"Tot pesava tant que semblava que em moria i que la meva vida no tenia sentit"

Badalona“Intentava dormir, però era impossible. Acabava amb la sensació que era un farsant. Volia demostrar que estava bé, que ho tenia tot controlat. I uns collons! Estava perdut i tenia por. Tenia la sensació que des dels 14 anys, des que vaig començar a ser un jugador professional, havia de seguir un guió, unes normes no escrites. La pressió social i les expectatives eren el camí que havia de seguir”. Així comença Ricky Rubio a explicar la seva experiència en una entrevista difosa per Lo de Évole (La Sexta).

“M’he despullat com mai havia fet”, reconeix el jugador, que no aclareix si seguirà jugant a bàsquet o no. “M’agradaria jugar a bàsquet sense ser Ricky Rubio. Vull jugar a bàsquet, però no puc. M'estic esprement per veure si puc fer-ho, però cada dia la resposta és més clara”, resumeix el català.

L’entrevista posa l’accent en els riscos de la precocitat en l'esport. “Debutar amb 14 anys al bàsquet professional ha tingut les seves conseqüències. No estàs preparat. Els hem d’explicar als nens i a les nenes que comencen a jugar tota la veritat, no només la part maca. S’han de cuidar físicament, però sobretot mentalment perquè el cap és molt fotut”, explica Rubio, que veu similituds amb Lamine Yamal. “Se li està donant responsabilitat a un nen que potser no està preparat. Sembla que perquè jugui bé a futbol, hagi d’estar preparat per a tot. No sé si l’estan formant”, adverteix.

El base analitza en quin punt es troba. “He trobat a faltar el bàsquet i m’ha agradat tornar a jugar en una lliga amateur, però porto el personatge a sobre i em costa. Vull tornar a disfrutar del bàsquet sense que ningú em jutgi”, confessa Rubio.

“Al final ja no em divertia jugar a bàsquet. A la meva vida no hi havia grisos, és una cosa que estic començant a aprendre ara –argumenta en una conversa amb el periodista–. Alguns vestidors eren una jungla. Alguns jugadors tenen un costat fosc perquè, algunes vegades, per poder triomfar ells, t’han d’enfonsar a tu. Jo encara ho veia tot maco, però no vaig tenir adolescència. Em van fer ser professional massa aviat”, reconeix.

“Vaig generar molts titulars, però el meu cervell no estava preparat. Al darrere hi havia una persona. No estava preparat per viure en un món caníbal. Tenia una lluita constant. Si repasso la meva carrera no n'estic satisfet perquè sempre penso que no és suficient”, diu Ricky.

L’entrevista repassa alguns dels seus moments més difícils. “Durant el meu tercer any a la NBA no ho vaig passar bé. Un jugador em va recomanar que no ensenyés cap punt dèbil a la premsa. Vaig aprendre que no podia ensenyar la meva vulnerabilitat. Em vaig veure en un món on tot havia de ser fals per triomfar. Sempre he intentat amagar les meves emocions. Algunes vegades vaig pensar que era un fracassat i plorava sol al vestidor”, admet.

Évole aconsegueix crear un clima de confiança en què Rubio s’acaba obrint com mai havia fet. “Tenia ganes de jugar a la NBA, però no sé fins a quin punt estava condicionat. El meu somni era jugar tota la vida a la Penya. Això m’hauria permès no perdre’m tantes coses i potser hauria sigut més feliç”, diu el jugador.

Rubio té un record amarg del seu pas per la millor lliga del món. “L’experiència de la NBA va ser brutal, però guanyar o perdre t'ho condicionava tot. No vaig arribar a fer amics, eren companys. Em costava molt obrir-me i connectar. A més, no sabia enfrontar-me al conflicte. Alguns companys eren dèspotes, però no sabia enfrontar-me a ells. Algunes actituds no m’agradaven”, analitza.

“Vaig anar als Estats Units a treballar. Mai em vaig enamorar de la cultura o de les tradicions. Ells han convertit la NBA en un negoci i han aparcat l’amor pel joc. El mateix passa a l’Eurolliga. Ara tot es fa per diners. El que m’emporto dels Estats Units és el que no faria”, reconeix.

Rubio bromeja amb els anuncis que va gravar i els diners que va guanyar. “El més important és com et sents. La riquesa real és la tranquil·litat que tens, no els diners”, recorda.

"És una salvatjada ser pare i jugar un partit dos dies després"

Els èxits no van calmar la ment de Rubio. “Vaig ser designat com a millor jugador de la Copa del Món del 2019 i em vaig sentir com si fos un farsant. Per a mi, no era suficient. Ho vaig viure des del patiment”, confessa.

La cara B de l’esportista d’elit sobrevola tota l’entrevista. “El meu somni sempre havia sigut ser pare. Dos dies després de ser-ho, vaig marxar per jugar un partit. Quan ho penso, veig que és una salvatjada. Quan la meva mare estava malalta de càncer, també ho vaig passar molt malament. No volia estar als Estats Units. Per sort, vaig poder estar amb ella quan va morir”, explica en un dels moments més emotius de l'entrevista.

“Somiava coses molt fosques. Vaig demanar ajuda i vaig decidir parar. No volia seguir. No amb el bàsquet, sinó amb la vida. Hi havia un moment en què tot pesava tant que semblava que em moria i que la meva vida no tenia sentit. Vaig estar a dues sessions de començar a medicar-me, però acceptar-ho era com una derrota”, reconeix. Per a ell mai res era suficient. “Sentia que havia de superar la carrera de Pau Gasol, però m’agradaria preguntar-li si s’ho ha passat bé”, confessa.