Thomas Ostermeier: "El 95% del teatre actual em posa malalt"

BarcelonaUna generació del públic teatral català ha crescut amb el director Thomas Ostermeier (Soltau, 1968). Àlex Rigola el va començar a portar a Barcelona quan dirigia el Teatre Lliure com a un dels seus referents a l'hora de fer unes posades en escena dels clàssics radicalment contemporànies que, al mateix temps, mantenien l'essència del text. Durant tot aquest temps el festival Temporada Alta ha programat alguns dels seus espectacles i la 34a edició del festival arrenca aquest cap de setmana al Teatre Municipal de Girona amb el seu Hamlet, que ja es va poder veure a la sala Fabià Puigserver del Lliure dues nits el desembre del 2008, pocs mesos després de l'estrena alemanya. El pas de l'espectacle per Barcelona va tenir la curiositat que un dels actors es va posar malalt en l'últim moment i el mateix Ostermeier va haver de fer el paper d'Horaci, amb el llibret a la mà, descamisat, de genolls i embolicat amb un plàstic.

"Aquest Hamlet és un dels espectacles referents del començament del segle XXI", afirma el director del Temporada Alta, Narcís Puig, que fa temps que batallava per portar al festival aquest espectacle, que continua protagonitzant el sensacional Lars Eidinger. "Em sorprèn una mica que la gent digui que és una peça rellevant del teatre europeu, perquè soc molt de la vella escola, perquè intento entendre el text, descobrir coses que no sabia abans, aprofundir molt en el text i en el seu significat", diu Ostermeier. "Va ser el meu segon Shakespeare –afegeix– després de Somni d'una nit d'estiu. Skakespeare és un autor per a mi, perquè la seva bellesa es troba en el fet que mai no hi ha un missatge, sinó que mira l'abisme de la condició humana. I a mesura que la història avança, especialment avui dia, això és cada vegada més rellevant, la tragèdia de la humanitat és cada vegada més notòria".

Al llarg d'aquests disset anys, l'espectacle ha evolucionat. "He fet molts canvis en les escenes, i el Lars les continua canviant sense el meu permís, així que l'espectacle també serà una sorpresa per a mi", afirma, sorneguer. "Aquest és el Hamlet de Lars Eidinger perquè diu que el vol fer fins que es mori. Ja n'hem fet prop de cinc-centes funcions i té el paper impregnat en el cos i en l'ànima", explica el director. El procés de creació no va ser fàcil: recorda que alguns dels intèrprets es van enfadar perquè els va retallar molt text quan va decidir escurçar l'espectacle de sis a quatre hores, i que va quedar molt sorprès per l'èxit. Assegura que és un espectacle "caòtic", i es pensava que no duraria més de dos anys. Però s'ha adonat que el temps li dona la raó en el seu enfocament: "Tinc la sensació que el món s’està apropant a la meva visió. Estem tornant als temps de Shakespeare, perquè va ser aleshores quan es va produir, d'alguna manera, la primera gran victòria del capitalisme", afirma. "Va ser l’inici del colonialisme, el comerç va créixer enormement i, després, es va produir la tràgica derrota de l’Armada Espanyola, la qual cosa va marcar l'inici de la història d’èxit elisabetiana. Recordem aquesta època com un moment increïblement pròsper, però al mateix temps va ser una època d'una violència terrible i de conflictes religiosos, ètics i ètnics". Així, retrata Hamlet com "un nen consentit", un personatge dins de "la societat podrida del regne de Dinamarca", adverteix. I introdueix alguns tocs d'humor, com el començament de l'obra en clau d'slapstick.

L'exigència de no avorrir el públic

Ostermeier deixa caure que, disset anys després, s'ha tornat molt més "conservador". "M’encanta ser un artista burgès i conservador. Per què no hauria de ser així? És el que tots volem aconseguir. No em feu sentir malament per això", subratlla. Del teatre actual troba a faltar en els joves que posin en primer pla la seva "veu" en comptes d'estar massa atents al que van fer els seus predecessors. I que continuïn proliferant els "clixés". "El 95% del que veiem al teatre em posa malalt", lamenta Ostermeier. "Quin és el gran error? Billy Wilder deia que la norma número 1 és no avorrir el públic. Però com? El teatre és probablement la forma d’art més avorrida que podem imaginar, inclosos els meus espectacles. Però és també la forma artística més sincera, o almenys la forma artística que està més a prop de la vida".