El populista i xenòfob Nigel Farage ha tornat a posar la immigració al centre del seu últim embat polític. De fet, és l'únic tema de què parla, i va calant a poc a poc, consolidant les seves expectatives d'arribar a Downing Street, si bé encara falten quatre anys per a les eleccions generals. Aquest dilluns, però, ha anat encara més enllà de la seva habitual demonització dels estrangers.

El passat sempre torna, però a les eleccions generals del Regne Unit no es ballen tangos, sinó que el ball és de bastons. I qui ha irromput en la cursa per donar-ne a tort i a dret és un vell conegut de la política britànica i europea, el racista i ultra Nigel Farage, l'home que amb la seva retòrica populista, euroescèptica i trumpista avant la lettre va escorar el Partit Conservador fins al punt de forçar el referèndum del Brexit. Farage concorrerà per vuitena vegada a un seient a la Cambra dels Comuns. I en aquesta ocasió potser té més possibilitats que mai d'aconseguir l'escó. Si més no, en l'acte de llançament de la seva candidatura, aquest migdia a Clacton-on-sea, ha congregat centenars de devots que prenen la seva paraula com la d'un nou messies.

En el quart aniversari de la victòria electoral de Boris Johnson, el primer ministre britànic, Rishi Sunak, ha salvat aquest dimarts una votació clau d'un dels projectes de llei estrella del seu mandat, el de deportació a Ruanda dels migrants que arriben sense papers al Regne Unit, majoritàriament a través del canal de la Mànega. Així, els Comuns han aprovat aquest vespre el que a la pràctica era una legislació d'emergència per superar la sentència del Tribunal Suprem del Regne Unit, que va declarar il·legal la mesura.

Nova crisi al govern britànic, ara arran dels anomenats vols de la vergonya a Ruanda: la política de deportació al país centreafricà dels sol·licitants d'asil, arribats sense papers bàsicament a través del canal de la Mànega. El responsable del programa, el secretari d'estat d'Immigració, Robert Jenrick, ha dimitit aquest dimecres al vespre, pràcticament al mateix temps que el seu cap directe, el ministre de l'Interior, James Cleverly, presentava als Comuns una nova llei d'emergència amb l'objectiu de superar les traves que hi va posar el Tribunal Suprem.

Nou gir de 180 graus en la política migratòria de Downing Street, que corregeix les seves pròpies regles, i admet així el fracàs en tretze anys de governs conservadors per mantenir les arribades legals al país en desenes de milers, com va prometre el premier David Cameron el 2010. El nou ministre de l'Interior, James Cleverly, ha anunciat aquest dilluns que apuja el llindar del salari mínim anual per a aquells que pretenguin aconseguir un visat de residència com a treballador amb una especial qualificació dels poc més de 30.000 euros anuals als 45.000, un increment d'un terç, gairebé sis mil euros més que el salari mitjà del país.

A dues setmanes que aquest suplement tanqui per vacances, i amb l’energia baixa, com suposo que molts dels que m'esteu llegint, havia pensat fer un article sobre lectures d’estiu, amb propostes i reflexions (originalíssimes totes) al voltant del que llegim en aquesta època de l’any. Però, finalment, no serà així, perquè fa dies que em ronda pel cap un llibre, gens lleuger, gens estiuenc, però que voldria recuperar.

El Regne Unit està instal·lat sobre una bomba de rellotgeria hipotecària i sobre una espiral inflacionista sense aturador. Per 13a vegada consecutiva, un molt qüestionat Banc d'Anglaterra (BoE) ha apujat aquest dijous els tipus d'interès mig punt bàsic, situant-los en el 5%.

La retòrica antiimmigració dels conservadors britànics i la realitat de les dades topen una vegada més i tornen a evidenciar el fracàs d'una política que va contra tota lògica econòmica, atès l'envelliment de la població. L'Oficina Nacional d'Estadística del Regne Unit ha fet públiques aquest dijous les xifres del 2022 i posa de manifest que la immigració neta de l'any passat va ser de 606.000 persones, una xifra rècord, amb 118.000 més que el 2021. En total, hi van arribar, de manera regularitzada, 1.163.000 persones i en van sortir 557.000. La majoria dels immigrats eren de fora de la Unió Europea (925.000); en segon lloc, de la UE (151.000), i la resta eren nacionals que tornaven (88.000). Davant d'aquestes dades, el primer ministre, Rishi Sunak, ha afirmat a ITV News: "Els números són massa alts, és tan senzill com això. I vull fer que baixin".

El govern de Rishi Sunak necessitava un cap de turc ara que una vaga de trens paralitzarà tot el Regne Unit al llarg d'aquesta setmana, i almenys la vinent, i més que de turc, ha triat el cap dels albanesos per desviar l'atenció de l'enorme quantitat de problemes que se li acumulen a la porta del 10 de Downing Street. Perquè no només hi ha vaga de trens, sinó que també n'hi ha d'infermeres, de correus, de conductors d'ambulàncies i de personal de control de fronteres, entre d'altres.

Una decisió del Tribunal Europeu de Drets Humans del juny va frenar en el darrer minut l'inici dels anomenats vols de la vergonya, el programa de deportacions a Ruanda dels sol·licitants d'asil que arriben al Regne Unit, la gran majoria a través del canal de la Mànega. Tot i així, i mentre Londres encara intenta desfer-se de la jurisdicció d'aquest tribunal internacional per poder tirar-les endavant, la ministra de l'Interior britànica, Suella Braverman, ja planifica l'ampliació dels mateixos vols a dos països de Sud-amèrica, el Paraguai i el Perú; a un de Centreamèrica, Belize, i a un quart, també a l'Àfrica, a més de Ruanda. D'acord amb la premsa londinenca, el Paraguai és el país amb el qual les negociacions estan més avançades.

Milers d’animals criats per al consum humà que no s’han pogut sacrificar, camps de flors pansides i sense collir, collites senceres de fruites i verdures malmeses, pèrdues econòmiques milionàries. Podria semblar el paisatge d’una maledicció bíblica o les conseqüències d’una guerra o un desastre natural, però no. Aquesta decadència no és res més que el resultat d’una decisió política que van prendre els britànics quan van triar separar-se de la Unió Europea, empesos, en molts casos, pel rebuig visceral i estúpid a l’arribada d’immigrants. La falta de mà d’obra que pateix ara mateix el país que acaba de perdre la seva reina està tenint conseqüències desastroses que els xenòfobs potser no van preveure. I no és que ara se’ls hagi de recordar que els immigrants porten dècades fent aquelles feines que ningú vol fer. El que demostra la realitat post-Brexit és que els treballadors provinents d’altres països no són un objecte estrany que s’introdueix en el cos econòmic d’una societat i contra el qual s’han d’activar, com defensen alguns, tots els anticossos per expulsar-lo. Ben bé al contrari, la força de tots aquests ciutadans a qui es nega bona part dels drets fonamentals que tenen la resta és un òrgan vital del sistema capitalista en l’era de la globalització. El gran error d’un sector de la classe treballadora és haver-se empassat el discurs que les elits dominants van escampant per tot arreu, aquell que culpa els immigrants de la falta de recursos en els serveis públics i la retallada de drets laborals. Ha calat amb èxit aquesta inversió de la responsabilitat que fa recaure en la víctima de l’explotació els actes de l’explotador. ¿O algú es pot creure que hi ha qui accepta cobrar menys i en pitjors condicions per vocació i no perquè no té cap altra opció? Qui és que té el poder de decidir les condicions de treball? Qui s’aprofita de la desesperació i la misèria dels nouvinguts per anar erosionant encara més els autòctons més empobrits? 

Després de la humiliació de darrera hora a què el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va sotmetre ahir a la nit Boris Johnson i la ministra de l'Interior britànica, Priti Patel, en relació amb les polítiques d'immigració, aturant –quan faltaven trenta minuts perquè s'enlairés– el primer vol de deportació cap a Ruanda de migrants arribats a les costes del Regne Unit a través del Canal de la Mànega, aquest dimecres Patel i Johnson s'han refermat en la voluntat de tirar endavant el programa. En una compareixença als Comuns, Patel ha assegurat que el seu ministeri ja està preparant un nou vol.

¿Una mesura dissuasiva per evitar que arrisquin la vida creuant el canal de la Mànega o una crueltat més del món occidental cap als més desfavorits? Ja fa gairebé quinze mesos que Londres busca allunyar del seu territori els demandants d'asil, amb la instal·lació de camps de refugiats offshore –en illes remotes de l'Atlàntic sud o països com Moldàvia, el Marroc o Papua Nova Guinea–, i el nou pla del ministeri de l'Interior, després que hagin fracassat els anteriors, és construir dependències ad hoc a Albània.

Cinc integrants d'una mateixa família de migrants kurds han mort ofegats a les aigües del canal de la Mànega mentre intentaven creuar-lo a primera hora de dimarts des de les costes de França fins al Regne Unit. Els cinc membres d'aquesta família, originària de la ciutat de Sardasht, a l'Iran, estan entre les set persones que es tem que hagin perdut la vida en el pitjor desastre d'aquestes característiques a la zona, que també per primera vegada implica la mort de nens.

El govern de Boris Johnson ha decidit tancar la porta a la immigració no qualificada i que no parli anglès. En una reforma de les lleis d'immigració tant esperada com temuda per molts empresaris, a partir del 31 de desembre, quan s'acabarà el període de transició del Brexit, només podran establir-se al Regne Unit treballadors qualificats –tant de la Unió Europea (UE) com de la resta del món– que tinguin una oferta concreta de treball, parlin un nivell determinat d'anglès i tinguin un salari anual mínim de 30.800 euros. Amb tot, en sectors amb especials necessitats es rebaixarà aquest mínim als 24.600 euros.

Immigrants de primera, de segona i de tercera. El Regne Unit es prepara per modificar les normes d'entrada al país del post-Brexit, i el sistema que proposa el govern de Boris Johnson –basat en punts i en la qualificació laboral dels aspirants, com ho és l'australià– perfila tres categories bàsiques de potencials aspirants a ser residents legals.