El 10 d'agost del 1983 Marta Povo (Barcelona, 1951) va fotografiar la seva filla Martina tot just quan començava a sortir de la matriu. És una perspectiva força inusual, perquè qui agafa la càmera és la mare mentre dona a llum. Però aquest alt grau d'intimitat és present a les 200 fotografies que aplega l'exposició Família, amics i fotografia. Entorn de l'espai fotogràfic de la llar, que es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) fins al 20 d'octubre. "La fotografia familiar és el 99,9% de la fotografia que es produeix, és un document molt important, sempre que en tinguem dades. Més que fotografia familiar, l'exposició es vol centrar en l'àmbit domèstic, en la llar com a centre fotogràfic", explica el comissari de la mostra, Jordi Calafell. L'àmbit domèstic ha estat tradicionalment menystingut, però en els darrers anys ha estat reivindicat com a font documental i alguns artistes contemporanis l'han utilitzat de manera recurrent.

Tal com va avançar l'ARA fa uns mesos, el fons del fotògraf argentí Humbero Rivas (Buenos Aires, 1937 - Barcelona, 2009) ha estat comprat per l'Ajuntament de Barcelona. Calia concretar diversos tràmits burocràtics abans de fer-ne efectiva l'adquisició, que ha costat 200.000 euros, segons ha explicat aquest dimarts Oleguer Benaiges, director de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, la institució que des del 2017 ja conservava bona part del llegat en règim de comodat. Ara s'està treballant en la conservació i posterior digitalització del material d'un dels grans de la fotografia barcelonina, figura fonamental del documentalisme des que va arribar a Catalunya, el 1976.

El 1888, amb l'Exposició Universal, els barcelonins van haver de mirar cap amunt. D'una banda, es va edificar el monument a Colom, un projecte de l'arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà i, de l'altra, es va enlairar, des del Parc de la Ciutadella, un globus captiu (un globus aerostàtic lligat a terra) que va permetre tenir una de les primeres fotografies aèries de la ciutat. De Colom el que va impressionar més als qui es passejaven pel Portal de la Pau era la bastida, i la premsa en va fer sorna: "Per acabar ha arribat Colom a la cima del seu pedestal. Però, com que encara no han tret la bastida, no fa l'efecte que demana. Un foraster exclama al veure'l: «Pobre senyor Cristòfol, el tenen engabiat!»", deia L'Esquetlla de la Torratxa. El fotògraf Antoni Esplugas va dedicar sèries fotogràfiques a totes dues atraccions, amb desenes d’imatges. La mirada d'Esplugas a aquesta Barcelona en plena transformació urbana, social i política s'entrecreua amb la d'altres fotògrafs de la segona meitat del segle XIX a l'exposició La ciutat davant la càmera. Imaginaris urbans al s. XIX, que es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) fins al 23 d'octubre. Aquell 1888 l'augment de fotografies que es van fer de la ciutat va ser brutal i van deixar testimoni d'alguns edificis efímers, com l'espectacular Hotel Internacional, que es pot veure a l'AFB.

Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950 - Barcelona, 2022), que va morir ahir dilluns, va poder veure com l'any passat finalment es reconeixia la seva obra a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB). Fill de represaliats franquistes, era un home compromès políticament i socialment i les seves imatges desprenien solidaritat i empatia. Fins al 22 maig encara es pot veure el resultat de més de vuit anys de la feina d'aquest fotògraf d'ànima sensible a l'AFB amb l'exposició Esteve Lucerón. La Perona. L'espai i la gent.

Vuit anys i mig donen per fer moltes fotografies, però Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950) no en va fer tantes: 3.000 fotogrames, és a dir, set per setmana. El fotògraf es va guanyar a poc a poc, i amb molta paciència, la confiança dels veïns que vivien en una de les últimes zones de barraques de Barcelona, la Perona. Un llarg carrer de dos quilòmetres, que seguia la ronda de Sant Martí, per sota les vies de Rodalies, a tocar de la Verneda, i que va ser enderrocat abans dels Jocs Olímpics. Lucerón va fer les fotografies entre el 1980 i el 1989 sense saber que la Perona desapareixeria. "És un home molt humil i el contacte que va establir amb els veïns va ser molt estret, no hi ha compassió ni folklore a les seves fotografies, sinó molta dignitat i una gran tendresa", diu Jordi Calafell, que ha comissariat, amb Lucerón –que està hospitalitzat–, Esteve Lucerón. La Perona. L'Espai i la gent. L'obra d'aquest fotògraf d'ànima sensible es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins al 22 de maig.

Amb l'ascens del nazisme, la fotògrafa d'origen jueu i polonès Margaret Michaelis (Dziedzice, Polònia, 1902 - Melbourne, Austràlia, 1985), va abandonar Berlín i va decidir exiliar-se a la Barcelona de la II República. Tres mesos després el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC) la va contractar per fer un fotoreportatge del Barri Xino de Barcelona. Havia de fotografiar les entranyes del barri i mostrar la insalubritat, la falta d'infraestructures, les canonades desgastades... per a una exposició que es va fer al subsol de plaça Catalunya per justificar la necessitat de fer el pla Macià, també conegut com a pla Nova Barcelona. Michaelis, però, va anar més enllà. "Es va acostar a la gent, es va guanyar la seva confiança i la va fotografiar en aquests espais", diu Dolors Rodríguez Roig, historiadora de l'art i comissària de l'exposició Margaret Michaelis. Cinc dies pel Barri Xino, que es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) fins al 31 d'octubre. El pla Nova Barcelona no es va arribar a executar mai però la intimitat de les cases d'aquells carrers estrets ens ha pogut arribar gràcies a les instantànies d'aquesta dona de mirada curiosa.

El Poble Espanyol es va construir en un temps rècord: 13 mesos. Havia de ser un gran museu efímer a l'aire lliure que mostrés l'Espanya més tradicional als visitants de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929, però pràcticament un segle després els seus 107 edificis continuen incòlumes a Montjuïc. Al principi es va fer una primera maqueta a partir de fotografies i documentació d'arxiu, però els impulsors del projecte aviat van veure que aquell seria un poble sense ànima i que necessitaven anar als llocs. Dit i fet. Miquel Utrillo, enginyer, pintor, crític d'art i cap del projecte; Xavier Nogués, dibuixant i pintor, i Francesc Folguera i Ramon Reventós, arquitectes, van pujar a un Hispano-Suiza i en un mes van recórrer 600 poblacions de la geografia espanyola. Al cotxe hi duien les maletes, dues càmeres de fotografiar, aquarel·les, una màquina d'escriure... Van fer dos viatges més –de quinze dies cadascun–, i trepitjar el terreny va fer que el projecte canviés de cap a peus. El periple d'aquells quatre homes entusiastes i el making-of de la construcció del Poble Espanyol es poden resseguir des d'avui i fins al 25 d'abril a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Els anarquistes sabien molt bé què volien explicar a través de les fotografies que encarregaven i pagaven a fotògrafs professionals i a militants que captaven la revolució que es va propagar pels carrers de Barcelona entre el juliol del 1936 i el maig del 1937. Però aquest episodi de la memòria recent era poc conegut, perquè les fotografies, algunes envoltades encara de molts interrogants, havien sortit poc dels arxius.

"Què has fet durant el confinament?". És la pregunta que posa en marxa la iniciativa Mirades des del confinament, una gran obra d'homenatge a la solidaritat col·lectiva pel covid-19 impulsada per Òmnium Cultural, el Festival Cruïlla i l'artista Joan Fontcuberta. L'obra es crearà amb millers de fotografies del confinament fetes pels ciutadans i recollides des d'aquest dilluns fins al 19 de maig a la web miradesdesdelconfinament.cat. Un dels precedents formals és el fotomosaic El món neix en cada besada que Fontcuberta va fer el 2014 a la plaça Isidre Nonell de Barcelona.

Ni caos ni improvisació. Els anarquistes sabien molt bé què volien explicar a través de les fotografies que encarregaven i pagaven a fotògrafs professionals i a militants que captaven la revolució que es va propagar pels carrers de Barcelona entre el juliol del 1936 i el maig del 1937. Però aquest episodi de la memòria recent és poc conegut, perquè les fotografies, algunes envoltades encara de molts interrogants, han sortit poc dels arxius. "No hem trobat cap article ni crònica ni llibre dedicat a la història gràfica de l'anarquisme. Hem gratat i gratat durant tres anys fins a poder fer un mínim relat que és molt limitat i embrionari", explica Andrés Antebi, que ha comissariat amb Pablo González i Teresa Ferré l'exposició Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939, que es pot veure a partir de dimecres i fins al 16 de maig a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. L'exposició l'han fet possible l'Observatori de la Vida Quotidiana, del qual formen part els tres comissaris, la Fundación Anselmo Lorenzo de Estudios Libertarios i l'Ateneu Enciclopèdic Popular.