La teràpia de Hannah Gadsby funciona
Tot i els problemes de Hannah Gadsby amb Netflix, la humorista ha tornat a estrenar un altre monòleg a la plataforma. Fa un parell d’anys, el director de Netflix, Ted Sarandos, va defensar els monòlegs de Dave Chapelle i els seus acudits contra el col·lectiu trans. Per fer-ho, va utilitzar el nom de Gadsby com a mostra de la sensibilitat de Netflix amb les propostes alternatives LGTBIQ+ que també oferien. Gadsby es va indignar amb ell i, a través de les xarxes, li va enviar un missatge: “T’escric per demanar-te que preferiria que no em fiquessis en els teus merders. Ara encara he de lidiar més fort amb l’odi i la ràbia que descarreguen contra mi els fans de Chapelle cada vegada que s’embutxaca vint milions de dòlars per deixar anar la seva visió parcial i emocionalment atrofiada del món. No em pagues prou per haver d’aguantar les conseqüències que el discurs de l’odi té en el món real i que tu et negues a admetre. Foteu-vos tu i la teva secta d’algoritmes amorals”.
Dos anys després, Gadsby torna a Netflix sense cap referència a la polèmica. Estrena Something special, un monòleg que, tot just començar, ens avisa: “M’he casat!” I ens anuncia que serà un feel-good show, un espectacle d’aquells per fer-nos sentir bé. Tenint en compte que els seus anteriors monòlegs s’han caracteritzat per denunciar el dolor i el trauma, que la ràbia se l’emportava dalt de l’escenari i que els ulls se li omplien de llàgrimes, la proposta sorprèn. “Soc conscient que porteu molts anys empassant-vos la meva merda i tot i així encara sou aquí. Moltes gràcies!” El decorat reforça aquesta concepció idíl·lica de l’espectacle. Una mena de jardí artificial amb uns quants conills de decoració aparenten un ambient positiu i amable.
El monòleg de Gadsby gira entorn del matrimoni. És l’excusa per parlar-nos de la seva dificultat per relacionar-se amb les persones. Com en els espectacles anteriors, és hàbil enllaçant històries aparentment inconnexes i fent que somriem pel vincle que apareix entre elles. Però, tot i així, aquesta vegada Hannah Gadsby no aconsegueix ni fer-nos riure gaire ni commoure’ns. Els primers vint minuts són un tòpic darrere l’altre sobre els casaments. I en la resta perd la mirada àcida sobre el món, això que la feia tan singular i única, per relatar-nos anècdotes de la seva vida quotidiana que tampoc són especialment reeixides. Something special connecta amb l’estructura, els temes i les sortides més tòpiques de l’stand-up comedy. Es perd l’originalitat i la denúncia. L’humor ha deixat de tenir aquella finalitat terapèutica i social que marcava les diferències en un gènere tan homogeni i previsible. La Gadsby indignada amb el món era més efectiva a l’hora de remoure les nostres consciències. Si tot plegat és en benefici de la seva felicitat personal, benvingut sigui. Confirma la tesi que ha defensat en anteriors monòlegs. A Nanette deia que el riure no era la medicina sinó que el que curava era explicar la història. Haurem de pensar que, com a mínim, tots els anteriors monòlegs li han anat bé com a teràpia.
