Pirineus 19/08/2020

Diàlegs de campanars sota el Canigó

El poema dels Dos Campanars és, sens dubte, un dels millors versos de la producció verdagueriana

3 min

Ara que no sembla pas temps de diàlegs, ens cal fixar-nos de nou amb aquells que portaren quasi al sublim un diàleg transcendental i patriòtic. Em refereixo al que el gran escriptor i poeta Jacint Verdaguer va propiciar dins de la seva imaginació, quan tot acabant el poema Canigó, va fer realitat literària el diàleg històric entre els dos campanars canigonencs, que simbolitzaven també la força d'una tragèdia nacional, mentre que gràcies a la reacció literària i patriòtica a través de la Renaixença catalana i del modernisme cultural, es van canviar la melancolia per una força d'interessos que va desbordar al propi Verdaguer.

I la raó va caure de cara al poble que va propiciar amb el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Punt, i el de Vic Josep Morgades, van endegar unes grans campanyes de reconstrucció dels monestirs de Cuixà, de Sant Martí i de Ripoll, protegits per la simbologia del Canigó de 2.784 metres d'alçada, com a elements d'una recuperació nacional catalana. El poema dels Dos Campanars és, sens dubte, un dels millors versos de la producció verdagueriana, i de les que més impacten perquè tenen prou força narrativa i històrica a la vegada com per comprendre que ara també la podem llegir com a força nacional catalana destinada a sublimar les nostres ànsies de llibertat de Catalunya, i així Verdaguer escriu :

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,

Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,

I tu, decrèpit Sant Martí, que omplies

Aqueixes valls de salms i melodies

La terra d'àngels i de sants lo cel?

I enumera els monjos més coneguts, més emblemàtics que deixaren rastre històric com Urseol, dux de Venècia, Garí o Romuald, per deixar clar que les runes son la realitat més evident i perpètua de l'abadia:

Dels romànics altars no en queda rastre,

Del claustre bizantí no en queda res,

Caigueren les imatges d'alabastre

I s'apagà sa llàntia, com un astre

Que en Canigó no s'encendrà mai més

Com dos gegants d'una legió sagrada

Sols encara hi ha drets dos campanars:

Són los monjos darrers de l'encontrada

Que ans de partir, per última vegada,

Contemplen l'enderroc de sos altars.

El diàleg és molt emblemàtic, quan són els sons de les campanes que parlen entre elles, a distància d'Abadia a Abadia, de campanar a campanar, o si voleu d'història a història.

Una nit fosca al seu germà parlava

Lo de Cuixà: - Doncs, que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant mes desvetllava

I ma veu a la teva entrelligava

Cada matí per beneir a Déu.

La resposta no es feia esperar i amb fermesa, i amb ganes de recuperar el perdut, glosa definitivament un paisatge patrimonial ensorrat, desfet. Verdaguer emprenia els viatges cap al Pirineu amb els estris que tenia, que era un paraigua i una llibreta. En aquesta llibreta hi anotava tot el que veia, el que li explicaven i el que podria ser d'utilitat. S'ha dit que els Dos campanars va ser l'epíleg de Canigó, escrit ara farà uns cent quaranta anys, era una llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. Era la quinta vegada que Verdaguer pujava al Canigó (després va anar a l'Aneto, les Maleïdes, Pica d'estats) i el 1885 va acompanyar l'expedició a Madrid per entregar el Memorial de Greuges. Verdaguer sembla pessimista i entregat a la defallença...

Campanes ja no tinc – li responia

Lo ferreny campanar de Sant Martí-

Oh! Qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria

Per tocar a morts pels monjos i per mi.

I de Cuixà estant li contesten:

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-

jo altre cloquer tenia al meu costat

rival dels puigs, alçava l'ample testa

i amb sa sonora veu, dolça o feresta

estrafeia el clatrí o la tempesta

Els fets eren contundents i Verdaguer no perdona pas, i deixa clar que els campanars de les grans abadies només tenen un destí:

Vaig a jaure'm també; d'eixes altures

Tu baixaràs a reposar amb mi

I ai! Qui llaure les nostres sepultures

No sabrà dir a les edats futures

On foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Diàlegs de campanars, potser de sords, mentre que Verdaguer aixeca el cap i veu com un campanar més la mole del Canigó ...

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

Mentre eixia el triomf del Canigó que serà un dels cims més emblemàtics del catalanisme polític. Per això conclou Verdaguer que:

Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

stats