El 29 de gener, el govern sirià va anunciar un acord integral amb les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) que suposa un cop dur a l'autonomia que els kurds havien mantingut a l'est del país amb suport dels EUA, escudant-se en la guerra contra l’Estat Islàmic. Rohilat Afrin, comandant de les Unitats de Protecció de la Dona (YPJ) i membre del comandament general de les Forces Democràtiques Sirianes, descriu un procés de negociació marcat per la tensió, la desconfiança i la pressió sobre el terreny.

La cimera de la coalició internacional contra l'Estat Islàmic, celebrada aquesta setmana a Riad, ha deixat senyals clars d'un canvi polític. Síria torna a la taula internacional, amb el suport explícit de l'Aràbia Saudita i els Estats Units. Després d'anys d'aïllament, Damasc sense Al-Assad (el rais sirià derrocat fa un any que havia tolerat el creixement de l'Estat Islàmic a les zones controlades pels rebels i els kurds) passa a ser interlocutor directe en la lluita contra l'Estat Islàmic. I en aquest moviment, els kurds, que fins ara han estat socis centrals de l'estratègia occidental sobre el terreny, queden relegats a un segon pla.

La Lliga de l'esperança. No sempre els projectes són batejats amb un nom que reflecteix bé la idea que persegueix, però en aquest cas el nom està ben trobat. La Hope League és un projecte que fa servir el futbol per unir els veïns del nord de Síria i l'Iraq, on anys de guerra i fanatisme religiós han fet tant de mal. "A ciutats com Raqqa s'ha aconseguit que membres de famílies que tenien militants a Estat islàmic participessin en el projecte plegats amb comunitats perseguides per l'ISIS", explica l'exjugador del Barça Oleguer Presas. Perseguint una pilota, nens i nenes d'una zona on l'odi entre comunitats i religions ha deixat milers de morts, creaven esperança. Però les últimes setmanes, l'odi ha passat per sobre dels seus somnis. L'escalada militar del govern sirià contra la zona autònoma kurda ho ha alterat tot.

Fa menys d'un mes, els Mursid van començar el seu èxode cap a l’exili sent tres, però només van arribar a destí dos. Era el segon cop en menys de set anys que aquesta família kurda de Síria havia d’empaquetar tota una vida a correcuita, pujar al cotxe i prémer l’accelerador cap a un destí incert. “Hi viatjàvem el meu marit, la meva filla petita i jo quan, de sobte, quatre homes armats van abraonar-se sobre el vehicle al crit d’"Alà és gran". De seguida, la meva filla i jo vam baixar del cotxe, però el meu marit, davant la por que se l’enduguessin i el torturessin perquè era treballador de l’administració kurda, va disparar-se un tret amb l’arma que portava”, recorda afligida l’Ayrin, encara en estat de xoc.

“Quan sortirem d'aquí? Què hem fet? Per què el món no té pietat de nosaltres? Vaig entrar a la presó quan tenia tretze anys i ara en tinc gairebé vint. La vida se m’escapa”, suplica en anglès Stefan Uterloo rere la reixeta de la cel·la número 1 del centre penitenciari Panorama ubicat a Hasaka, al Kurdistan sirià.

El temible soroll d'un avió de combat trasbalsa la nit a la ciutat de Raqqa. Un vehicle blindat de transport de tropes de procedència nord-americana avança en direcció contrària a la nostra. És un dels que van fer servir les tropes kurdes per recuperar la ciutat quan estava sota el control de l'Estat Islàmic (EI). El monstre d'acer fa sonar una sirena eixordadora mentre il·lumina amb un potent focus les tenebres de la ciutat. Quan s'allunya i la ciutat torna a quedar a les fosques fa por. Els esquelets dels edificis destruïts durant la guerra contra l'EI, barrejats amb estructures noves encara per acabar, s'entreveuen amb la poca llum de la lluna que en marca les siluetes de forma tètrica. En una avinguda, hi ha diversos totterrenys amb homes amb passamuntanyes i sense uniforme. Aixequen les armes quan veuen l'únic cotxe que passa pels carrers durant el toc de queda, que comença quan es pon el sol i s'acaba a l'alba. "Qui sou?", pregunten irats. El nostre traductor els explica que som periodistes estrangers i que ens dirigim al nostre hotel. Llavors ens deixen avançar.

En una base militar fortificada als afores de la ciutat de Hasaka, l’ARA es troba amb Mazloum Abdi (Kobani, 1967), comandant general de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS). L’amenaça d’una imminent operació militar turca sobre el Kurdistan sirià i el futur polític de Síria centren la conversa.

Mentre les regions de l’oest de Síria gaudeixen de certa estabilitat després de la caiguda del règim de Bashar al-Assad, el nord-est del país on els kurds són majoria es prepara per a una imminent ofensiva militar terrestre a gran escala liderada per Turquia. Segons ha informat aquest dimarts The Wall Street Journal citant fonts d’alts funcionaris dels Estats Units, l’exèrcit turc i els rebels de l’Exèrcit Nacional Sirià (ENS) finançats per Ankara, estan acumulant un gran nombre d’efectius militars i unitats d’artilleria prop de Kobani, ciutat siriana de majoria kurda a tocar de la frontera amb Turquia.

En plena nit, les explosions il·luminen l'horitzó de la ciutat de Qamishli, al nord de Síria, al Kurdistan sirià. Hores després es confirma el que em diu el Mohammad, un dels treballadors de l'hotel: Israel està bombardejant importants regions d'aquest país, fins fa uns dies sota el règim de Bashar al-Assad. L'endemà visitem els objectius: una base militar de l'exèrcit sirià i del seu aliat rus. Durant les hores següents se succeiran centenars d'atacs per tot Síria, mentre la població celebra la caiguda d'un dels dictadors més sagnants i cruels de la història del Pròxim Orient.

Els trets de celebració a Damasc contrasten amb les ràfegues d’autodefensa a les trinxeres del Kurdistan sirià. També contrasten les columnes de refugiats sirians que tornen d’un llarg exili amb els milers de desplaçats kurdosirians expulsats de casa seva avui mateix. Tot i la caiguda del règim de Bashar al-Assad, els kurds de Síria són els més conscients que la guerra encara no s’ha acabat. Aquest dimecres, l'aliança liderada pels kurds anunciava que havia acordat un alto el foc a la ciutat de Manbech, al nord de Síria, gràcies a la mediació dels Estats Units. Però els combats continuaven en altres localitats.

La gestió de l'ajuda als damnificats pel terratrèmol a Turquia i al nord de Síria segueix sent sagnant. Si a la banda turca –on per ara la xifra de 31.974 morts supera totes les estimacions– els habitants van denunciar que els equips de rescat no havien arribat a molts punts afectats, a la banda siriana –on de moment s'han comptabilitzat 5.700 morts– la crisi és encara més greu, especialment a les zones controlades per grups opositors al règim de Bashar al-Assad. Els damnificats del nord-oest sirià denuncien que la lentitud de les Nacions Unides per fer-hi entrar ajuda humanitària està provocant una tragèdia de magnituds molt superiors. Un grup de 35 ONGs han denunciat aquest dimarts que els equips de rescat només han pogut salvar vides en un 5% del nord-oest del país per falta de recursos. Les organitzacions fan una crida per prendre mesures immediates per poder garantir l'ajuda a la població d'acord amb l'abast del desastre.

L’aigua és un bé escàs al Pròxim Orient i fa temps que s’ha convertit en un dels elements de les guerres i de la conflictivitat social a la regió. Però enmig d’una pandèmia en què la higiene és sinònim de supervivència, pot convertir-se en una arma de destrucció massiva. Organitzacions humanitàries sobre el terreny i organismes internacionals han denunciat que Turquia està tallant el subministrament d’aigua als kurds del nord-est de Síria en plena crisi del covid-19.

Que falti el te durant un retrobament al Pròxim Orient és realment estrany, encara que aquesta última vegada els motius fossin de pes. El 9 d’octubre, la primera bomba turca sobre sòl kurdosirià va destruir una planta de tractament situada just a la frontera. Mig milió de persones no tenen aigua potable des de llavors. Va ser just aquest dia quan els Jalil, pare i fill, van fugir de la seva Serekaniye natal per buscar refugi a Al-Hasakah, 80 quilòmetres més al sud. Però aquí tampoc hi arriba l’aigua.

Com si el món fos cec davant dels fets, Donald Trump ha sortit aquest dimecres a la Casa Blanca a presentar un "alto el foc permanent" a la frontera entre Síria i Turquia i adjudicar-se'n el mèrit, quan hores abans Rússia i Turquia ja havien anunciat un pacte per controlar la frontera nord-oriental de Síria a costa dels kurds, antics aliats dels Estats Units i obligats a batre's en retirada. "És un resultat creat per nosaltres", ha defensat el president, "i no per ningú més, no per cap altra nació". Trump ha ordenat, a més, l'aixecament de "totes les sancions imposades" a Turquia després de l'inici de la seva ofensiva. "Tret que passi alguna cosa amb què no estiguem contents", ha volgut puntualitzar.

Fonts de la policia suïssa han confirmat l'origen kurdosirià de l'home que ha intentat immolar-se aquest dimecres al centre de Ginebra. De 31 anys i resident a Alemanya, l'home s'ha calat foc davant de les oficines de l'agència de refugiats de l'ONU (ACNUR) i després ha intentat entrar-hi amb el cos en flames. Personal de seguretat i sanitari l'han aturat i l'han traslladat en helicòpter a un hospital de Lausana.

Després de set hores de negociacions a Sotxi, al mar Negre, el govern rus de Vladímir Putin i el turc de Recep Tayyip Erdogan anunciaven ahir al vespre que havien arribat a un acord per crear “una zona de seguretat” de 30 quilòmetres al nord-est de Síria, d’on seran retirades les milícies kurdo-sirianes amb l’ajuda del règim sirià de Baixar al-Assad i de Moscou. Tot i que no és tan extensa com Turquia volia, Putin concedeix a Erdogan la seva anhelada separació territorial, “lliure” de combatents kurds, que Ankara considera terroristes.

La particular visió de la diplomàcia que té Donald Trump ha reaparegut en tot el seu esplendor amb la crisi al Kurdistan sirià. El president dels Estats Units ha decidit que no en té prou de gestionar la situació amb retirades de tropes de la zona, que han escandalitzat fins i tot a membres del seu propi partit, i amb amenaces de guerra econòmica a Turquia, sinó que ha de fer entrar en escena una altra eina: l'insult directe. "Idiota" ha estat la paraula triada per referir-se al president turc, Recep Tayyip Erdogan, en una comunicació oficial, i "té problemes al pis de dalt" l'expressió escollida per definir Nancy Pelosi, la presidenta de la cambra de representants dels EUA.

Megafonia sobre Derik: “Demà al matí enterrarem els nostres màrtirs al cementiri. La cerimònia serà a les deu del matí”. Dotze hores més tard eren centenars els que s’acostaven a acomiadar els últims fills caiguts d’aquesta vila fronterera en l’ofensiva turca sobre la ciutat de Serekaniye: kurds, dos àrabs i un cristià siríac. “El vostre sacrifici i el dels més dels nostres 11.000 màrtirs no ha estat en va”, arrencava una miliciana d’alt rang des d’un altaveu al costat dels cinc taüts. El discurs no trigava a girar cap a un to més informatiu, gairebé periodístic. “El règim s’ha desplegat al llarg de la frontera kurda però la seguretat al nostre territori seguirà a les nostres mans. És un acord entre iguals, no una rendició”, apuntalava l’oradora, abans de reprendre la seva frase d’arrencada: “El vostre sacrifici no ha estat en va”. “ Sehid namirin ” [els màrtirs no moren], corejava la massa.

Davant la invasió turca en marxa des de dimecres al nord de Síria, els kurds s’han trobat entre l’espasa i la paret. Diumenge a la nit van acordar amb el règim sirià que l’exèrcit de Baixar al-Assad es desplegaria pel territori del nord-est del Síria per fer front a la invasió turca. Tropes del règim sirià avançaven ahir en diversos fronts a la localitat de Manbij, molt a prop de la frontera, conjuntament amb forces kurdes. S’acostaven també a la ciutat de Kobani, molt a prop d’on l’exèrcit turc avança amb milícies islamistes sirianes. Només una cosa semblava interposar-se en el xoc: Rússia, a qui els kurds demanen que garanteixi una zona d’exclusió aèria.