L'historiador Alfred Pérez-Bastardas ha publicat recentment amb Edicions Salòria el llibre Temps del Pirineu. Al volum hi recull un seguit de reflexions publicades els darrers deu anys en diverses publicacions d'àmbit pirinenc, entre les quals hi ha l'Ara Pirineus. Així, al llibre s'hi recullen, entre altres, articles publicats en aquest mitjà, com ara Perquè no hi ha més Andorres; Per un diccionari biogràfic del Pirineu català i Aran; De quan bullíem la llet; Cerdanyisme turisme i economia; De trens i il·lusions al Pirineu; Sant Joan Rodó, un romànic perdut; Diàlegs de campanars al Canigó i Finestres al Pirineu.

Això passava a primers del segle XX, concretament el 23 de gener de 1908: l'alcalde de Barcelona era Albert Bastardas i Sampere i el governador, Ángel Ossorio y Gallardo. La lluita entre autonomia municipal i legislació monàrquica es va actualitzar amb el que es va anomenar conflicte dels domassos. S'esdevingué que fins aleshores tots els alcaldes de Reial Ordre, (R.O), o accidentals (republicans i regionalistes) el dia del sant del rei posaven domassos i s'il·luminava la façana de l'Ajuntament. Però aquell gener Sanllehy, alcalde de R.O, havia demanat permís per anar a Madrid i fou el primer tinent Albert Bastardas que va considerar que tal com deien les ordenances va fer col·locar la bandera espanyola, però no pas ni els domassos ni les il·luminacions. Igualment es va fer sessió municipal i no es va decretar festa. En una nota de premsa, Bastardas exposava així la postura política: "com podia jo ordenar que es pengessin domassos sense un acord previ de l'Ajuntament. No podia jo ordenar pel meu compte que pengessin domassos essent com sóc tan respectuós dels acords dels representants de la Ciutat"

Sempre he pensat que en una societat competitiva com la nostra, on el conglomerat societari és molt important, li calen també una base prou forta de mitjans escrits en paper o digitals per fer evident la veu crítica, senzilla, impertinent a vegades, cridanera, que englobi tot el ventall de les activitats comarcals, territorials, de país, de nació, de grups humans, etc. I que també serveixi per defensar posicions i debats que moltes vegades, i actualment passa, no permeten parlar-ne. Temes plens d'interès per a una autèntica democràcia també cal defensar-los des de les revistes.

El diari ARA publica en la seva darrera pàgina textos triats pel mestre Josep M. Casasús a "Abans d'ara", provinents de diaris i revistes antigues. És bo d'imitar-lo, quan tot just ha estat inaugurada una exposició al Born sobre aquest tema. Així, he seleccionat l'article del meu avi Albert Bastardas (1871-1944), que havia estat alcalde democràtic de Barcelona el 1908, quan ho recordava deu anys després al diari El Poble Català del 22 de maig de 1918. L'article aparegut primer al Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, és doncs de rabiosa actualitat:

Quan Jacques Brel va compondre aquella magnífica cançó titulada "El pla país" hi vam trobar moltes similituds amb el nostre i que cantat per Josep M. Espinàs es va traduir per "El clar país"; i ara nosaltres, fent un salt, podríem reinterpretar-la amb una versió titulada com "L'alt país". És clar que tots els països tenen zones planes, clares i altes o altíssimes, alguns amb zones desèrtiques i d'altres inundats per maresmes.

Havíem quedat que les relacions entre diverses valls del Pirineu a l'edat mitjana permetien configurar un territori ple de possibilitats a l'entorn de les pastures de les valls, de la ramaderia, cavallar o vacuna, i d'altres; totes aquestes transaccions eren integrades en un conjunt de normes de tractats i d'acords que feien del Pirineu la nacionalitat dels pastors, ramaders i pagesos. I aquestes relacions inter-pirinenques es feien entre valls tant de la banda francesa com catalana o aragonesa, basca i navarresa.

Recordar exilis i desterraments no deixa de ser, per desgràcia, una pràctica força estesa en la història d'aquest país, i que caldrà anar recordant com a exemple de les repressions que periòdicament es van succeint en els segles passats i en l'actualitat. Voldríem, però, recordar en aquests moments un desterrament poc conegut però que va afectar a tota una Junta del Col·legi Oficial d'Advocats de Barcelona, el març de 1926.

Somniar no costa massa si sabem el que volem, per això aquí esbossem alguns senyals del que volem i creiem possible més enllà dels desitjos que sempre són com una carta als Reis i que queden com a símbols de les nostres dèries. Ens agradaria que tots els anuncis programàtics -diguem-ne promeses electorals- referents al Pirineu es complissin en els termes exposats o si més no en els quatre anys possibles que creiem hauria de durar la legislatura, de manera que poguéssim avançar en aquells projectes "pensats i discutits" amb les bases territorials que cada grup o partit se suposa que té en aquest espai electoral que en diem Cerdanya.

No voldria deixar passar -quan es compleixen cinquanta-cinc anys- de recordar la sortida de l'Abat de Montserrat Aureli M. Escarré a Itàlia, i de com entre altres coses, es van confeccionar dos fulls clandestins desconeguts actualment. A mi em van arribar clandestinament, és clar, i eren part de la campanya a favor de l'Abat, començada a partir de les seves declaracions a Le Monde, dos anys abans. La seva sortida de Montserrat havia començat feia temps per dissidències internes i externes i per pròpia voluntat va auto exiliar-se a Viboldone, en un monestir de monges benedictines italianes.