La reunió entre el PSOE i Sumar per intentar redreçar la crisi del govern de coalició arran dels escàndols de presumpta corrupció i assetjament dels socialistes ha acabat com ha començat, sense cap "avenç significatiu". Així ho ha criticat en un comunicat posterior Sumar, el soci minoritari de l'executiu, en el qual ha acusat els de Pedro Sánchez de "bunqueritzar-se" a Ferraz i a la Moncloa i "no respondre a una ciutadania que exigeix explicacions i transformacions". La trobada ha estat marcada per la incògnita sobre el lloc i l'hora, que les dues formacions no han revelat fins que s'ha produït: ha estat al Congrés i ha durat més d'una hora i mitja. Per la seva banda, els socialistes s'han reafirmat en les mesures que han pres davant els casos de presumpta corrupció i assetjament i en la resposta "contundent" i "immediata" que han tingut. "Ho hem demostrat i ho seguirem demostrant", han defensat des del PSOE en altre comunicat.

Sant Jordi és un valor tan segur que només genera el dubte de quin temps hi farà. Perquè, per poc que ajudi, milions de persones surten a viure’l al carrer. Va ser el cas d’ahir, amb dos milions de llibres venuts i gentades per tot arreu. A Barcelona, que oficia de cap i casal d’editorials i on firmen els escriptors més venuts, no s’hi podia fer un pas. El centre de la ciutat, amb trànsit i amb obres, va arribar al col·lapse. Caldria treballar ja en l’any que ve, per no morir d’èxit i repensar l’anar i venir de la gent. 

El Partit Popular d'Àustria (ÖVP), el Partit Socialdemòcrata d'Àustria (SPÖ) i el partit liberal NEOS han arribat finalment a un acord de coalició per formar govern. Després d'intenses negociacions, els partits han aconseguit el pacte que buscaven per deixar fora de l'executiu la formació d'extrema dreta Partit de la Llibertat (FPÖ), que va ser la força més votada a les eleccions del 29 de setembre, amb el 28,8% dels vots. L'ultradretà Herbert Kickl va fracassar en el seu intent de formar govern amb els conservadors.

En ple xoc amb Pablo Iglesias pel paper de Podem en la coalició entre el PSOE i Sumar, Ada Colau ha volgut ser més clara que en anteriors ocasions i tallar de soca-rel les acusacions d'estar posicionant-se com a futura ministra del govern espanyol. "No seré ministra. He decidit no ser ministra", ha afirmat en una entrevista aquest dijous a RAC1, on ha assegurat que es tracta d'una decisió "totalment presa".

L'executiu espanyol encara no pot respirar tranquil amb la reforma laboral. Després de l'acord amb els agents socials del mes de desembre passat i l'aprovació de la normativa per part del consell de ministres, al text –en forma de reial decret– encara li cal el vistiplau del Congrés de Diputats i, de moment, els números no surten. Els principals socis de la investidura –ERC, el PNB i EH Bildu–es mantenen en el no si no es modifiquen alguns elements de la norma, com ara la prevalença dels convenis autonòmics per sobre dels estatals, durant el tràmit parlamentari. Per això, cap d'ells tampoc tanca, a priori, la porta a un acord. "Negociar i buscar un acord forma part de la nostra manera d'entendre la política", defensen aquest dimarts el president d'ERC, Oriol Junqueras, i el diputat republicà al Congrés, Jordi Salvador, en un article d'aquest dimarts al diari Público.

El 22 de juny Pedro Sánchez arribava al final d'un camí que feia mesos que aplanava: indultava els presos polítics després de gairebé quatre anys a la presó. Era la primera pedra per recomençar i abordar el conflicte polític al marge dels tribunals. El següent pas era reprendre la taula de diàleg que havia quedat interrompuda per la pandèmia, i el 15 de setembre arribava la fotografia dels dos equips, del govern espanyol i el català, al Palau de la Generalitat. Però han anat passant els mesos i la Moncloa ha anat donant senyals que, després d'haver indultat els presos polítics, el conflicte català ha deixat de ser una prioritat. I ho ha certificat aquest dimecres el president espanyol, que ha tancat l'any defensant la idea que la gestió ara de la pandèmia és incompatible amb reprendre immediatament el diàleg amb la Generalitat.

No, a mi tampoc no m’agrada veure el meu govern en un estat permanent de controvèrsia, retransmesa en directe i anunciada als quatre vents. Produeix una trista sensació d’agror, de desgovern i, en definitiva, d’impotència. Els desacords, siguin poc o molt sobreactuats, contradiuen la proclamada voluntat de mostrar que l’independentisme és capaç de governar bé i que és mereixedor de la confiança i el suport d’una majoria més gran de la que ara aplega. Si més no, aquest és el pretext al·legat per plegar-se a la gestió del que resta del vell marc autonòmic.

La millora d’una part molt important dels serveis públics que pel seu funcionament necessiten presencia física i en xarxa al territori i concentració de talent en estructura piramidal, com la sanitat, l'educació o l'accés a la cultura, dependrà en els propers anys d’una dotació d’intel·ligència artificial ben meditada i d’una penetració en una societat de característiques diferents a les d’altres dècades.

Només en 4 de les 17 comunitats autònomes de l’Estat governa un únic partit. Les coalicions fins i tot van arribar l’any passat per primera vegada al govern espanyol i van acabar amb una anomalia històrica. Arreu d’Europa el multipartidisme s’imposa i les majories absolutes desapareixen, de manera que primen els acords però es dificulta el dia a dia.

El 5 d’octubre del 2018, només quatre mesos després de la constitució del govern de JxCat i Esquerra, el president, Quim Torra, i el vicepresident, Pere Aragonès, van comparèixer conjuntament a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat per exhibir unitat davant la primera crisi de l’executiu. Per a qualsevol iniciat en la política, van gastar l’últim cartutx d’un govern de coalició: la intervenció dels màxims líders per resoldre una divergència. El que no sabien en aquell moment era que l’executiu de Junts i Esquerra estaria en conflicte permanent i que la carta de conjurar-se per la unitat deixaria de fer efecte ben aviat, per reiterativa. Després de les eleccions, i davant la voluntat de reeditar el pacte, Aragonès ja ha dit que vol altres maneres de funcionar i no un altre Govern amb departaments “estancs”. Ara bé, quines són les vies per evitar les crisis? Com es millora la coordinació? Segons els experts de l’Observatori dels Governs de Coalició de la Universitat de Barcelona, la clau passa per establir uns protocols clars en el pacte de governabilitat que impedeixin el conflicte i que, en cas que arribi, marquin la via per resoldre’l.

1. Ritme. El votant independentista no és homogeni. Hi ha un nucli ideològic compromès amb la causa nacionalista, que veu com una traïció qualsevol desviament en el camí imaginat cap a la promesa, però hi ha també una àmplia gamma de ciutadans encantats de poder votar un dia en un referèndum reconegut perquè la potència (la nació catalana) es pugui constituir en acte (estat), sense que la idea els faci perdre el món de vista. De fet, el primer salt endavant de l’independentisme es va donar quan Josep-Lluís Carod-Rovira, en les seves campanyes com a candidat d’Esquerra, va proclamar la laïcitat: "No soc nacionalista i vull la independència de Catalunya", cosa que va atreure gent allunyada del nacionalisme.

Per raons d’higiene mental i de salut democràtica, em mantinc al marge de Twitter i de qualsevol altra xarxa social. Com que, amb tot, llegeixo cada dia la selecció de piulades que publica l’ARA a la seva pàgina 2, soc conscient que a la xarxa de l’ocellet hi ha tuitaires plens d’enginy i d’agudesa, capaços de resumir en molt poques paraules un argument, una reflexió, un comentari sovint irònics i brillants. Però, per exemple en relació a la pandèmia, m’ha semblat que les xarxes més aviat engreixaven les falsedats i els discursos de la por. Pel que fa a la política, i més en concret a la política independentista, crec que Twitter i companyia han esdevingut àgores molt propícies a la desqualificació, l’insult i l’exabrupte, formulats sovint des de l’anonimat i gairebé sempre des de la impunitat o, si ho prefereixen, des de la irresponsabilitat.  Des de la certesa que ningú no et demanarà comptes pel que has escrit, vaja.

Espavil, que ve la Guàrdia Civil

Twitter és un lloc virtual on, si saps destriar el gra de la palla, pots arribar a passar-t’ho molt bé. Amb una mica de criteri a l’hora d’escollir a qui seguir i a qui silenciar, t’enriqueixes amb reflexions i ocurrències d’algú que acostuma anar molt per davant teu en enginy i en coneixements. Darrerament, m’he enganxat a l’@optimotcat. És una addicció que, de moment, no té efectes secundaris. No es tracta de fer una consulta lingüística quan sorgeix un dubte (és “trencar motllos” o “trencar motlles”?), sinó que es basa, senzillament, en jugar amb la llengua. Perquè sí, com qui fa un solitari del mòbil estant. Abans-d’ahir, per exemple, des de l’Optimot ens van plantejar quines expressions fem servir per indicar que algú triga a fer alguna cosa. La col·lecció de respostes, amb tota mena de variants col·loquials, em va tenir tot el dia amb un ull a la xarxa. “Va, que el mestre es fa vell”, “Va, que un sant s’hi va morir”, “Vinga, que ens hi florirem”, “És tard i vol ploure... i la mula no es vol moure”, “Sembla l’obra de la Seu”, “Sembles la Mare de Déu de l’Empenta”, “Espavil, que passen quintos”, deien des de Ponent. “Espallonga” o “Espalluca”, va escriure algú des de la Marina Baixa. M’agrada que tothom hi digui la seva, sense por ni vergonya, i encara m’agrada més que ningú no renyi. De totes les expressions proposades, n’he triat dues. D’entrada, una rima que no havia sentit mai: ”Espavil, que ve la Guàrdia Civil”. La Benemérita entesa com el papus que espanta els nens i els grans és una imatge que ve de molt lluny i que l’1 d’octubre del 2017 ens van recordar que encara té fonament. La segona, situada a Vic, diu: “Espavila Capdevila”. D'acord, diguem-ne com vulguem, a Osona, al Segrià o allà on sigui. Però convindria que Pere Aragonès s’afanyés a formar una coalició de govern solvent. Catalunya no es pot permetre perdre més temps. I, menys encara, haver de repetir les eleccions. 

]]>

“Deslleials”, “sectaris”, “incoherents”, “trileros”, “radicals”... Són només alguns dels adjectius que a diari poden llançar en privat membres de l’equip del govern de coalició de Pedro Sánchez. Que la confrontació i la desconfiança s’han instal·lat entre el PSOE i Unides Podem al consell de ministres és un fet des de fa mesos, però aquesta setmana la divisió ha entrat en una nova fase. De les declaracions creuades als mitjans s’ha passat ara al boicot i, per primera vegada, els membres de la coalició han trencat la unitat de vot al Congrés per una llei: Podem va abstenir-se dimarts en la presa en consideració de la llei d’igualtat de tracte i no discriminació, presentada pel PSOE. La norma va acabar tirant endavant, però el partit lila hauria maniobrat entre els socis d’investidura per intentar que no prosperés. Considera que en la paràlisi de la llei trans “s’han passat línies vermelles que no s’havien passat abans”.

]]> Si tot va bé, el pròxim govern català serà de coalició entre forces independentistes. Però un govern de coalició pot repetir l’error fonamental que va dur al fracàs dels tripartits, que va ser un llast insalvable en la legislatura anterior i que és la major feblesa de l’actual govern espanyol: la idea que en una coalició els partits no comparteixen el govern, sinó que se‘l reparteixen, tants per a tu, tants per a mi. Això fa que la meitat del govern no es consideri responsable –sovint més aviat adversari– del que fa l’altra meitat. Les polítiques sectorials –econòmiques, sanitàries, educatives, culturals– i el full de ruta que les inclou no són consensuades prèviament i assumides per tot el govern, sinó que esdevenen una propietat privada del partit a qui li toquen. I els consellers es converteixen en peces blanques o negres d’una partida d’escacs interna. Més lleials al partit que els ha triat que no pas al president, que és qui té la potestat i la responsabilitat de nomenar-los a tots. No tan sols als seus. Si els partits es reuneixen amb la idea de repartir-se el govern, no de compartir-lo, arribaran a pactes, hi haurà investidura, però pel que fa al bon govern la legislatura naixerà altra vegada tocada. Amb plom a l’ala.

]]>