiro la Simone. Però crec de veritat que Rebeca Andrade la pot derrotar. I seria bonic, també", afirmava la gimnasta italiana Angela Andreoli.

Simone Biles ha fet brillar París amb uns exercicis que l'han fet mereixedora de la medalla d'or. L'expectació per veure el que suposava el retorn de l'atleta als Jocs Olímpics –després que fa tres anys abandonés els Jocs de Tòquio per prioritzar la salut mental per davant d'un potencial recital de medalles amb el seu nom– ha estat gegant. En la primera exhibició de diumenge les graderies van convertir-se en un set de Hollywood, amb la presència d'estrelles com Tom Cruise, Ariana Grande, Snoop Dogg, John Legend o Nick Jonas, i aquest dimarts la presència de cares conegudes no ha sigut una excepció.

A mitjans del 2022 Simone Biles seia a casa del matrimoni francès Landi, els seus entrenadors des de l’any 2017. Aquell dia Biles semblava seriosa i, aprofitant un moment de silenci, va deixar anar "Vull tornar als Jocs Olímpics". Els seus entrenadors es van mirar i li van respondre amb contundència "No". Biles no s’ho esperava. Però Cécile i Laurent van afegir que primer havia de tornar al gimnàs, havia d’entrenar i després ja es veuria on anava a parar. I tots van somriure. Sabien que allò acabaria a París, a França, el país dels Landi.

Simone Biles, destinada a regnar a París després d'alertar sobre la importància de la salut mental als Jocs de Tòquio.

Amb una sola rialla ha tingut París als seus peus. Quants homes, generals, polítics i artistes han perdut el cap somiant amb conquerir encara que fos un dia la Ciutat de la Llum! I Simone Biles ho ha aconseguit amb una sola rialla. Quan l'han presentada, el pavelló de Bercy ha esclatat en una llarga ovació. I ella ha buscat la càmera, ha mogut les ungles, ben arreglades, i ha somrigut. Tothom ha entès que estava a punt per tornar per la porta gran a uns Jocs, després de marxar de Tòquio fa tres anys sense cap or però deixant un llegat que serà etern: el de ser valenta, alçant la veu i recordant a tothom que darrere d'una atleta hi ha una persona.

El Beacon és un gos, però no és un gos qualsevol. Aquest golden retriever de teràpia s'ha convertit en una peça clau de l'equip olímpic dels Estats Units, perquè ajuda les gimnastes a conviure amb l'estrès. L'animal va rebre el títol de Goodest Boy (el millor noi) i compta amb les seves pròpies acreditacions per accedir sense problemes als recintes on es disputen les competicions principals.

"M’agrada volar", diu l’Alba. I somriu. "Sí, la sensació de volar m’agrada molt. Soc lliure quan volo", explica. I quan la veus entrenar-se la veus volar. Encara fa calor quan Alba Petisco (Sant Joan Despí, 2003) arriba al Complex Municipal Les Moreres, al nord d’Esplugues de Llobregat. Un racó tranquil, preciós, just al costat del monestir de Santa Maria de Montsió i l’Espai Corberó. Aquí té la seu el CGE Les Moreres, on l’Alba saluda tothom. Ella és la gimnasta que ha arribat més lluny d’un club que fa anys que treballa amb centenars de nenes. "Ara tenim aquesta instal·lació que és una meravella, però els primers anys ens entrenàvem en una vella fàbrica amb sostre d’uralita, era una realitat diferent", explica Emma Miralles, que porta la comunicació del club i, per descomptat, també ha competit com a gimnasta. De la llavor d’un grup d’entusiastes de l’esport han sorgit gimnastes de primer nivell. I l’Alba és qui més camí ha fet.

Les jugadores de la selecció espanyola de futbol han fet trontollar el sistema amb el seu posicionament ferm en el cas Rubiales. Han desafiat el poder. La seva lluita va més enllà de Rubiales i els seus sequaços. Han llançat un missatge molt clar que les coses no es poden continuar fent com fa vint anys. Ni deu. Ni cinc, vaja. Els dirigents han de ser modèlics, els caps han de tractar amb respecte els seus subordinats. Hauria de ser sempre així, però no fa ni un parell d’anys que ens hem adonat d’això com a societat i hem sigut capaços d’obrir aquest debat. Aquesta lluita. A partir del hashtag #SeAcabó que van impulsar les futbolistes, moltes altres dones van sortir a les xarxes per explicar les seves experiències, l’abús de poder i a vegades l’abús sexual que s’han trobat en qualsevol àmbit de la vida.

Just un any abans dels Jocs Olímpics de París, als Estats Units tothom es pregunta si la gimnasta Simone Biles serà a la capital francesa el 2024. I en cas de ser-hi, en quins concursos participarà la considerada millor gimnasta de tots els temps. Després de trencar tots els esquemes als Jocs Olímpics del 2016 a Rio de Janeiro, quan va guanyar quatre medalles d’or, Biles va decidir abandonar gairebé tots els concursos on estava apuntada durant els Jocs de Tòquio. Al Japó, tothom esperava que acabés amb un munt de medalles d’or penjades del coll, però va preferir prioritzar la seva salut, mental i física, ja que no aconseguia concentrar-se prou quan feia determinats salts i perdia la noció d’on era el terra quan girava en l’aire.

Una mica més de dos anys. En concret, 732 dies. El temps que ha passat des que Simone Biles s'acomiadava de la competició fins que la brillant gimnasta tornava a escena. I el retorn no podia ser millor. La nord-americana s'ha adjudicat la victòria a l'US Classic de Chicago amb una actuació sòlida i convincent en els exercicis de barres asimètriques, equilibri, salt i terra. "Ara crec una mica més en mi", deia exultant després de pujar al graó més alt del podi.

La millor jugadora del món de tenis, Ashleigh Barty, ha anunciat que es retira als 25 anys. Ho fa en el cim de la seva carrera, havent guanyat 25 dels últims 26 partits que ha disputat, sent campiona en l'últim Open d'Austràlia i Wimbledon. Ha estat 121 setmanes com a número u, incloses 114 de manera consecutiva. Ho deixa per esgotament físic i mental, segons va comunicar ella mateixa, alhora que afegia: “La gent no ho entendrà, però hi ha altres somnis que vull complir”. La notícia, al marge de la seva retirada, és que aquesta vegada sí, per fi, la resposta general ha sigut d'afecte, suport, empatia i, sobretot, respecte. Un moltes gràcies, Ashleigh, i tant de bo que et vagi fenomenal. És un avanç, un senyal que estem evolucionant i que comencem a entendre que la felicitat, l'equilibri, pot no estar en els èxits esportius, sinó en saber parar, escoltar-se i cuidar-se.