Trump va insultar els dirigents de la Unió Europea titllant-los de “dèbils, decadents i presoners del pensament políticament correcte”. Ho va dir amb motiu de l'activació de la nova estratègia de seguretat nacional dels EUA, i va reiterar el ple suport de l'administració americana als partits d'extrema dreta europeus. Més enllà de la desestabilització, la destrucció de la Unió Europea és un objectiu polític en què coincideixen Trump i Putin.

L'assassinat de l'influencer pro Trump Charlie Kirk –aviso que l'article no se centra en aquest fet concret– ha provocat que les expressions "guerra cultural" i "guerra ideològica" s'empressin indistintament, tant als mitjans com en altres contextos. Volen dir el mateix? És obvi que es tracta de termes emparentats, però això no significa que siguin intercanviables en un sentit estricte. Aquesta juxtaposició pot semblar poc important, però, en realitat, acaba portant a anàlisis confuses. Tot i que, al meu modest entendre, el concepte de "guerra cultural" ja està prefigurat entre línies al primer volum de La decadència d'Occident (1918) d'Oswald Spengler, l'expressió "culture wars" la popularitza el sociòleg James Davison Hunter el 1991. Convé parar esment en la data: a començaments dels noranta, un cop desmantellat oprobiosament el socialisme real, era molt difícil parlar de confrontacions ideològiques: defensar les bondats de Ceaucescu o d'Enver Hoxha resultava molt, molt complicat. Allò implicava, doncs, que el xoc dialèctic anés en una altra direcció. Als Estats Units, els intel·lectuals republicans i els demòcrates van començar a barallar-se per altres coses. Amb el pas del temps, Steve Bannon, assessor de Donald Trump, va dir que el que estava en joc no era el capitalisme o coses per l'estil, sinó "l'ànima d'Amèrica", és a dir, els seus valors en temes com la família, l'avortament, etc. Tot plegat té a veure, doncs, amb la identitat nacional, la pràctica de la religió o el gènere. Les tradicionals guerres ideològiques del segle XX, en canvi, estaven centrades sobretot en la noció de sistema polític i en l'economia. El tema de la transsexualitat, per exemple, que avui és fonamental en el si de les guerres culturals, no s'esgrimia com a casus belli durant la Guerra Freda, i aquest és només un exemple, entre molts d'altres.

A la porta del lavabo de dones i gent d’ambdós sexes en cadira de rodes de l’empresa pública ha aparegut un adhesiu rodó de color vermell que diu: “Lavabo menstrual. Lloc apte per dipositar-hi compreses i tampons”. Vatua el woke. Gràcies, molt amables. Quina sort, tu.

Durant els anys més durs del Procés, quan aquell front format pel poder executiu, el judicial, el policial i el mediàtic va assolir un grau d'impunitat sense precedents, es va elaborar una teoria ad hoc per explicar per què la majoria –o la quasi majoria– dels catalans estaven a favor de la independència. ¿Com podia ser que, segons ells, totes aquelles persones anessin contra la raó, contra el sentit correcte de la història, contra els valors de la Constitució "que nos hemos dado entre todos"? Què estava passant? Òbviament, es negaven a constatar que allò era una decisió lliure i democràtica compartida per milions de persones. No, ni parlar-ne: el que passava en realitat és que érem uns pobres desgraciats als qui l'escola catalana i TV3 i altres mitjans havien rentat el cervell. I punt. Per tant, fos quin fos el resultat, no era lícit. És exactament el mateix argument que he escoltat aquests dies en relació amb els resultats de les eleccions europees. En un parell de papers, fins i tot, he observat una patologització –en el sentit literal del terme: amb l'ús de vocabulari psiquiàtric– de certes idees. Tampoc és nou, això. Un dels personatges més intel·lectualment sinistres del franquisme, i també un dels més influents, el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera, va arribar a afirmar: "En todo resentido hay un marxista, aunque él no lo sepa". Espectacular. Qüestionar l'Agenda 2030, ni que sigui argumentadament, ¿també és cosa de ressentits patològics? ¿Estan alienants, no se'ls ha de fer cas, no tenen raó, van contra el sentit correcte de la història, etc.?

Fa uns dies, 60 anys després de l’estrena de Mary Poppins, la Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules va decidir que la pel·lícula ja no es pot considerar apta per a tots els públics, sinó que ha de ser sotmesa al control parental per als menors de 8 anys. Tot plegat per l’ús d’una paraula pejorativa per part del personatge de l’Almirall Boom envers un poble nòmada del sud-oest de l’Àfrica, als quals els colons holandesos anomenaven khoikhoi, és a dir, tartamuts. Ja no és que per a mi Mary Poppins sigui intocable, que ho és, ni que em sembli una pèrdua de temps filar tan prim en les classificacions, que en efecte és una còsmica pèrdua de temps: és que mentre cada dia estem més advertits de la correcció política en la creació artística, i mentre cada dia es jutja més una obra pel seu impol·lut tractament de tots els conflictes culturals, socials o de gènere, aviat ens adonarem que hem assassinat una categoria de personatge essencial en qualsevol ficció: el dolent. L’equivocat. L’imperfecte.

Tot allò que passa per pensament crític, ho és? Podria ser que haguéssim arribat a un punt on la major part d’allò que s’entén per pensament crític actués, sense adonar-nos-en, de manera social o políticament conservadora? I, al contrari, un pensament conservador, tradicional, podria considerar-se veritablement crític en un context social on tot el que sembla valuós es presenta com a transgressor, rupturista, disruptiu, original, trencador, innovador o provocador?

Acostumo a fugir del debat sobre la llibertat d’expressió i les bombolles comunicatives com de la pesta perquè sempre et posa en una situació de superioritat moral improductiva, com si tu fossis un paladí de la llibertat i la raó contra bàrbars analfabets, que és justament la trampa. Però veure Tucker Carlson al costat de Santiago Abascal m’ha fet pensar que hi ha una oportunitat. Carlson és una de les cares mediàtiques més influents de la nova dreta americana, el gran portaveu de la teoria segons la qual les eleccions del 2020 van ser “robades” a Donald Trump per una conxorxa. La presència de Carlson a Ferraz certifica que les dretes europees intenten reproduir el model americà i que aquest model té consciència i estratègia globals. Aquests dies que no parem de sentir els nostres mitjans plens de declaracions absurdes i perilloses amb la finalitat de fer-nos sentir al costat correcte de la història, tenim una oportunitat perfecta per intentar resistir la temptació de cancel·lar l’altre.

Això que els explicaré avui va passar fa tot just 18 anys. Com que la meva memòria és limitada, per recordar la data exacta he consultat la meva col·lecció d'agendes. Comprovo que el dijous 27 de 2005 a les 16.30 participava en una taula rodona al Col·legi Major Rector Peset de València que duia per títol "L'ús polític de la història". L'endemà, el divendres 28 al vespre, havia de presentar Shlomo Ben Ami (nascut a Tànger el 1943) a l'aula magna de la Universitat de València, junt amb Gustau Muñoz. El polític israelià havia vingut a parlar de la possibilitat de resoldre un vell conflicte, i alhora de la dificultat que això implicava. El 2001 havia publicat un llibre de converses amb prestigiosos filòsofs francesos (Quel avenir pour Israël?), entre els quals destacava Yves-Charles Zarka. A l'hora d'analitzar seriosament aquest assumpte, Shlomo Ben Ami no és un qualsevol. A banda de ser un líder laborista molt influent a Israel, havia estat ministre d'Exteriors i ambaixador a Espanya. Ben Ami estava amenaçat tant per l'extrema dreta del seu país com pels sectors palestins més radicals. Aquell divendres 28 d'octubre també va comprovar la intensitat de l'odi que l'extrema esquerra espanyola manifestava cap a ell.

Els darrers esclats de violència al carrer –a Barcelona per la Mercè, i ara a Manresa, a Vic i a Molins de Rei–, àmpliament difosos a les xarxes socials, han creat un notable estat de preocupació. Són accions protagonitzades en uns casos per bandes juvenils de perfils ètnics definits enfrontades entre elles, i en d’altres per grups nombrosos d’individus –a Molins eren més de cent– que cometen actes greus d’un vandalisme gratuït. La pregunta que hom es fa legítimament és si es tracta de fets aïllats la proximitat temporal dels quals n’ha exagerat la gravetat, o si són l’expressió d’algun canvi de fons que s’està instal·lant en el paisatge urbà i de la festa nocturna juvenil.

En homenatge al coratge, intel·ligència i compromís d’una lingüista excepcional, Carme Junyent, avui parlo d’un tema en què no es va cansar de fer pedagogia molt més sola del que podríem esperar d’algú que rep tants reconeixements pòstums: els problemes de coherència, cohesió i adequació que provoquen les diverses estratègies per evitar l’anomenat masculí genèric. Cadascuna fa els seus estralls. No insistiré en els que provoca el desdoblament, ja sigui sencer o omplint-ho tot de barres (/). No es queda enrere l’ús de noms col·lectius. Fa uns mesos, per exemple, la líder d’ERC a Ripoll assegurava a TV3 que el seu partit, a diferència del de Sílvia Orriols, "tenia en compte tots i cadascun de la ciutadania". Però avui em centraré en un cas de personitis que, per defugir el correcte i adequat masculí genèric, incorre en un flagrant castellanisme: el de "les persones empleades". El trobem, cada dia més, en documents de la Generalitat, que tan sovint lideren el que combatia Junyent: permetre que la correcció política trepitgi la correcció.

Aquesta setmana un dels temes més comentats, en l'àmbit cultural, ha estat la censura en consistoris on han començat a manar el PP i Vox. L’arribada de la ultradreta als governs locals s’ha fet notar. En algun municipi l’estisorada ha arribat de partits com el PSOE, com ha passat a la Ràpita amb el festival Eufònic. En alguns pocs casos, l’obra censurada (com la de Xavier Bobés i Alberto Conejero sobre un mestre republicà) ha estat reprogramada per alguns teatres com el de Girona.

Amb els adolescents, em miro Extraños en un tren, de Hitchcock. Els explico que la història està basada en un llibre de la gran Patricia Highsmith, que no coneixen. La pel·lícula és de l’any 51, i el doblatge a l’espanyol, de l’any 65. Es pot consultar la fitxa del doblatge a la pàgina eldoblaje.com, i així sabem que als protagonistes els posen la veu Celia Honrubia i Antolín García. Són fitxes en què surten tots els personatges, inclosos els que només tenen una frase, com ara “nen amb globus”, “venedor de hot dogs 2” o “veu de megàfon en partit”. D’aquesta manera, veus que el “venedor de hot dogs 2” també fa de “venedor de hot dogs 1” i d'“home davant claveguera” (en el moment en què hi cau l’encenedor decisiu).

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, enguany té lloc l’anomenada Celebració Picasso, 1973-2023, una commemoració organitzada conjuntament pels governs francès i espanyol que promou, a nivell internacional, una cinquantena d’exposicions dedicades a un dels artistes més icònics del segle XX. Una de les que criden més l’atenció és la que s’acaba d’inaugurar a Nova York, al Brooklyn Museum, amb el títol It’s Pablo-matic (un joc de paraules amb problemàtic), que n’ofereix la visió crítica, amb una mirada feminista, de la comediant australiana Hannah Gadsby. La comediant hi qüestiona, d’entrada, una afirmació de Picasso: la que deia que amb el cubisme “pots tenir totes les perspectives al mateix temps”, i sosté que, si de totes aquestes perspectives cap no és la d’una dona, llavors no li interessa. Tanmateix, amb la col·laboració d’algunes curators del mateix museu, Hannah Gadsby ha comissariat una exposició on es mostren obres de Picasso confrontades amb altres de dones artistes del segle XX i de l’actual, i que té el propòsit de formular “preguntes complexes entorn de la misogínia, la creativitat, el cànon historicoartístic i el geni”.

“És increïble que tingui aquesta conversa amb el meu propi fill, la sang de la meva sang”. Així s’expressa Alan Alda, en el paper d’un pare demòcrata liberal totalment desconcertat perquè el seu fill adolescent s’ha transformat en un radical republicà conservador, a la pel·lícula Eveyrone says I love you de Woody Allen. La conversa gira al voltant dels ajuts de l’estat, la seguretat pública, la pregària a les escoles o el dret a portar armes. El pare acaba dient a la seva dona que sisplau li baixi una còpia del seu testament i una goma d’esborrar.

Quan el 1976 Martin Scorsese estrenà Taxi driver, protagonitzada per Robert De Niro, Nova York era una ciutat perillosa i decadent que semblava despertar de la gran ressaca produïda per l'excitació i la creativitat de la dècada del 1960. Drogues, brutícia, delinqüència, prostitució... Scorsese retratava un estat d'ànim real que afectava, de fet, moltes altres ciutats del planeta. L'any 1977, Woody Allen fa Annie Hall, que no deixa de ser una comèdia romàntica (això sí, amb tocs sarcàstics i arestes morals equívoques). Teòricament retrata la mateixa ciutat de Taxi driver. La mateixa ciutat, sens dubte, però no el mateix estat d'ànim. El Nova York d'Annie Hall és amable, interessant, i belluga gràcies a una hiperactivitat paradoxalment plàcida. El món de Taxi driver és essencialment nocturn; el d'Annie Hall, diürn. Potser aquesta és l'explicació de tanta disparitat. En qualsevol cas, el que volem subratllar aquí és que per entendre una ciutat –o un poblet, o qualsevol altra agrupació humana més o menys estable– no n'hi ha prou a esgrimir dades macroeconòmiques o demogràfiques, estadístiques, percentatges. L'estat d'ànim col·lectiu és intangible, però té unes conseqüències més rellevants que certes coses que es poden quantificar.

El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit obtenir el poder i constituir el que l’hongarès Orbán anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l'estat de dret, però se subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho, el poder executiu als poders legislatiu i judicial i generant una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l'unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l'Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital. 

Per estrany que ens pugui semblar avui, els primers símptomes evidents de la caiguda del comunisme soviètic es van viure majoritàriament com l'inici d'una nova etapa –en rus, perestroika significa reestructuració– i no com el final més o menys inevitable i agònic de l'URSS. És probable que molts fenòmens culturals associats a la mentalitat postmoderna tardana que en els nostres dies també són conceptualitzats com l'inici d'un nou horitzó històric, siguin, en realitat, un final. En aquest sentit, sembla raonable considerar seriosament la possibilitat que, en comptes de presenciar un gran canvi, potser estem observant, sense adonar-nos-en gaire –o potser fent-ho veure–, un panorama de veritable decadència. La sospita va més enllà de les mal anomenades "guerres culturals" i del seu component més grotesc: la modificació pro domo sua de contes infantils com a conseqüència de la pressió de determinades minories, etc. El cas Roald Dahl, autor del famós Charlie i la fàbrica de xocolata, ha mostrat la censura derivada de les noves inquisicions.

A la coral on canto encetem repertori, i entre les cançons triades hi ha la famosa i encantadora cançó Bon dia, d’Els Pets. Fem una primera repassada a la lletra i ens trobem una estrofa que diu: “Nens xisclant, olor de pixum de gat, / veïnes que un cop has passat et critiquen. / Gent llençant la brossa d’amagat / i un retardat que amb ulls burletes et mira”.

A Lucille ja no hi ha monstres o aquesta és la lliçó que no es cansen de repetir els adults. Però la Jam se'n troba un que ho podria ser i es qüestiona allò que li han fet creure. Com es pot salvar el món dels monstres si ni tan sols els podem posar nom?, ve a dir Mascota, d'Akaweke Emez (Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd), que ja ha estat censurat en biblioteques dels Estats Units. "L'amenaça no desapareix per molt que diguis que no existeix", assegura Laura Huerga, editora de Raig Verd. Darrerament, hi ha hagut molta controvèrsia sobre si s'han de reescriure o no llibres i ha augmentat la censura a favor d'allò que se suposa que és políticament correcte. És positiva tanta sobreprotecció? Quin mal pot fer Roald Dahl? Què pot passar si limitem l'accés a determinats continguts perquè no encaixen amb la sensibilitat del nostre temps? I, sobretot, ¿què passa si ho fem en l'adolescència, quan es produeixen tants canvis?

Era menuda i àgil tot i que acumulava ves a saber quants anys en aquella pell fosca i arrugada pel sol implacable del Rif. Una de les meves besàvies, que vaig arribar a conèixer, era molt estimada a la família per la seva bondat i bon caràcter però sobretot per les seves capacitats com a rondallaire. Les meves tietes deien que “tenia” molts contes. Tenir, en el context d’una llengua oral com l’amazic, volia dir retenir en la memòria i es veu que aquella dona petita era capaç de desplegar un univers d’històries teixides amb admirable destresa. Jo no la vaig sentir narrar mai però els contes que la meva mare ens explicava de petits els havia heretat ella de la seva pròpia àvia. No eren de Disney, precisament, les narracions orals de la meva família. En la foscor apareixien, sense més suport que la paraula dita, fets meravellosos i terribles, misteris increïbles i personatges inoblidables. Ens distreien, sí, però també ens ensenyaven veritats imprescindibles per a la supervivència en un entorn extremadament dur o ens mostraven la complexitat del comportament humà. Avui dia cap d’aquelles històries transmeses al llarg dels segles no sobreviuria a la censura castradora de la correcció lingüística tan de moda.