Record inevitable d’una funció força significativa en la història del Teatre Lliure i proposta de futur amb una jove companyia. La nit de les tríbades (o sigui, lesbianes) es va estrenar el 1978 sota la direcció de Fabià Puigserver i amb Anna Lizaran, Quim Lecina, Domènec Reixach i Muntsa Alcañiz, qui va assistir a l’estrena de la nova proposta en el romàntic Teatre de Sarrià i que en acabar la funció va rebre una flor de mans del director, Oriol Broggi.

L’impossible és el mot amb què Tiago Rodrigues designa l’espai geogràfic indefinible però real on s'internen els treballadors de les organitzacions humanitàries. Un espai oposat al possible, que és aquell d’on en provenen i on retornen al finalitzar cada missió i és l’espai on vivim els habitants del Primer Món.

Joel Joan plorava. Plorava en saludar. Unes llàgrimes provocades no sabem si pel monòleg final de Sònia sobre la inabastable resiliència i la fe en l’altra vida o bé per l’alliberament emocional que va sentir després d’una hora i mitja de viatge amb els vuit personatges de L’oncle Vània de Txékhov.

Argos era el nom del gos d’Ulisses. Només ell el va reconèixer quan va tornar a casa disfressat de rodamon després de vint anys d’odissees guerreres. Vera (una superba Ariella Reggio) és una dona gran malalta d’Alzheimer que va fugir de Pula (Ístria) després de la Segona Guerra Mundial. I York és el nom del gos que tenia quan era petita. Un gos, que com Argos, és símbol de la llar i de la terra a la qual ara retorna en un viatge amb cotxe que ha preparat la seva fila Beatrice (Maria Ariis) per conèixer quelcom aparentment tan senzill com la data de naixement de la mare. La mare, la filla i la neta Clara (Lucia Limonta) fan un viatge que les confronta amb el passat i la memòria, amb el silenci que envolta sempre l’exili. Tres generacions, tres vides, tres caràcters i molts kilòmetres de cartera en un atrotinat cotxe per pair el passat i el present, per posar llum al desconegut.

El futur dels nostres fills és una de les grans preocupacions actuals de la humanitat en un món dominat per la incertesa i al qual estan arrabassant totes les iniciatives de sostenibilitat. L’1 de gener del 2023 la Unió Europea atorgava la qualitat d’energia verda a la nuclear. A principis de febrer del 2026 Donald Trump eliminava les limitacions contra els gasos de l’efecte hivernacle i expirava sense renovació l’acord entre Rússia i els Estats Units sobre la proliferació d’armes nuclears. El medi ambient ho té fotut i la irresponsabilitat dels qui prenen aquestes decisions afectarà evidentment els fills de tota la humanitat, com ens ve a dir la prestigiosa dramaturga britànica Lucy Kirkwood amb Els fills (The children), una obra estrenada al Royal Court Theatre de Londres el 2017 i que ens arriba en una magnífica traducció de Cristina Genebat i en unes memorables interpretacions de Mercè Aránega, Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas.

Una cançó llunyana és una d’aquelles propostes en què tots els elements es conjuren amb un resultat esplèndid. Una perla en el petit i càlid espai de Dau al Sec que evidencia que no calen escarafalls per emocionar. Certament, és un monòleg. Un monòleg accentuat per l’humanístic text del dramaturg britànic Simon Stephens, per les breus i delicades frases jazzístiques de Mark Eitzel –conegut com a líder de la banda American Music Club–, per l'exigent direcció d'Oscar Fabrés i, esclar, per l'emocionant interpretació d’Eduardo Lloveras acompanyat al piano de Joel Riu, i tot plegat embolcallat per una il·luminació amb càlides textures (Sergio García).

Carai amb Els Pirates! Reduir la trilogia La villeggiatura del gran Carlo Goldoni a 90 minuts conservant tot l’alè, la diversió i la crítica de l’original no ha de ser gens fàcil. I portar-la a escena només amb quatre intèrprets, tot un repte interpretatiu que Núria Cuyàs, Ricard Farré, Laura Pau i Arnau Puig superen amb virtuositat i una gran vis còmica sota una enginyosa i vibrant direcció d’Adrià Aubert.

El barquer de Jez Butterworth, l'autor de Jerusalem, és una obra i una proposta escènica força excepcional per diferents raons que tenen a veure amb la durada (tres hores i quart, més dues pauses), el nombre d’intèrprets (dinou), els premis assolits (el Laurence Olivier, entre ells) i el rècord d’entrades venudes de la història del Royal Court Theatre de Londres, on es va estrenar el 2017 sota la direcció de Sam Mendes. I a Barcelona, tenen a veure amb l’excel·lent càsting de la proposta del Lliure, amb l’excels nivell interpretatiu d’un repartiment intergeneracional, amb una posada en escena que recupera el millor de Julio Manrique i amb el protagonisme d’un personatge absent, però també i sobretot tenen a veure amb els ressons que provoca en qualsevol comunitat, com la nostra, que aspira a la llibertat, la justícia i la pau.

Hi ha obres que s’apropen a l’horror amb un distanciament d’arrels brechtianes que sense incidir en l’empatia emocional colpegen molt endins i desvetllen el més terrible de la condició humana. Com vaig aprendre conduir n’és una.

Maria Magdalena no va ser una prostituta pecadora, sinó una més entre els apòstols, i companya de Jesucrist. Ella va estar al peu de la creu i li va donar la bona nova el Crist ressuscitat. A més, és el centre d’una proposta teatral que reivindica el veritable paper de les dones a la història en un espectacle on el fascinant vessant audiovisual sutura en bona part les mancances del text i la dramatúrgia.

Sucia (2023) ha sigut l’èxit principal de la jove actriu, dramaturga i directora Bàrbara Mestanza. Una proposta nascuda d’una experiència traumàtica personal que es va convertir en obra de teatre, documental i llibre. Sucia era la catarsi, el crit entre emprenyat i reivindicatiu d’una dona de qui un massatgista va abusar sense que ella sabés com reaccionar. En la seva nova proposta, Tallar-se un peu amb una motoserra, Mestanza torna a parlar sobre el tema dels abusos sexuals contra les dones amb la mirada no tan posada en les víctimes femenines, que també, sinó en l’anomenada cultura de la cancel·lació que anul·la socialment i personalment els agressors, siguin culpables o víctimes d’un parany o venjança.

Valentina és un fantàstic conte i també un conte fantàstic que desborda empatia, emoció i talent de la directora francesa Caroline Guilea Nguyen, de qui fa sis anys vàrem veure la no menys fantàstica Saigon, un gran relat èpic i coral sobre els vincles i els territoris a través de la vida d’un grup d’immigrants vietnamites.

No és estrany que el que el 2022 va ser la primera pel·lícula escrita i dirigida per Francesc Cuéllar, Jusqu'ici tout va, hagi acabat en un escenari de teatre. Perquè hi ha molt de teatre, de bon teatre, en aquest atrevit debut cinematogràfic. Em sembla més teatre que cinema, deia, entre altres, un tal #Promont a les valoracions de la pel·lícula a Filmin, on encara es pot veure.

El 26 de novembre de 2021 ens deixava als 91 anys Stephen Sondheim. I hores després un nombrós grup de gent de teatre, amics i públic es reunien a Central Park i cantaven Sunday in park with George. El tema ha sonat a sis veus a la part final d’una entranyable i lúdica vetllada d’homenatge al gran compositor nord-americà en el teatre La Fàbrica de Barcelona.

Poc més de trenta anys han passat des de la poderosa, càustica i tensa proposta que Ariel Garcia Valdès va dirigir de La corona d’espines al Teatre Romea el 22 de desembre de 1994. Molts anys per a una obra que sense ser de les més conegudes de Josep Maria de Sagarra és, sens dubte, una de les més profundes i tràgiques i que constata la qualitat lingüística, poètica i dramàtica d’aquest poema dramàtic escrit el 1930 i que ara, en la mirada de Xavier Albertí, rep l’aplaudiment de tota la platea del TNC a peu dret.

La lluita per l’adequació dels transports i dels edificis públics per a les persones amb diversitat funcional ha estat constant. La de millorar la vida d’aquestes persones també. Mentre podem caminar amb normalitat no valorem els avantatges de la mobilitat sense restriccions, però quan, per un accident, el nostre cos roman ancorat en una cadira de rodes enfrontem la vida d’una altra manera. I, tot sigui dit, no gens fàcil. I això és el que li ha passat a la mare de l'Amanda mentre netejava. La filla s’adreça a una oficina de vida independent per informar-se sobre com sol·licitar els ajuts per a la dependència. Allà es trobarà el Benito, un home en cadira de rodes, voluntari de l’organització per ajudar els afectats.

El teatre del segle XXI assumeix que els clàssics cal trair-los per acostar-los al món actual. Una traïció de les formes tradicionals que conservant l’argument i els personatges revoluciona la manera d’explicar-nos les històries. El Hamlet de la Schaubühne de Berlín dirigit per Thomas Ostermeier n’és un exemple paradigmàtic. Des que va estrenar-se el 2008, s’ha convertit en una proposta icònica celebrada arreu del món, que va passar com un llamp el desembre d’aquell any pel Teatre Lliure i que ara ha inaugurat el festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona.

La caiguda del Mur de Berlín va obrir les portes del cel als ciutadans de l’anomenada Europa de l'Est. La derrota del comunisme albirava una nova vida en democràcia que garantiria els drets restringits per les ferotges dictadures socialistes. Il·lusos ells, perquè ràpidament els núvols de tempesta van cobrir aquells cels i l’alegria va derivar en resignació. Ho diu la fotògrafa malalta de fibromiàlgia que sobreviu amb el seu marit en alguna ciutat d’algun d’aquells països i que va guanyar un prestigiós premi justament per les fotos de la caiguda de l’icònic mur alemany. Van sortir del foc per caure a les brases. Les brases del capitalisme. L’Europa de la il·lusió virada cap a l’Europa de la frustració en la metafòrica boira de l’obra de Lluïsa Cunillé guanyadora del premi Frederic Roda 2014.

L’angoixa, la por i la mort que habiten la novel·la de Mercè Rodoreda va planar sobre la platea del Teatre Nacional de Catalunya en la inauguració de la temporada. L’angoixa, la por i la mort atàvica al poble de cases de color rosa imaginat per Rodoreda i l’angoixa, la por i la mort dels milers de palestins assassinats pel govern d’Israel.

Ramon Madaula escriu comèdies sobre el que veu –i és un gran observador– i el que l’envolta. En les seves obres hi ha sempre alguna cosa de si mateix i, en el cas d'Els bons, de la seva pròpia història. Si a l’anterior, Loop (que es va veure a la Sala Flyhard la temporada passada i es reposarà al Texas), tocava la confrontació sentimental entre un pare artista –un escultor– i una filla que volava fora del niu, a Els bons mira cap a la seva infantesa. De ben petit, el sabadellenc Madaula freqüentava el teatre La Faràndula de Sabadell per veure els Pastorets de Folch i Torres, i les seves simpaties anaven més cap al bon Satanàs que cap al no tan bo arcàngel Gabriel. D’aquells records neix una comèdia que és també un sincer homenatge al teatre d’aficionats i que segurament es convertirà en un dels grans èxits de la temporada.