Les campanes de moltes escoles sirianes tornen a sonar després d’anys de silenci causat per la guerra, que va començar el març del 2011. Més de 4,2 milions de nens han tornat a unes 12.000 escoles a tot el país. Tanmateix, 2,4 milions continuen fora del sistema educatiu, gairebé la meitat de la població infantil, segons Unicef.

A partir de les 17 h en directe a l'ARA, Carla Turró conversa amb l'enviat especial a Síria, Francesc Millan.

Dinamarca es va convertir el 2019 en el primer país europeu que va decidir revocar els permisos de residència d'alguns refugiats sirians, els procedents de Damasc i la regió del voltant, on el país escandinau considera que les condicions "ja no són tan greus" per haver d'atorgar protecció de manera generalitzada. Aquesta decisió va provocar la indignació d'organitzacions humanitàries i dels refugiats sirians, fins al punt que centenars d'ells van decidir provar sort en altres països d'Europa. Aquest any, però, s'ha produït un canvi de tendència i la majoria de deportacions ordenades pels serveis d'immigració les està tirant enrere la Junta d'Apel·lació de Refugiats, la segona i última instància judicial.

L’Israa Raai Albalha arriba atabalada a la cafeteria del centre de Copenhaguen on hem quedat. Viu a Aabenraa, a unes tres hores de distància, però avui ha acompanyat el seu pare a fer unes gestions a la capital. Venen de l’oficina d’una agència de viatges particular, la que gestiona el govern danès per organitzar el retorn dels refugiats que no són benvinguts al país escandinau. El pare de l’Israa, el Mohamad Maher, ha rebut la notificació que li han revocat definitivament el permís de residència a Dinamarca, on va arribar el 2015 fugint del règim de Baixar al-Assad, com tants altres sirians, després d’un periple per mitja dotzena de països.

“No sé com encara el món pensa que es pot aturar Putin”, exclama per telèfon Mustafà Abdul·lah Hassan, un activista sirià d’Azaz (a la província d’Alep). Pare de set fills, va perdre dos dels seus germans en bombardejos russos a Alep, i quatre més van quedar amb fortes seqüeles de per vida pels atacs aeris. “Rússia és font de tristesa i crims per a nosaltres”, puntualitza a l'ARA. I lamenta que ara Ucraïna sigui “la víctima dels crims de guerra de Putin, per no haver-li aturat els peus a Síria”.

El règim sirià celebra aquest dimecres una mascarada electoral, amb unes eleccions presidencials on l'única incògnita és quants punts s'aproparà al 100% el resultat de Baixar al-Assad. El dictador encadena el quart mandat de set anys sobre un país en runes. Els comicis han estat titllats de "frau" tant per l'oposició com pels governs d'Europa i els Estats Units. La maquinària propagandística del règim ja parla d'una "gran participació" i mostra imatges de persones agitant banderes sirianes, corejant el nom d'Al-Assad i exhibint retrats seus, que omplen els carrers de Damasc. A les últimes eleccions, el 2014, Al-Assad es va atribuir el 89% dels sufragis.

La ciutat de Daraya, a la perifèria de Damasc, es va convertir entre el 2012 i el 2016 en un infern de bombardejos, amb barrils explosius llançats des d'helicòpters, atacs amb armes químiques i fam pel bloqueig de l'ajuda humanitària. Així castigava el règim de Baixar al-Assad la població civil que el 15 de març del 2011 havia gosat alçar-se contra el seu poder. Enmig de tota aquesta violència, una quarantena de joves revolucionaris es va proposar una missió molt especial: recuperar d'entre la runa de les cases tots els llibres que haguessin sobreviscut a les bombes per reunir una biblioteca clandestina, que estaria protegida sota terra. De cada llibre se'n documentava l'origen per si mai el seu propietari el volgués recuperar. És una de les històries que s'han conegut gràcies al portal Qistena:Talking Syria, un arxiu d'història oral de sirians que des de fa vuit anys recull històries a peu de carrer que demostren que a Síria hi passen moltes més coses que les atrocitats del règim de Baixar al-Assad i de l'Estat Islàmic.

"Ho aconseguirem!" Així és com el 2015 la cancellera alemanya, Angela Merkel, responia a l’arribada de centenars de milers de refugiats, molts dels quals procedents de la sagnant guerra a Síria. No eren només paraules. Mentre les fronteres internes de la Unió Europea es tancaven una darrere l’altra, Alemanya va decidir mantenir-les obertes. Europa, aquest era l’argument, no podia girar-los l’esquena. Més de cinc anys després, la UE no ha fet sinó blindar les seves fronteres.

Obai Hani al-Ahmad té els mateixos anys que la guerra siriana: 10. Aquest nen sirià, refugiat pràcticament des que va néixer, ha sobreviscut a una massacre i a un atac amb gas clor, ha enterrat el seu pare i, pel camí, ha perdut la infància. Primer com a desplaçat intern fins al 2014 i després com a refugiat a la vall de la Bekaa, al nord del Líban, el Hani ha crescut entre tendes de campanya sense possibilitat d’una educació, de desenvolupar-se, de jugar lliurement.

L’agost del 2013 un fotògraf forense militar va desertar de Síria amb la seva família i es va endur amb ell més de 50.000 fotografies de detinguts morts a les presons sirianes. La majoria amb signes evidents de tortures. A les imatges hi constava la data de la defunció, el nom de la víctima i el centre on estava detingut. Es tracta, probablement, de la prova més contundent de la història de crims contra la humanitat. Les macabres fotografies –que han estat autentificades i que han servit de base per a un procés penal a Alemanya– es van fer públiques i van motivar la creació a Berlín de l’Associació de Famílies de Cèsar, creada per familiars de les víctimes. Reclamen justícia per als seus éssers estimats i per als qui avui continuen patint la tortura a les presons sirianes. Ghufran Khulani (Daraya, 1988) va perdre tres germans detinguts a Síria, un dels quals havia estat retratat per Cèsar.

Tot semblava seguir un ordre diví, gairebé embafador: la batalla per la llibertat arrencava de la cadira Ben Ali a Tunísia, Mubàrak a Egipte, Abdul·lah Sàleh al Iemen, Gaddafi a Líbia... El següent seria, sens dubte, Assad a Síria; pensar el contrari era no entendre els corrents tel·lúrics que sacsejaven el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica el 2011. Però ens equivocàvem.

Raqqa va ser alliberada l’octubre del 2017. D’aquesta manera, l’Estat Islàmic perdia la seva última capital i deixava al seu darrere una ciutat sumida en la mort i la destrucció. Encara faltava més d’un any perquè els jihadistes acabessin perdent el seu últim territori a Baghuz.

Eyad al-Gharib, excoronel dels serveis d'intel·ligència del govern sirià de Baixar al-Assad, ha estat declarat culpable com a còmplice de crims contra la humanitat comesos a la guerra de Síria. És el veredicte històric que ha emès aquest dimecres un tribunal de la ciutat alemanya de Coblença, en la primera sentència condemnatòria pels crims de la dictadura siriana. Al-Gharib, de 44 anys, ha estat condemnat a quatre anys i mig de presó per haver ajudat a detenir almenys trenta manifestants durant la revolució del 2011, per portar-los al centre de detenció d'Al-Khatib, a Damasc, conegut com la branca 251, i per haver participat així en el sistema de "tortures a escala industrial", diu la sentència, del règim d'Al-Assad. Deu anys després de la revolució que va degenerar en la guerra més atroç del segle, és una victòria moral en la lluita contra la impunitat de la dictadura siriana.

Avui fa deu anys que Mohamed Bouazizi, un jove venedor ambulant d’un poble de l’interior de Tunísia, es va calar foc per protestar perquè la policia li havia confiscat la parada de fruita. El seu sacrifici es va convertir en un símbol de la humiliació a mans d’uns estats corruptes i despòtics que robaven el futur dels seus joves. L’espurna va encendre la metxa i deu dies després de la mort del venedor l’onada de manifestacions i vagues generals massives obligava el llavors president tunisià, Zine al-Abidine Ben Ali, a fugir en avió a l’Aràbia Saudita. La gent havia guanyat la partida al dictador i l’exemple va córrer com la pólvora i va encomanar el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient: Egipte, Líbia, Bahrain, Iemen i Síria posaven la paraula revolució a l’ordre del dia. La dècada següent, però, ha sigut de dolor i contrarevolució, amb la guerra de Síria com un espantall, però els problemes de fons seguien i la llavor de la revolta va tornar a germinar l’any passat a Algèria, el Líban i l’Iraq.Una segona onada que s’ha hagut de posar en pausa per la pandèmia.

Baixar al-Assad consumeix la guerra que va començar el 2011 amb una campanya militar que li permetrà declarar la victòria i eventualment ser rehabilitat per una comunitat internacional desganada i indiferent. Una comunitat que mai, en nou anys de conflicte, ha gosat fer un sol pas per protegir les lleis internacionals que regeixen el comportament en temps de guerra. Al-Assad les ha violat totes, bombardejant amb barrils bomba i armes químiques, atacant hospitals, mercats, mesquites i escoles, decretant vetos a l’ajuda humanitària en ciutats que s’han alimentat forçosament d’herba, i destrossant una població civil que fuig una vegada i una altra, perquè cap lloc és segur.

“Quan van arribar a l’hospital feia dues hores que caminaven entre la neu i el vent. El pare portava la nena embolicada amb una manta i intentava escalfar-la amb el seu cos. L’agafava tan fort que ens va costar arrencar-li de les mans gelades. Quan la vam destapar vam veure el seu somriure angelical. El meu company la va auscultar: feina una hora que era morta”, explica a l’ARA en una conversa per WhatsApp Housam Adnan, un metge d’Afrin, una zona sota ocupació turca al nord-oest de Síria. La fotografia de la petita Iman Layla, d’un any i mig, encara embolicada amb la manta, amb els ulls marrons ben oberts, el rictus de la boca, és com un cop de puny. “Només tenia un refredat, però aquí els nens es moren de fred. I és una vergonya que el món ho permeti”, denuncia el cirurgià.