El vídeo tronat de Joan Carles I ha deixat astorats els presentadors d’informatius de les diferents cadenes. D’una manera molt subtil, les referències deixaven entreveure la perplexitat que provocava aquella posada en escena precària i xarona: l’emèrit, immòbil i inexpressiu com sempre, encastat sobre una bandera espanyola onejant amb vigor, amb un format digne dels youtubers més sòrdids del món digital. “Quiero dejar un breve mensaje para los jóvenes españoles”, començava dient. Ni el Polònia hauria superat el nivell d’esperpent a l’hora d’imaginar un esquetx promocional del llibre de memòries del monarca. 

Ara ja no n'hi queden i la memòria pública sovint és curta, però durant molts d'anys, el rei Joan Carles va comptar amb totes les complicitats possibles. Més que complicitats, adhesions. Més que adhesions, submissions. Joan Carles era un cap d'estat que aprofitava el seu càrrec (obtingut de mans de Franco, com explica ell mateix al seu llibre, sense cap rastre de vergonya per aquest motiu) per fer negocis en benefici propi. Però el més rellevant és que això ho feia amb l'aquiescència o els ulls grossos de tothom: dels successius governs d'esquerra i de dreta, de la justícia, de l'Agència Tributària (a la qual defraudava sistemàticament), de les patronals d'empresaris, de l'Església (que mai va veure res de reprovable, tant com agrada als bisbes espanyols pronunciar-se en assumptes terrenals, en l'escandalosa conducta del monarca), i, per descomptat, dels mitjans de comunicació, que mantenien, de grat o per força, un ferreny pacte de silenci en tot el que tenia a veure amb la Corona.

En pocs dies de diferència hem tingut notícies de tres persones que fa gairebé 45 anys van ser protagonistes de l’intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981: Antonio Tejero Molina, el tinent coronel de la Guàrdia Civil que manava les forces armades que van assaltar el Congrés dels Diputats, que fa pocs dies va estar a les portes de la mort i ara, als seus 93 anys, es troba en “estat terminal”; Joan Carles I, aleshores cap d’estat, que ha publicat les seves memòries en una editorial francesa, i Anna Balletbò, que aquell 23-F era diputada socialista per Barcelona i va morir el passat 24 d’octubre als 81 anys.

Aquesta setmana surt publicada a França la primera edició de Reconciliación, un llibre que, com el seu títol indica, se suposa que el rei emèrit ha escrit (o ha dictat, que fa més per a ell) amb el propòsit de fer les paus. Amb qui vol reconciliar-se, però, Joan Carles? Amb alguna de les seves amants? Amb totes? Amb la seva família (“ja no els importo”, es lamenta)? Amb els súbdits (i contribuents) del regne d’Espanya? Amb la Hisenda espanyola, a la qual va defraudar de forma repetida i sostinguda mentre era el cap de l’Estat? Amb els lobis internacionals amb qui ha fet negocis durant tota la seva vida i que ara l’aixopluguen a Abu Dhabi? (L’aixopluguen mentre els súbdits i contribuents del regne d’Espanya segueixen pagant les factures.) Fa de mal dir, i tot indica que el llibre no deu acabar de concretar-ho.

Joan Carles I publicarà les seves memòries a França el 5 de novembre. Aquest dimecres, una setmana abans, el rei emèrit ha deixat clar que el seu objectiu no és altre que rehabilitar la seva figura després de cinc anys d'exili a Abu Dhabi. El setmanari Le Point ha avançat alguns dels fragments del llibre, en el qual l'antic monarca defensa la democràcia com la seva "herència" a Espanya, i en una entrevista a Le Figaro ell mateix afirma que aquest va ser l'objectiu de Franco quan li va donar l'accés al tron: "Per què mentir si va ser ell qui em va convertir en rei i, en realitat, ho va fer per crear un règim més obert?" Coincidint amb aquesta promoció, Joan Carles I aterra aquest dimecres a Espanya.

Llegim a l’ARA que Joan Carles I “ha decidit demandar la seva examant Corinna Larsen” deu dies després de demandar "l’expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla”. Tira’n un tros a l’olla.

Miguel Ángel Revilla no s'esperava rebre una demanda als seus 82 anys, i encara menys per part de Joan Carles I. L'expresident de Cantàbria va conèixer aquest dimarts la notícia mentre interpretava el seu primer paper com a actor en el rodatge d'una pel·lícula d'Antonio Resines. I la primera reacció va ser de "ràbia" i "cabreig": "Per què a mi?", s'ha preguntat aquest dimecres en una roda de premsa a la seu del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). El secretari general de la formació ha negat haver comès cap delicte i ha deixat clar que no es penedeix de la seva "denúncia permanent" de l'emèrit que ha fet en els últims anys i que recull novament en el seu últim llibre: "És dur amb el rei, però s'ho mereix", ha dit.

La relació entre Joan Carles I i Bárbara Rey va tornar a omplir titulars aquest setembre quan el fill de l'exvedet va fer públiques unes fotografies de la parella petonejant-se. Pocs dies després, Ok Diario filtrava una conversa gravada per l'actriu a principis dels anys noranta en la qual l'emèrit li confiava inquietuds i problemes interns de la Casa Reial. I aquest dilluns a la nit ha estat la mateixa Rey qui ha disparat contra el pare de Felip VI en una entrevista a Telecinco, en la qual ha desgranat tot de suposats detalls de la seva història amb el monarca.

Les fotografies íntimes del rei emèrit i Bárbara Rey han revolucionat els magazins de totes les cadenes. La relació entre tots dos va ser un rumor durant molts anys, i després es va convertir en un dels relats oficials dels programes del cor. Ara hem posat imatges a una història que ens han explicat mil vegades. La morbositat de l’escena es produeix perquè desmunta el principi d’autoritat: veiem el Borbó il·lustre arrambant l’api en un xalet adossat com un veí qualsevol.

Una democràcia és un sistema de drets basat en el govern de la majoria –amb respecte a les minories– i és una conversa entre poders que s'equilibren i es controlen mútuament. En una monarquia parlamentària, la figura del rei, situat al capdamunt de la piràmide institucional, té un rol de moderació i exemplaritat. En aquest sentit, la monarquia parlamentària espanyola està lluny del paper que se li pressuposa. En els seus inicis amb el règim del 78, Joan Carles I, avui rei emèrit, es va guanyar el prestigi exercint precisament de fre a l'exèrcit colpista. Després, però, va malbaratar la legitimitat guanyada a causa de la seva voracitat pecuniària, fent servir la seva enorme influència no per posar-la al servei del bé comú i de l'equilibri de poders, sinó directament per enriquir-se personalment. Els seus familiars antecessors ja havien demostrat un impúdic afany patrimonial. El llinatge dels Borbons ha tingut una trajectòria poc edificant. Avui, amb Felip VI, l'opacitat continua sent la norma a l'hora de dilucidar quant ens costa la monarquia i exactament quina és la seva riquesa material. La transparència en aquest pilar de l'arquitectura institucional espanyola brilla per la seva absència.

Si Álex de la Iglesia hagués concebut les noces d'Almeida com a guió per a una nova pel·lícula, hauria estat acusat de presentar una exageració excessiva de la sèrie berlanguiana que va començar amb La escopeta nacional. Si hagués construït personatges com els que van anar al casament i hagués muntat un càsting per reclutar actors i actrius que els encarnessin, segurament hauria estat acusat d'abusar del que és grotesc fins a la nàusea.

Llegim (amb delit) a l’ARA que el rei emèrit “sap que guanya adeptes a mesura que la figura d'estabilitat del seu fill i, sobretot, de la seva nora, queda desdibuixada després que s'hagi fet pública la presumpta infidelitat de Letícia”.

“Don Juan Carlos regresa a Sanxenxo para regatear”, titula, sense cap rubor, la premsa nacionalista espanyola. Amb completa normalitat, com si don Juan Carlos no fos el cap de l'estat espanyol que va fugir, aviat farà tres anys, a una dictadura teocràtica sense llibertats ni drets humans (ell, que va dur la democràcia a Espanya), on viu —lògicament— com un rei, se sobreentén que a càrrec dels contribuents a la Hisenda espanyola, la mateixa a la qual ell va defraudar sostingudament al llarg de molts anys del seu regnat. La Fiscalia va arxivar les acusacions que pesaven contra ell, no perquè no fossin certes, sinó perquè es va voler interpretar que unes ja havien prescrit, mentre que unes altres quedaven neutralitzades per l'exempció de responsabilitat de què es beneficia, d'acord amb la Constitució espanyola del 78, la figura del rei.

La plataforma Sky Showtime acaba d’estrenar el primer capítol de Juan Carlos: la caída del rey, una sèrie documental que ens aniran dosificant, d’un en un, cada dilluns. De moment, la plataforma ha hagut de cancel·lar l’emissió al Regne Unit. El seu director, Christian Beetz, ha admès pressions i espionatge durant els dos anys que han passat preparant-la.

“Em veig obligada a desmentir de manera contundent la meva condició de filla secreta del rei Joan Carles”.

Els informatius van fer un seguiment molt divers de la notícia de dijous al matí sobre la nova filla del rei emèrit. En les edicions del migdia, el Telenotícies de TV3 no se’n va fer ressò. El Telediario hi va fer referència breument, prioritzant el desmentiment de la Zarzuela: “Fuentes de Zarzuela aseguran que no tienen constancia de una supuesta hija secreta del rey emérito”. A continuació, apuntaven fugaçment que l’origen de la informació era d’un llibre, sense citar-ne el títol ni el nom dels periodistes que haurien descobert el cas. La televisió pública va invertir només vint segons a la història amb imatges d’arxiu del monarca a Sanxenxo per il·lustrar-la. Telecinco no va donar la notícia. Una decisió totalment oposada a la d’Antena 3 noticias, que, tot i assegurar que tenien el desmentiment directe del rei Joan Carles, van optar per recrear-se en tots els detalls de la notícia. Sandra Golpe deia a l’obertura de l’informatiu que “El rey se lo desmiente a Antena 3 noticias”, suposant que es referia a l’emèrit. I tot i així revelaven fins i tot el nom d’aquesta filla secreta, l’any que va néixer, el seu estat civil i la descendència que ha tingut. Malgrat tot, no facilitaven cap fotografia on se la pogués veure. Es referien a ella com “la posible cuarta hija” i oferien a l’audiència una enquesta matinal als diputats on se’ls preguntava per aquest assumpte. Quan hi donaven pas, Sandra Golpe destacava que la notícia havia estat aprofitada “por los socios antimonárquicos del gobierno” per carregar contra l’emèrit.

A tan sols quatre mesos de complir els tres anys d'exili, a Joan Carles I ja fa temps que les acusacions de corrupció no semblen treure-li la son. La inviolabilitat que el protegia com a monarca o la prescripció dels delictes pels quals se'l perseguia han arxivat la major part de les causes contra ell i fins i tot es permet fer-ne broma, tal com va demostrar el maig de l'any passat en el seu primer retorn a Espanya. Tot i que la seva actitud incomoda profundament tant a la Moncloa com a la Zarzuela, tot fa pensar que la seva segona visita a Sanxenxo, on aterrarà aquest dimecres, es convertirà en un nou xou mediàtic que evidenciarà la impunitat de l'emèrit. De moment, aquest dimarts s'ha deixat veure a Londres, on fins i tot ha anat a veure el partit de Champions League que enfrontava el Chelsea i el Reial Madrid.

Llegint les notícies del rei emèrit a l'ARA, he pensat en el regne de les abelles. La reina és l’encarregada de perpetuar l’estirp, per tant, compta amb una cort de treballadors que es consagren al seu benestar. I vet aquí que el personatge encarregat de fecundar-la és l’abellot, que també es diu abegot, però també es diu vagarro. La seva única funció és aquesta: la fecundació. No té fibló, no fa mel, ni cera, ni recull pol·len. En algunes llengües, com ara la nostra, la paraula és sinònim de dropo. El Willy dels dibuixos animats L’abella Maya, que sempre volia dormir, és això aproximadament.

Dimarts a la nit, Risto Mejide entrevistava Bárbara Rey al seu Chester de Cuatro. Una conversa enfocada a conèixer els detalls de la relació sexual i afectiva que va mantenir amb el rei Joan Carles. Però també a descobrir quins possibles xantatges es van produir fruit del trencament d’aquesta relació i d’on provenien els diners per liquidar els assumptes. Més enllà de la carrinclonada poètica inicial amb què sempre comença el programa, abans de l’entrevista Mejide es va assessorar amb dos periodistes especialitzats en aquest cas. Tots dos van coincidir que l’essencial era descobrir si existeix un possible pacte de silenci entre Bárbara Rey i l’emèrit i si els diners per comprar aquest silenci tenien un origen públic. 

La família reial espanyola gairebé en ple ha viatjat a Atenes per assistir al funeral de Constantí de Grècia, últim rei de Grècia i germà de la reina emèrita Sofia. La cerimònia, celebrada a la catedral metropolitana d'Atenes, ha propiciat el retrobament de Joan Carles amb Felip VI, tot i que no n'hi ha constància gràfica, ja que han evitat ser fotografiats junts.