Visiblement satisfeta amb la proposta de finançament autonòmic presentada per la vicepresidenta espanyola María Jesús Montero, però conscient que no es pot obtenir el 100% del que es vol, la consellera d'Economia, Alícia Romero (Caldes d'Estrac, 1976) rep l'ARA al Palau de la Generalitat convençuda que Catalunya hi surt guanyant amb el projecte. I afirmant que no veu impossible que tiri endavant.

María Jesús Montero fa temps que té una croada contra el "dúmping fiscal" de Madrid. La vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda no s'ha amagat que és "partidària" de desincentivar aquesta pràctica i aquest divendres, en el marc de la presentació del nou model de finançament autonòmic, ho ha tornat a posar sobre la taula. "És important posar topalls i [aprovar] mecanismes perquè no es produeixin buidatges fiscals", ha dit.

Es pot cotitzar en una comunitat autònoma, tributar en una altra i fer servir els serveis públics d'una tercera. Conec el cas, per exemple, d'una persona que és resident efectiva a Valladolid; allà cotitza el seu despatx, allà treballa, obté la renda i la plusvàlua dels recursos que utilitza. Malgrat això, és resident fiscal a Madrid, on té un pis de propietat com a inversió i on va de tant en tant amb l’AVE. Sap què ha de fer per justificar-ho davant de l’Agència Tributària, per mostrar que habita almenys la meitat de l’any a la Comunitat de Madrid, ja que allà paga menys renda i patrimoni. Així, els costos dels serveis relatius a la seva activitat els suporta Castella i Lleó, i qui fa caixa és la Comunitat de Madrid. Però on té la residència administrativa autodeclarada és a Eivissa!, on viatja els estius i més d’un cap de setmana, perquè així es beneficia d’uns descomptes de transport que la seva contribució fiscal no ajuda a finançar. Essent resident administrativa a les Illes Balears, aquesta comunitat rep el finançament autonòmic corresponent, basat en la població empadronada. Per tant, la seva residència legal no és realment enlloc. No és on cotitza, a Valladolid: aquí no té ni metge de capçalera, tot i que si li cal hi accedeix per urgències com a ciutadà desplaçat. Tampoc no és on tributa, a Madrid, on, amb el que s’estalvia d'impostos, pot pagar-se la sanitat privada. I no és allà on se li financen els serveis públics, sinó a les Illes Balears, que reben per això un ingrés sense gairebé assumir cap cost, ja que, al cap i a la fi, la subvenció del transport la paga l’Estat! Com pot ser que estiguem instal·lats en aquesta disbauxa de residències reals, fiscals i administratives, sense un mínim creuament de dades ni responsabilitats identificables en el finançament d'un estat del benestar contra el qual moltes persones com la del cas esmentat practiquen el seu particular dúmping fiscal?

És cert que fins a cert punt el dúmping fiscal s'utilitza com a element de distracció política, perquè en el tema del finançament hi ha altres singularitats, inclòs el concert foral, i no apareixen en el discurs polític de casa nostra. Però això no vol dir que la Comunitat de Madrid de la neoconservadora Sra. Ayuso no en faci. Madrid fa dúmping fiscal, sí. Andalusia no. Tampoc Múrcia. Si aquestes comunitats abaixen els seus impostos i recapten menys, allà ells, perquè disposaran de menys capacitat de despesa i no podran reclamar després les transferències d’anivellament. A cadascú el seu. En el cas d'aquestes altres comunitats, si fan servir la seva autonomia tributària per abaixar impostos, amb pèrdua de recaptació si s’escau, la baixada sí que serà real.

Va ser en una data tan llunyana com el 2007 quan el llavors conseller d'Economia, Antoni Castells, va posar sobre la taula la necessitat d'harmonitzar a tot l'Estat alguns dels impostos cedits a les comunitats autònomes, especialment el de successions, perquè no hi hagués una cursa a la baixa entre tots els territoris. Castells va ser molt criticat llavors perquè incorria en una aparent contradicció: un federalista partidari de la màxima sobirania fiscal per a Catalunya reclamava a l'Estat que posés un límit a aquesta sobirania. El conseller, però, assenyalava que el que no tenia sentit és que un impost cedit perquè les autonomies poguessin finançar-se millor acabés convertint-se en una arma, a còpia de deixar-lo pràcticament a zero, per robar bases fiscals, és a dir, contribuents, a altres territoris. Això és el que es coneix com a dúmping fiscal, que a escala europea practiquen països com Irlanda i Luxemburg, però que dins de l'estat espanyol practica especialment la Comunitat de Madrid.

Foc creuat entre Salvador Illa i Isabel Díaz Ayuso pel dúmping fiscal. La presidenta madrilenya no ha dubtat a respondre a l'acusació de la Generalitat que Madrid practica una competència fiscal a la baixa que és deslleial. I des del PP tanquen files amb ella: "Estan atacant la comunitat que aporta més recursos al pot comú", ha expressat el responsable econòmic dels populars, Juan Bravo, en roda de premsa aquest dilluns. De fet, arran de les declaracions d'Illa aquest cap de setmana a l'ARA, Ayuso ha afirmat que Madrid aporta "el 70% de la caixa comuna" del sistema de finançament de règim comú (el que es coneix com a fons de garantia). En aquest sentit, segons les últimes dades disponibles del ministeri d'Hisenda corresponents a l'any 2023, aquell any el fons es va nodrir amb 116.508 milions d'euros. Un 70% significaria que Madrid hi hauria aportat més de 80.000 milions, si bé la seva aportació va ser de 17.201 milions.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha fet aquest dijous el seu balanç de l'any amb els ja acostumats atacs a Pedro Sánchez i als independentistes catalans, però sens dubte el que més sorprèn del seu discurs és el victimisme respecte a com tracta el govern espanyol la capital de l'Estat. Resulta que, segons Ayuso, Sánchez està "asfixiant" Madrid de forma premeditada i l'acusa de "permetre el col·lapse dels trens de Rodalies". Aquest "setge" a Madrid va més enllà, ja que Ayuso també acusa el govern espanyol de ser al darrere de "rebel·lions en sectors públics concrets"; és a dir, l'acusa de ser al darrere de les vagues en la sanitat o l'educació. Aquest discurs faria riure si no fos que resulta especialment lamentable vist des de Catalunya, on les Rodalies són una ferida oberta des de fa dècades i l'execució pressupostària no és ni la meitat de la de Madrid. Llavors, si el que passa a Madrid és una "asfixia", què deu ser el que passa a Catalunya, on hi ha un infrafinançament crònic que provoca un dèficit fiscal de més de 20.000 milions anuals i no hi ha cap efecte capital que ho pugui compensar?

¿Paguen prou impostos els rics? ¿I les famílies més pobres? ¿I les empreses? ¿Cal canviar el model fiscal a Espanya? Aquestes preguntes recurrents són algunes de les que intenten respondre els tècnics del ministeri d'Hisenda José María Mollinedo i Carlos Cruzado amb un nou llibre provocativament titulat Los ricos no pagan IRPF (Capitán Swing).

Aquest grup empresarial ha anunciat la voluntat de, mitjançant una fusió inversa, radicar-se als Països Baixos. Des del punt de vista estrictament econòmic té poques conseqüències, ja que fa temps que va deixar de ser una empresa espanyola. De fet, amb el començament d’aquest segle es va anar convertint en una corporació multinacional conformada per centenars de filials, 65 de les quals operen en paradisos fiscals. L’activitat a Espanya no arriba ni tan sols al 20% del seu negoci. Hi té les arrels, però l’arbre ha crescut més enllà de les fronteres. Els diners i encara menys les grans empreses que es deuen a accionariats només pendents dels dividends repartits no tenen “pàtria”. Com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica, que va començar ja fa gairebé quaranta anys, el seu àmbit d’acció és el món, i tant en la producció com en la radicació, però especialment en funció de la fiscalitat, són d’on convé o d’enlloc.

El govern espanyol s'ha indignat, i molt, amb la decisió de la constructora Ferrovial, presidida per Rafael del Pino, de traslladar la seva seu social de Madrid als Països Baixos, cosa que li permetrà estalviar-se 40 milions en impostos. En canvi, el PP ha evitat criticar la decisió i l'ha justificat per la política impositiva de l'executiu de Pedro Sánchez. Aquest atac, però, no està justificat perquè el tracte fiscal a Ferrovial no és gaire diferent del que tenia quan manava el PP, ja que no es tracta ni d'un banc ni d'una gran elèctrica, que sí que han de suportar un impost extraordinari. L'empresa justifica la seva decisió per la internacionalització i pel fet que Espanya ja només representa una part petita del seu negoci, però, esclar, es tracta d'una companyia que ha crescut bàsicament a l'ombra de la gran obra pública, pagada precisament amb els impostos de tots els espanyols. ¿És lícit beneficiar-se durant dècades de la inversió pública per, quan ja s'ha fet el salt al mercat internacional, deixar de tributar a Espanya per passar a fer-ho en un altre estat, en aquest cas els Països Baixos? Pot ser-ho des d'un punt de vista legal i econòmic, però sens dubte és poc edificant. Tenir beneficis implica també tenir responsabilitats envers la societat que ha permès el teu creixement.

La legalització del cànnabis acostuma a anar acompanyada d'un ampli debat social, on entren arguments sobre la salut mental i l'intervencionisme estatal, o la inconfusible olor d'unes plantes que impregnen els carrers de ciutats com Los Angeles, Chicago, Nova York o Washington. Entre els defensors de la legalització, el retorn econòmic de la marihuana sol ser un dels grans arguments.

La proposta andalusa d’eliminar l’impost de patrimoni porta al debat públic un tema ja recurrent, el dúmping fiscal: la competència deslleial entre regions que, a través de les baixades d’impostos, busca atraure les famílies o empreses més riques. Un dels seus principals arguments diu que fer rebaixes fiscals a rendes molt altes genera un cercle virtuós que atrau inversió –i així més recaptació– i més riquesa no només per a aquestes famílies, sinó per al conjunt de la societat. Però què hi ha de cert en això?

El president andalús, Juanma Moreno Bonilla, ha amanit l'anunci de supressió de l'impost de patrimoni obrint les portes de la seva comunitat als catalans més rics. No als aragonesos més rics ni als gallecs més rics, exclusivament als catalans més rics. Per què? Probablement, hi ha una part d'aquella catalanofòbia que acostuma a funcionar en política, especialment si es parla de diners, però assenyalar Catalunya quan el tema de debat és l'impost de patrimoni no és gratuït. La Generalitat va recaptar a partir d'aquest impost 546,6 milions d'euros el 2020 –l'últim any del qual es tenen dades oficials– de 80.150 contribuents. És a aquestes persones a qui s'adreça Moreno Bonilla (l'1% de la població catalana), sabent que van pagar el 45% del total del que es va recaptar a l'Estat (1.200 milions d'euros). Si Andalusia ja hagués aplicat la bonificació a l'impost l'any 2020, el percentatge català ja hauria suposat el 49,2%. És a dir, si no hi ha un efecte fuga, gairebé la meitat del que es recapti a Espanya a partir de l'any que ve arribarà a les arques de la Generalitat.

El president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, ha decidit emular la Comunitat de Madrid de Díaz Ayuso i bonificar al 100% l'impost de patrimoni en el marc de les seves competències. És una decisió discutible si en un moment de crisi com l'actual és oportú renunciar a ingressos tributaris que provenen dels segments més rics de la societat, en aquest cas 17.000 contribuents que tenen un patrimoni superior a 700.000 euros. Però és que Moreno Bonilla ha fet un pas més i ha explicat també com pensa compensar aquesta caiguda d'ingressos: atraient contribuents d'altres comunitats autònomes, i en concret de catalans. O sigui, fent dúmping fiscal a cara descoberta per perjudicar un territori concret, en aquest cas Catalunya. Aquesta barreja de dúmping fiscal explícit i catalanofòbia resulta lamentable, i com sempre cal fer l'exercici invers: algú s'imagina el president Aragonès fent una crida pública als empresaris andalusos a empadronar-se a Catalunya perquè aquí trobarien més facilitats? Quina seria la resposta de les autoritats andaluses? Quin seria l'escàndol a Espanya?

Ximo Puig, un dels barons del PSOE més seduïts per la idea d’un estat federal, ha provocat un petit sotrac al govern espanyol amb la proposta d’un impost a Madrid que compensi l’efecte capitalitat. El president de la Generalitat Valenciana va aconseguir dijous l’aval del ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, per gravar les grans fortunes madrilenyes, però en 24 hores la idea ha rebut el correctiu de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, i ha encès el debat sobre la fiscalitat i l’equilibri territorial. “Aquesta proposta no és a l’agenda del govern espanyol ni hi serà mai”, ha deixat clar aquest divendres Montero des de Sanlúcar de Barrameda (Cadis). “Em semblaria contraproduent que un govern treballés en aquesta direcció”, ha continuat, després de subratllar que l’executiu estatal “no farà mai política que enfronti els territoris”. L’equip d’Escrivá ja no ha volgut afegir més comentaris.

Així com no hi ha evidència empírica de l’impuls endogen d’una baixada impositiva, com a generadora de més activitat econòmica que pot acabar fins i tot augmentant la recaptació, sí que n’hi ha, i a cabassos, del seu potencial tractor; és a dir, de la capacitat d’atraure fortunes, empreses i, sobretot, beneficis empresarials no generats on s’acaben declarant.

Dúmping fiscal és el concepte de moda. Fa temps que circula aquesta expressió en referència a les constants baixades d’impostos de la Comunitat de Madrid mentre la resta de comunitats es veuen incapaces de seguir el seu camí. El veritable èxit del concepte va arribar la setmana passada, quan ERC va anunciar un acord de pressupostos amb el PSOE que incloïa la creació d’un grup de treball per harmonitzar la tributació de les grans fortunes a tot Espanya i acabar amb el dúmping fiscal. En particular es volen revisar els impostos de patrimoni (un tribut que no es paga a Madrid) i, en menor mesura, el de successions i donacions (que sí que es paga a la comunitat de la capital espanyola, però amb més exempcions que a territoris com Catalunya).

El gobierno d’Espanya s’ha compromès a crear una comissió per estudiar l’harmonització fiscal d’impostos cedits a les comunitats autònomes en un pacte amb ERC. Podríem dir que ho fa per despistar, donat que és ben sabut que el millor mètode per no resoldre un problema és crear una comissió d’estudi. Però el tema de l’harmonització fiscal ja era damunt la taula des de feia molt de temps. Pot semblar paradoxal que un partit independentista com ERC reclami que es limiti la capacitat fiscal de les autonomies, encara que potser no tant que el PNB afirmi que hi està d’acord, això sí, fora de les autonomies forals i sempre que no es toqui el concert.

Les declaracions de la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han obert la caixa dels trons dels privilegis territorials. Catalunya ha estat molt sensible a aquests privilegis territorials de la capital espanyola i els ha denunciat insistentment.

No soc gaire partidari de posar límits al federalisme competitiu: si harmonitzes, coordines i cohesiones, bona part de la virtualitat de la descentralització tributària es perd. Ara bé: Espanya no és un estat federal sinó un “estat unitari descentralitzat”, com diuen molts treballs de l’OCDE. Ni la part política (la Constitució no reconeix sobiranies tributàries compartides: fiscalment no hi ha catalans, sinó espanyols que viuen a Catalunya) ni el múscul administratiu propi permeten un veritable federalisme fiscal.