Abelardo Fernández va defensar durant gairebé una dècada els colors del Barça com a jugador, abans de penjar les botes a l'Alabès i, posteriorment, canviar la gespa per la banqueta. La seva darrera experiència com a entrenador va ser a l'Alabès, després d'haver dirigit mig curs l'Espanyol amb el complicat repte d'evitar un descens a Segona que es va acabar consumant. Malgrat la rivalitat entre els dos clubs, guarda una alta estima a les dues entitats. Mentre espera el seu retorn a les banquetes, segueix vinculat al món del futbol com a comentarista de Movistar, la plataforma que té els drets televisius de la Lliga.

Després de més de 300 partits amb el Barça i un centenar de gols –entre els quals la inoblidable diana a la final de Wembley–, Ronald Koeman va fer les maletes de Barcelona, ciutat que sempre ha estimat, per acabar la seva etapa com a jugador al Feyenoord, a Rotterdam (Països Baixos). La seva marxa va ser paral·lela a l'epíleg del dream team, en què molts dels jugadors d'aquella etapa es van anar acomiadant després de la dolorosa derrota contra el Milan a la final d'Atenes del 1994. Koeman acabaria anant-se'n del Barça un any després, el 1995, entre elogis del seu compatriota i entrenador, Johan Cruyff. L'última temporada a Barcelona de l'actual tècnic blaugrana va coincidir amb la primera del Pitu Abelardo, que arribava procedent de l'Sporting de Gijón.

El meu pessimisme de dijous a la nit persisteix: l’Espanyol està condemnat. Però si fos el màxim responsable del club hauria fet el mateix que Mister Chen: cessar Abelardo i passar tota la responsabilitat a Rufete. Tot i que trasllades una imatge de caos -ja no ve d’aquí-, s’ha de fer un últim intent per sacsejar l’equip. No acceptar plàcidament el destí inevitable, i rebel·lar-s’hi. Amb un afegitó: obligues Rufete a fer-se càrrec (en el sentit més profund) de la situació. Abelardo s’hi jugava el prestigi. Rufete s’ho juga tot. Les paraules del nou entrenador poden sonar una mica noves en un vestidor que porta tota la temporada sense reaccionar. Fins i tot si es produeix la millor de les reaccions ja no serem a temps de salvar-nos. Però, com a mínim, que no puguem dir que no s’ha intentat fins al final. I, sobretot, que no tinguem la sensació d’indolència que molts jugadors ens han transmès. Que algú els expliqui amb una certa passió la tristesa que ens produeix el descens de l’Espanyol.

La nit de divendres a dissabte, mentre alguns radicals es dedicaven a fer pintades amenaçant la plantilla a l’RCDE Stadium i a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, la cúpula directiva del club va aprovar a la desesperada l’enèsim canvi de rumb per intentar evitar el descens. El dia abans de rebre un Reial Madrid que serà líder tot sol si guanya un partit (22 h, M. LaLiga) que pot deixar virtualment descendit l’Espanyol, l’entitat blanc-i-blava va anunciar la destitució d’Abelardo Fernández i el pas de Rufete a tècnic interí. “Busquem una última reacció per no abaixar els braços i poder tirar endavant. És una decisió més emocional que no esportiva. Cal intentar tirar endavant amb una mica de testosterona i unitat”, van explicar fonts del club a l’ARA.

Visitar el Coliseum Alfonso Pérez no acostuma a agradar a ningú. Però si a la proposta feixuga dels soldats de José Bordalás s’hi afegeix un arbitratge nefast, la batalla agafa un component èpic. Els blanc-i-blaus van obtenir un punt valuosíssim (0-0), de gran mèrit, en un gran partit col·lectiu que reforça la idea que aquest equip, tot i seguir en descens, és ben viu.

Abelardo Fernández ha analitzat la victòria de l'Espanyol contra l'Alabès. "Era important guanyar el primer partit, tant a nivell de puntuació com de moral. Era un partit transcendental. L'expulsió de Pacheco ens ha afavorit, però hem estat endollats i agressius. La situació, però, continua sent difícil", ha explicat l'entrenador de l'equip blanc-i-blau.

Onze partits per fer la feina que no ha fet en 27. L’Espanyol estrena aquest dissabte (14 hores, Movistar LaLiga) un tram final de la temporada en què intentarà evitar el descens. El primer rival serà l’Alabès, un dels dos equips amb els quals Abelardo Fernández va liderar remuntades que també semblaven inversemblants. L’altre conjunt que vol utilitzar com a mirall és l’Sporting de Gijón. “Un nou miracle? Per a això he vingut a l’Espanyol. M’agraden els reptes i soc una persona ambiciosa. Ho intentarem al 200%”, diu l’entrenador, que durant l’aturada ha utilitzat molt el vídeo per tractar de compensar millor el joc d’un grup de jugadors amb potencial per fer millor les coses.

L’eliminació de l’Europa League, sumada a la de la Copa del Rei, permet a l’Espanyol centrar-se de ple en una Lliga on concentra totes les urgències. Quan s'han complert vuit mesos de l’inici de l’activitat a la Ciutat Esportiva Dani Jarque (el 3 de juliol), veure com el feixuc calendari allibera dates i estalvia desplaçaments suposa una bombona d’oxigen per a la plantilla i el cos tècnic. Ara mateix, l’Espanyol ha disputat 43 partits oficials, un menys dels 44 de tota la temporada passada. I encara n’haurà d’afrontar 12 més, de manera que la xifra total s’elevarà fins als 55. Serà la segona temporada amb més partits oficials en la història de l’entitat blanc-i-blava, només superada pels 57 de la 2006-07. Deixarà enrere els 54 de la 1987-88 o els 53 de la 2005-06. En aquestes tres temporades, l’Espanyol va arribar a alguna final.

Després d'uns quants mesos de turbulències, l’Espanyol sembla viure per fi el final d’una metamorfosi que va començar amb el traumàtic comiat de Rubi i que l’ha portat a canviar de filosofia fins a tres cops des de l’estiu passat. Massa canvis de rumb en pocs mesos que no han aconseguit l’estabilitat necessària fins que el club blanc-i-blau no ha apostat per unes contrastades solucions d’emergència: Abelardo Fernández i uns reforços hivernals amb què sembla haver trobat la tecla que combina joc i resultats. L’Espanyol ha viscut uns últims mesos molt intensos, en què ha patit una autèntica muntanya russa d’estats d’ànim i de variacions a l’onze inicial i la plantilla.

Després de la derrota de dissabte a Granada (1-2), en què amb l’encert de Raúl de Tomás no n’hi va haver prou per culpa de les errades defensives, l’Espanyol tanca aquesta jornada més cuer perquè ahir el Leganés va derrotar la Reial Societat amb un gran gol de falta d’Óscar Rodríguez sobre la botzina (2-1). Els madrilenys tenen ara tres punts més (18) que els blanc-i-blaus (15).

Any nou, vida nova. O més ben dit, decisions encertades, per a un Espanyol al qual el 2020 li està anant força bé. En bona mesura, gràcies a un seguit de canvis dràstics que han servit per sacsejar una entitat que espera allunyar-se del calvari amb l'última revolució xinesa. “No escatimarem esforços, aviat sortirem d’aquesta situació”, va anunciar Chen Yansheng al desembre, a la junta d’accionistes de l’Espanyol. Aquella premonició no era gratuïta, sinó una declaració d’intencions basada en plans reals. O el que és el mateix: en un canvi en la política esportiva que ha de servir, com a mínim, per salvar el curs actual i evitar el descens.

Les rivalitats fan grans els esportistes. Podríem preguntar-ho a Federer i Nadal. Tots dos són millors tenistes gràcies a l’altre, amb una trajectòria que els ha retroalimentat. Les rivalitats fan grans els clubs. Podríem referir-nos als Celtics i als Lakers per explicar-ho, per exemple. Gràcies a una dècada de competició intensa es van convertir en els dos clubs amb més fans del bàsquet. Les rivalitats fan gran l’esport, i no hi ha res més gran a la vida que l’esport, en la seva dimensió positiva, per inspirar-nos en la resta de coses que vivim.

“És un punt d‘orgull d’uns jugadors que no s'ho han passat bé i no tenen una situació fàcil. Estic segur que els pericos estan orgullosos de l’equip. És un punt d’inflexió”. Abelardo Fernández n’ha tingut prou amb un partit per tornar la fe i la il·lusió a un Espanyol que veu la salvació força més a prop que abans de tancar el 2019, després de caure a Leganés. Malgrat que l’equip continua ocupant l'última posició de la classificació al final de la primera volta, la bona actuació oferta contra el Barça i el fet de tenir rivals no gaire lluny a la classificació, com el Leganés i el Mallorca, mantenen viva la flama entre una afició que sap que els equips que acaben la primera volta amb tot just onze punts solen baixar a Segona.

El cap de setmana del pacte d’esquerres, el cap de setmana en què el partit del “sí que es pot” arribarà al govern, l’Espanyol també ha demostrat que a vegades l’impossible és possible. Un empat amb gust de victòria pel minut en què es va aconseguir i per la dramàtica situació en la classificació.

Les alarmants xifres de gols anotats i rebuts –les pitjors de tota la Lliga– evidencien que l’Espanyol pateix un curtcircuit en la producció ofensiva i una no menys preocupant fragilitat defensiva. És públic i notori que els blanc-i-blaus enyoren, i molt, un davanter amb les xifres de Borja Iglesias o Gerard Moreno. Però la responsabilitat ofensiva no només recau en el punta de torn. Els periquitos han perdut les ales, i sense és molt complicat volar. Entre els quatre extrems d’aquest curs (Vargas, Wu Lei, Melendo i Piatti) només han sigut capaços de fabricar un gol i dues assistències. I cal matisar que l’única diana va arribar en un partit en què el xinès actuava com a davanter centre.

“Luis Aragonés deia allò de guanyar, guanyar i tornar a guanyar. La meva filosofia és: competir, competir i tornar a competir. I si a sobre guanyem, ho celebrarem com cal”. Amb aquesta declaració d’intencions s’ha presentat Abelardo Fernández com a nou tècnic d’un Espanyol al qual està convençut que salvarà. “Tot i haver refusat altres ofertes, aquest era un repte que em venia de gust. Quan em van trucar no m’ho vaig pensar dos cops”, ha dit l’asturià, que ha tret importància al seu passat blaugrana: “Intentaré guanyar el Barça amb totes les meves ganes. Allà on he estat sempre he demostrat la meva professionalitat. Ho donaré tot. Des que vam arribar a un acord, soc el primer periquito”.

L’Espanyol tancarà un 2019 ple de contrastos estrenant entrenador, el 65è de la seva història. L’escollit, Abelardo Fernández, a qui s’ha convençut després d’una setmana de negociacions en plenes festes nadalenques que han permès aconseguir els serveis d’un tècnic expert en situacions crítiques –que poques setmanes enrere ja havia desestimat Leganés i el Celta– i que van acabar incorporant Javier Aguirre i Òscar Garcia, respectivament. El tècnic asturià firma amb l’Espanyol fins a final de curs i tindrà una prima d’aproximadament mig milió d’euros si aconsegueix repetir les salvacions que ja va aconseguir a l’Sporting i a l’Alabès, en què tenia plantilles, a priori, pitjors que la de l’actual Espanyol. Es presentarà dilluns (16 h), després de dirigir el primer entrenament amb la plantilla blanc-i-blava, que coneixerà aleshores el seu tercer entrenador d’aquest curs. Una solució d’urgència per evitar el descens.

Un davanter que asseguri gols, un tècnic capaç de revifar un equip mort i un director general que posi ordre i recondueixi la gestió d’un club encaminat al precipici esportiu. L’Espanyol no prepara una llista de regals per a aquestes festes nadalenques, sinó que directament necessita l’aportació de tres Reis que li permetin evitar el descens. A falta d’acabar de tancar les seves contractacions, l’Espanyol ja ha posat noms i cognoms als preferits en cada rol: Raúl de Tomás, Abelardo Fernández i José Maria Duran Farré. Tres opcions que confien poder tancar en els pròxims dies. L’Espanyol no pot permetre’s més errors, i per això al consell d’administració volen afinar al màxim en cada pas que facin a partir d’ara.